Opinió

La responsabilitat de l’escola en l’ús, coneixement i estima del català

El retrocés en l’ús del català és una realitat profundament preocupant. Preservada gelosament en l’àmbit familiar i col·loquial durant centenars d’anys, ara la destralada ha tocat òrgans vitals. Hi ha molts corresponsables i massa destralers. Capgirar aquesta realitat serà difícil. Caldrà que les institucions, la societat i les seves associacions i l’escola (1) actuïn decididament. En positiu. No entrarem a valorar la responsabilitat institucional ni la responsabilitat social. Ens fixarem únicament en el món educatiu. També en positiu.

Vaig viure (malauradament) el final del període més fosc de la nostra història; n’érem poc conscients. Totes les classes en castellà. Escola pública. Dita Escuela Nacional. Entre nosaltres era la “nàcio”. Els secrets i els xiuxiuejos entre nosaltres sempre en pla (2). Al pati, tètric, petit i envoltat d’altes parets ni una sola paraula en castellà. La llengua indígena, que parlava absolutament tothom, ens era útil per fer perdre els nervis als mestres castellans. No, de parlar no el parlaven, però ràpidament l’entenien i ens fotien l’invent. Per comunicar assumptes importants van haver d’inventar codis secrets (per exemple, per aprendre i poder adquirir els ingredients per fer la pólvora, els missatges anaven codificats). I sí, la pólvora la vam usar, a classe. Foc i fum, com la coneguda i representada obra teatral de mestre Joan Benejam. El foc durava poc. El fum era més persistent, el punyetero. 

No t’atrevissis a dir-ne una en pla. Ens immergien en castellà. Més bé ens hi ofegaven. Ens van llegir (el mestre en veu alta) tres vegades el Quijote. Nosaltres no el teníem. Escoltaven, mentre passaven missatges codificats o jugaven a barcos (3-F, tocado!, 3-G, tocado y hundido). Disculpau, no sé dir el Quixot i fins que no vaig ser mestre no vaig aprendre que podríem dir tocat i enfonsat, però sempre hem seguit jugant a barcos! Devers els quinze anys (BUP i COU; sí, jo també vaig cursar EGB!) a la biblioteca de La Caixa d’Alaior (illa de Menorca), un capellà amb sotana negre, molt bona persona, feia un curs de català, mesclat amb un poc d’història i geografia, mossèn Martí i Camps. Descobrir que allò que ratllaven també es podia escriure va ser un gran descobriment. Era molt de gust (3). Proper, divertit, breu, curiós, variat, participatiu. Era el curs 1973-74. Carrero ja havia volat.

Bé, de batalletes ja ho tenim bé. Anem al moll de l’os, relacionat amb el que acabam de narrar. L’escola té un impacte limitat. Coordinant esforços amb les administracions i els col·lectius socials podem arribar més lluny. Però mentrestant, focalitzem-nos en la nostra tasca. Educar, avui en dia, no és fàcil. Els problemes educatius emplenen milers de pàgines de llibres i articles. El desencís, el dramatisme i la queixa ens saturen. Alguns qualifiquen la situació d’apocalíptica. I aquest estat d’ànim incideix en el treball a classe. Aprenents i ensenyants estam avorrits d’aguantar-nos mútuament. La mateixa cara, la mateixa cançoneta, la mateixa rutina.

Moltes situacions, d’uns i d’altres són comprensibles, i raonables, i fonamentades. Culpabilitzar a tort i a dret no resol res. Com a descàrrega emocional pot ser útil, però el problema no el resol. El sol empitjorar.

Si allò que vols ensenyar va carregat (encara que no en siguem conscients) de mala hòstia (per entendre’ns en pla) serà molt poc el que algú aconseguirà ensenyar o el que algú aconseguirà aprendre. Simplement, augmentarà la càrrega negativa i la diferència de potencial arribarà al punt crític. La descàrrega serà inevitable. I pot ramificar-se, amplificar-se i redoblar-se.

En el cas concret de l’estudi d’una llengua, d’una cultura i d’un territori, en una societat extraordinàriament diversa, el retrò ocasionat pel llampec ressonarà i rebotarà, arribant a moltes orelles en intervals de temps diferents. Fora de context, molts missatges seran incomprensibles però el que segur que percebrem serà la forta càrrega de negativitat. La negativitat afecta tots els àmbits de la vida. És profundament contagiosa. I actua subtilment: com més emprenyat estàs més ho negues. Un mal averany.

