Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Josep Pallach, a la seva tesi de doctorat, va fer palès que els primers intercanvis d’experiències i de formació impulsades i gestionades pels propis mestres daten del 1903, quan van tenir lloc les primeres Converses pedagògiques, celebrades a Cassà de la Selva (Gironès) aquell estiu durant deu dies. Hi van participar 27 mestres. El juliol de 1914, la Mancomunitat de Catalunya organitzaria la primera Escola d’Estiu pròpiament dita que, després de la dictadura de Primo de Rivera –que les va prohibir– es reprendrien durant la Segona República. L’Escola de Mestres Rosa Sensat –ara Associació de Mestres–, nascuda l’any 1965, es va plantejar com un dels seus primers objectius restaurar-les. Així, doncs, el juliol de 1966, 154 mestres, mig d’amagat, es van aplegar, seguint el model de les Escoles d’Estiu republicanes i, des d’aleshores, no han deixat mai de celebrar-se. Al contrari, a la dècada dels setanta del segle passat, es van multiplicar i dur a terme en diverses comarques de Catalunya i es van escampar per molts indrets de la geografia espanyola. També s’ha de dir que, amb el pas dels anys, han experimentat una davallada considerable en un context de desmobilització generalitzada, de digitalització omnipresent i d’assumpció de la formació permanent del professorat per part de l’administració educativa, universitats, fundacions i empreses.

Les Escoles d’Estiu han estat, i encara són, l’activitat més emblemàtica, més idiosincràtica dels moviments de renovació pedagògica (MRP). Què tenen d’especial, que les fa úniques i insubstituïbles? Són uns espais i uns temps de trobada entre docents un cop acabat el curs; de compartir mirades, experiències i projectes; de creixement personal, d’esbarjo, de creació, de descoberta. Unes trobades essencialment autònomes i voluntàries, que congrien una certa militància política i pedagògica amb el desig de construir coneixement, recursos i materials a partir de les pròpies pràctiques; una experiència col·lectiva entre professionals que treballen i lluiten per una escola catalana de qualitat per a tothom i per la formació d’uns ciutadans que estimin el seu país i que facin seva la democràcia política i els drets humans. Presencialitat, contacte físic, relacions interpersonals sense mediacions tecnològiques. Evidentment, s’hi programen tot un seguit de cursos, seminaris i tallers de formació cultural, científica i didàctica, en molts casos conduïts per docents que hi han reflexionat, que ho han experimentat, que han elaborat eines i materials. Però també hi ha temps per a presentacions, concerts, espectacles, conferències, exposicions, en un ambient distès, amable, alegre i còmplice. I per tractar, conversar, debatre i arribar a algunes conclusions i propostes sobre un Tema General d’actualitat, controvertit o dilemàtic, que es va motllurant al llarg de tots els dies que dura l’Escola i que es fa arribar a l’Administració educativa i a la societat en general. En definitiva, les Escoles d’Estiu encarnen la voluntat de millorar l’educació, d’actualitzar el saber i de contribuir a fer societats més lliures i justes.
Unes trobades essencialment autònomes i voluntàries, que congrien una certa militància política i pedagògica amb el desig de construir coneixement
El Tema General de la 60ª Escola d’Estiu de Rosa Sensat va ser Política i escola. Més enllà de l’ensenyament. Volia posar en relleu dues coses: Una, que els MRP tenen una història llarga i uns referents pedagògics clars, que donen consistència i espessor tant al discurs públic com a les seves propostes, materials i pràctiques. I dos: que els MRP tenen prou legitimitat per fer sentir la seva veu en aquests moments convulsos de l’educació catalana, per posicionar-se enfront d’algunes modes summament primes i de nostàlgies més fantasioses que reals. El Tema General es va anar teixint al llarg de set converses, que van comptar amb l’assistència i participació d’un bon nombre de docents.
Carmen Agulló i Jaume Cela van reivindicar no només els grans noms de la pedagogia progressista, sinó també els mestres d’aula, homes i dones capaços de traslladar aquelles idees i orientacions a la realitat de cada dia. Perquè la història de l’educació ha d’ajudar a pensar i qüestionar el present i a imaginar i construir alternatives de futur.
Pere Soler i Jaume Funes van deixar clar que formar per a una ciutadania democràtica ha de ser una pràctica quotidiana i permanent, un exercici de llibertat i participació. Perquè els infants i adolescents no són els ciutadans del futur, sinó que ja són ciutadans de ple dret, subjectes de drets i deures.
Gino Ferri i Maribel Garcia van declarar ben alt que el primer factor de qualitat de l’educació és una política social que elimini la pobresa i corregeixi les desigualtats socials; i que PISA no mesura el que és essencial de l’experiència educativa.
Ramon Grau i José Sánchez Tortosa van dialogar entorn de dos models curriculars: un centrat en els sabers, l’altre en les competències. Se sol donar per fet que qualsevol novetat millora la situació anterior, però a vegades la innovació s’ha convertit en una consigna buida, mentre que alguns aprenentatges rellevants no haurien de ser relegats.
Les Escoles d’Estiu són un espai privilegiat per al desenvolupament personal i professional
Fernando Hernández i Neus Sanmartí van apostar per una professionalitat exigent, tant amb els infants i joves com amb els docents. Una professionalitat que es consolida amb el treball en equip, en el diàleg sincer i constructiu amb els companys, amb un projecte educatiu compartit.
Antoni Tort i Marta Venceslao van argumentar que l’esforç per l’esforç és un discurs erroni; que l’esforç pot anar perfectament acoblat amb l’alegria i l’interès; que l’exigència ha d’anar acompanyada de comprensió i que la comprensió no pot deixar de banda l’exigència.
Finalment, Miquel Àngel Essomba i Olga Bernad van afirmar sense embuts que la Catalunya d’avui és un país multicultural i que els discursos racistes i xenòfobs malauradament també s’han filtrat entre el professorat. I cal prevenir-los, confrontar-los, combatre’ls.
De fet, la raó de ser, una de les finalitats bàsiques dels MRP, és la formació dels mestres i professors en actiu al llarg de tota la seva vida professional. La idea de fons és que els docents, per si mateixos, són coneixedors de les seves necessitats i mancances, tenen un saber acumulat considerable i són perfectament capaços de gestionar i dur a terme, amb les col·laboracions externes que calguin, la seva actualització i formació permanent. Un dret que ha de comptar amb el reconeixement i el suport de l’Administració educativa; un deure que exigeix compromís i voluntat de millora. Les Escoles d’Estiu són un espai privilegiat per al desenvolupament personal i professional, per a la construcció de saber pedagògic i d’instrumental didàctic, per caminar cap a un sistema educatiu més eficaç, més just, més situat i més humà.