Opinió

Existeix la neutralitat en l’educació?

A nivell educatiu, tendim a imaginar que un bon professional és aquell que es manté neutral, com si això fos possible, com si educar fos simplement seguir al peu de la lletra un manual d’instruccions sense marge per a la interpretació, com si totes les realitats i contextos fossin iguals. D’aquesta manera, en l’imaginari col·lectiu, són molts els que consideren que un bon professional de la docència seria aquell que es limita a impartir un contingut. I encara que és evident que una part important de la tasca del professorat és ajudar els estudiants a entendre i gestionar la informació, ser docent és molt més. Des de fa segles, diversos sistemes educatius a tot el món han reconegut que la tasca docent transcendeix la mera transmissió de dades (entre altres raons, perquè avui dia hi ha tecnologies capaces de complir aquesta funció). Així ho recullen les lleis educatives de molts països, l’escola no sols ensenya matemàtiques o història, sinó que també forma ciutadans que han de conviure en democràcies. I en aquesta tasca hi ha uns valors comuns que hem de treballar de manera explícita, com ara el respecte, la tolerància, la igualtat i la convivència. I això no són pedagogies “modernes”, són consensos democràtics que tenen més de cent anys.

Per tant, en educació, la imparcialitat no existeix: de manera conscient o inconscient, sempre transmetem valors, maneres de veure el món i maneres de relacionar-nos amb els altres, amb allò que diem i amb allò que no diem. Per exemple, quan escollim un contingut i no un altre estem prenent partit, quan dissenyem o adaptem una tasca, arrosseguem valors i una visió de què és ensenyar i què és aprendre, i per tant, també estem prenent partit. Fins i tot quan intentem no posicionar-nos, ja estem adoptant una postura concreta, i és important ser-ne conscients. A l’ensenyament de diferents assignatures, per exemple, durant molts anys s’han ressaltat principalment les figures masculines, mentre que les dones van quedar relegades o directament excloses dels plans d’estudi. I aquesta elecció reflecteix una visió del món que invisibilitza una part fonamental de la història i de la humanitat.

L’escola no sols ensenya matemàtiques o història, sinó que també forma ciutadans que han de conviure en democràcies

Una cosa semblant passa quan investiguem en educació. Quan tinc a les mans qualsevol estudi educatiu, abans d’aturar-me en els resultats, acostumo a llegir amb atenció el marc teòric, buscant una cosa que considero fonamental: la concepció implícita del que significa aprendre i ensenyar que sosté tot el text. Així, per exemple, quan es presenta com a evidència inqüestionable que l’educació ha empitjorat perquè els resultats d’Espanya a PISA han baixat, no s’exposa una dada neutra, sinó una manera molt particular de concebre l’educació. PISA pot oferir informació útil però no deixa de respondre a una visió específica de l’aprenentatge, que respon a uns valors i interessos concrets, els de l’OCDE. I el mateix passa amb qualsevol institució o professional que investiga i treballa a l’educació, cap mirada està lliure d’interpretacions perquè els nostres valors són inherents a la nostra humanitat.

Un altre exemple. Alguns estudis assenyalen que estan avaluant la competència digital i, tot i això, quan es revisa la metodologia, descobrim que l’anàlisi es limita a comptabilitzar la quantitat de dispositius o aplicacions utilitzades a l’aula. A primera vista, de nou, sembla una dada neutra i objectiva, però en realitat amaga una concepció molt concreta: la idea que aprendre equival a consumir eines, no a reflexionar críticament sobre el seu ús ni a comprendre com la tecnologia transforma la societat. Sota aquesta mirada, la competència digital es redueix a saber crear un PowerPoint, enviar un correu electrònic o navegar per internet, mentre es deixen de banda dimensions molt més profundes, com ara la capacitat de contrastar fonts, identificar notícies falses, col·laborar de manera ètica en entorns digitals o utilitzar la tecnologia per generar i compartir coneixement.