Obligar, prohibir, castigar i jutjar són verbs que difícilment conjuguen amb educar

L’escola hauria de ser el lloc on se produeixi la convergència entre les preocupacions dels aprenents i els coneixements necessaris per entendre-les millor, per enfrontar-les amb més saviesa i trobar, en el marc d’uns límits estrets, les sortides més raonades i assenyades. I tot això, expressat i enraonat, també entre moltes limitacions i entrebancs, amb la llengua que ens permeti entendre una forma de vida concreta (ni millor, ni pitjor) en un territori que ens aixopluga. Convergència, coherència, seguretat, expectatives clares i retroalimentació en positiu. Obligar, prohibir, castigar i jutjar són verbs que difícilment conjuguen amb educar. De vegades, són accions necessàries. Abusar-ne genera rebuig. I si alguna cosa hem d’evitar, avui més que mai, és el rebuig. La negativitat el genera. La positivitat no l’evita, però una adequada relació de qualitat, construïda dia rere dia ens ajudarà i molt.

Un interessantíssim estudi (4) evidencia i ratifica quelcom que els mestres sempre han sabut, o haurien de saber: una bona relació ensenyants-aprenents impacta positivament en el rendiment acadèmic, en les emocions que se generen, en la conducta adequada i en els problemes disciplinars i millora l’autocontrol, la motivació, el sentit de pertinença, el compromís i el benestar. I aquesta correlació s’intensifica a secundària; en aquesta etapa la qualitat de la relació educativa és determinant. Allò que ens agrada ho transmetem amb passió; intentam que hom hi estableixi una relació positiva. En aquest cas, amb la llengua catalana. L’estimam massa. No sempre ho aconseguirem. Ho sabem. Però la positivitat davant les adversitats, no genera indiferència. I aquí és on entren les emocions i els sentiments. Deixau córrer caretes, capellets i d’altres xorrades. El coneixement explicat des de l’estimació i des de relacions positives i encoratjadores és la única educació emocional rellevant.

D’expressions inconnexes, força col·loquials, mesclant mots d’altres llengües, alternant, de vegades, expressions amb dues llengües (un tros en català, un tros en castellà, una paraula en anglès, o en tuareg…) permetran iniciar-nos en el respecte mutu i la comprensió més enllà del que es diu. Poc a poc, anirem consolidant coneixements, ordenant-los adequadament i aprendrem a usar-los en els contextos adients, passant per tots els registres, des de les emoticones a articles formals amb registre estàndard formal i vocabulari específic.

De la llengua col·loquial prohibida (i menystinguda) a una llengua amb una extraordinària riquesa dialectal i un estàndard que sistematitza i ordena els usos. Una llengua plena; una llengua de cultura, una llengua arrelada, una llengua estimada, una llengua que anomena el que més estimem (el nostre entorn) i una llengua que expressa qui som, què fem i com ens relacionam.

Sense lleis, sense suports, amb pocs mitjans, pocs materials i sense formació inicial aconseguirem que aquesta llengua maleïda es convertís en llengua de comunicació i en llengua de cultura. L’escola va portar la iniciativa. Les institucions s’hi afegiren. I assoliren quotes d’ús de la llengua sense precedents. Sí, fou l’escola!

Construirem una didàctica de la llengua rica i complexa, treballada des de la teoria i des de la pràctica. Des de les universitats, els moviments de renovació pedagògica i milers de mestres conscients, il·lusionats i decidits a invertir el seu temps per formar-se i perfeccionar-se professionalment i personalment. Lluny de punts, ascensos, excel·lències, índexs de qualitat d’AENOR i llistats d’ítems de barems i variables incomprensibles.

La recerca i la pràctica anaven de la mà. No cercàvem publicacions d’impacte. Cercaven l’impacte de la feina ben feta i les cares de satisfacció dels fillets i de les filletes al descobrir, aprendre i aplicar els sons vocàlics del català (vuit!) amb materials construïts a mà, jocs, simulacions, activitats i exercicis que construíem junts, en les reunions de cicle. Els aplicaven i funcionaven! Més! En necessitem més! Algunes administracions i editorials compromeses ens van donar un cop de mà; llançaven propostes a tort i a dret.. Es van publicar materials de gran qualitat. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. De manera desorganitzada i caòtica.

Sí, el caos ens anava: el caos és generador, creador, fa i desfà, fa i deixar fer, proposa i escolta, copia i millora, aprèn i ensenya… Allà on tot està organitzat no se poden engendrar noves idees. L’estructura ofega. Tenir-ho tot previst; quin absurd! Programaven? sí; després. I funcionava. Els materials guanyaven qualitat gràcies a la reflexió cooperativa. Revistes emblemàtiques se’n van fer ressò; Guix i Perspectiva Escolar (entre moltes d’altres) ens van acompanyar. Professors universitaris (Daniel Cassany, Anna Camps, Isabel Solé…) se van bolcar en vertebrar aquesta didàctica de la llengua catalana que capgirà l’escola. Sí, la capgirà, de dalt a baix. El caos engendra, crea, imagina, encoratja, augmenta el nivell d’exigència. Junts aprenem més i millor. Introduíem nous continguts contínuament; és que l’accentuació s’ha de treballar a tercer! I què? Ja l’hem iniciada jugant a canviar l’accent a les paraules. I hem xalat molt.