Els processos educatius estan travessats per la cultura i els valors de les persones

L’educació és una ciència social, no pas una ciència exacta. No es regeix per lleis universals que operin de la mateixa manera en qualsevol lloc o circumstància, ja que els processos educatius estan travessats per la cultura i els valors de les persones. Cada decisió pedagògica està carregada de valors. Intentar “no prendre partit” és impossible en l’educació, perquè ensenyar sempre implica transmetre una visió del món, en siguem conscients o no. De fet, a la pràctica, no posicionar-se sol traduir-se a donar suport al marc vigent, és a dir, és la postura que més afavoreix el sistema establert, fins i tot encara que no sigui la nostra intenció reforçar-la. Per això, no hem d’anar a la recerca de l’educació neutral i asèptica, perquè no n’hi ha. El que hauríem de fer és fomentar el pensament crític i permetre que els estudiants confrontin diferents perspectives per construir la seva comprensió del món i la seva identitat.

Per això es diu que la neutralitat afavoreix l’status quo. En abstenir-se de problematitzar o obrir debats, el marc vigent es reforça. “No prendre partit” també és, per si mateix, una manera de posicionar-se. Això no vol dir que qui no vol posicionar-se sobre alguna cosa ho faci amb mala intenció o que hàgim d’exigir a tots els companys i companyes que es pronunciïn de manera pública sobre qualsevol tema. També cal respectar i comprendre que hi ha persones a qui certes qüestions no generen la mateixa inquietud o mobilització que a la resta. I també hem de tenir en compte que hi ha temes sobre els quals no es té una postura clara i definida per la seva complexitat o qualsevol altre motiu. Per descomptat, tenim la llibertat de posicionar-nos o no públicament sobre qualsevol tema. Però, independentment d’això, sí que hauríem de prendre consciència que les nostres decisions quotidianes ja transmeten una manera particular d’entendre el món i l’educació. No és una qüestió de posicionament, sinó que si no qüestionem res el que passa hem de ser conscients que es mantenen les estructures que ja existeixen. En altres paraules, si no assenyalem les desigualtats i les limitacions del sistema, contribuïm a que tot segueixi igual.

De fet, el propi sistema educatiu no és neutral, perquè està dissenyat dins un marc polític, social i cultural que reflecteix una visió determinada del món. Històricament, sempre ha estat així. I actualment, a la majoria de països democràtics s’assumeix com a marc de referència els drets humans. Això vol dir que el currículum educatiu planteja la necessitat de treballar valors com la igualtat, l’atenció a la diversitat, la no-discriminació i la compensació de les desigualtats socials com a part fonamental del sistema educatiu. D’aquesta manera, el sistema pren una postura ideològica, i encara que entenguem que aquests valors democràtics i humanitaris són fonamentals i que és evident assumir-los, no els hem de donar per assegurances. Hi ha altres temps i altres llocs on els sistemes educatius no s’han sustentat en aquests principis. I ara que s’estan qüestionant molts consensos socials que teníem relacionats amb la igualtat i la tolerància, l’escola adquireix un paper fonamental com a espai de formació democràtica, on es fomenti el diàleg i el respecte per la diversitat com a pilars de la convivència social. I això és prendre partit, sí, per la llibertat i la democràcia. I així està recollit a la legislació educativa.

De vegades, declarar-se neutral pot tenir sentit quan es pretén facilitar el diàleg entre diverses postures. Però aquesta neutralitat tampoc no és real, sinó més aviat la representació d’una postura intermèdia que intenta ajudar a trobar el consens. A més, el tema que s’aborda també és important, no és el mateix declarar-se neutral en una discussió sobre models educatius que fer-ho davant de la vulneració de drets humans. Drets que no s’haurien de posar en discussió, perquè són la base mateixa de la convivència democràtica.

Per això és important també adonar-se que sota la crida a la suposada neutralitat educativa són molts els que pretenen amb això afavorir la visió d’un docent tècnic, que no es qüestiona el que fa, i que no parli de determinats temes per por que se’ls acusi d’adoctrinar. És a dir, de vegades, reivindicar la neutralitat és una manera de silenciar debats incòmodes. Es tracta, en aquest cas, d’un intent de deslegitimar els qui treballen qüestions d’igualtat, diversitat o justícia social a l’escola, com si no fossin part imprescindible de la formació ciutadana (i de fet són professionals que estan complint amb la llei en treballar aquests temes). La veritable tasca que tenim com a docents no és amagar els valors sota la màscara de l’objectivitat, sinó discutir-los críticament i ensenyar les noves generacions a pensar per elles mateixes en un món complex.