El caos preocupa a qui mana. Podrien perdre el control. Cal canalitzar aquests processos: currículum tancat (bé, flexible, en diuen); elaborar projectes (molts!) i assegurar la coordinació: llibres de text a milers (en tot tipus de format): paper, digital, versió de pagament, versió programari lliure… I tot ben programat, abans! No fos cosa que haguessin d’improvisar. I DUA i SAE, emocions a tot hora i emplenar rúbriques, moltes rúbriques. I la didàctica de la llengua? Gairebé desapareguda. Totes les editorials estan immunitzades contra la didàctica de la llengua. L’estructura dels materials dits curriculars no ha canviat:

Unitat I:

• Lectura: Està comunicant.
• La comunicació: elements de la comunicació.
• El llenguatge verbal. El vocabulari acadèmic.
• L’estructura de la llengua: morfema, paraula, sintagma, enunciat i oració. Modalitat oracional.
• Origen del lèxic. Els diccionaris.
• Ús de perquè, per què i per a què (5). 

¿No us adoneu que és impossible relacionar continguts lingüístics a partir d’aquesta patètica estructura inamovible, invariable i immune a tot intent de racionalització? I ara, a través de les xarxes ens envien unes fitxes a tot color, tot disseny, tot encisador; irresistibles a qualsevol impressora Injeck-Jet HT-3200.B (tocat i enfonsat).

La distància entre les lectures, els textos i els exercicis proposats i els continguts que s’hi treballen cada vegada estan més allunyats de la realitat. Necessitem connectar primer i treballar després. L’estandardització (necessària) és un procés. Molts fillets i filletes perceben la llengua que els ensenyen talment com un fòssil i els continguts que s’hi transmeten s’han allunyat tant de la dura, canviant, accelerada i angoixant vida que qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència.

L’escola ha de ser el lloc on se produeixi la convergència de llengua i de coneixements des d’allò proper i quotidià (d’allò que pugui interessar i generar curiositat) immergint-nos en contextos d’ús i de significat, sense menystenir mai les aportacions i les expressions dels fillets (per errònies que siguin), alhora que obrim les possibilitats d’aprendre i millorar els usos de la llengua, els seus registres i variants dialectals fins a arribar a la reflexió sobre la llengua i la necessitat d’uns criteris comuns (la llengua estàndard). A poc a poc i en bones, deim a Menorca. La gramàtica i l’ortografia no són només llistes de normes per aprendre: són exercicis de reflexió conscient sobre com usam una llengua en situacions, contextos i registres molt i molt variats.

Per ensenyar una llengua i conèixer progressivament la seva estructura hi reflexionam, hi pensam conjuntament, debatem com podria escriure’s millor, ens interrogam sobre com sonaria millor i, finalment, explicam i analitzam el que han decidit els lingüístes per assegurar una bona expressió i una millor comprensió entre tots els usuaris de la llengua. Decisions arbitràries i, alhora, fonamentades, com moltes d’altres. Talment que succeeix en altres camps de l’activitat humana (el codi de la circulació, els protocols de reanimació, les normes d’evacuació d’un edifici…). La reflexió col·lectiva (i la revisió de textos) és una estratègia molt potent sempre i quan, al final, ordenam, sistematitzam i anotam el que hem treballat i el que hem après, per recordar-ho, revisar-ho i estudiar-ho fins que cadascú ho sàpiga explicar amb exemples als altres.

La presència social del català retrocedeix de manera alarmant. Campanyes insidioses, falses, ofensives i clarament racistes impacten i ressonen sobre la població més escolaritzada i formada de la nostra història. Alguna cosa no hem acabat de fer bé a l’escola, en els darrers anys, quan aquestes campanyes generen adhesions incondicionals i irracionals. No en som culpables. Hem fet el que bonament hem considerat millor; però sí que en som corresponsables. I com a mestres, sincerament, són moltes les coses que podem millorar per fer estimar la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre territori. Som-hi.

(1) Sempre uso el concepte escola i mestre/mestra per referir-me a tota l’escolaritat (obligatòria i
no obligatòria) fins els estudis superiors i a totes les persones que hi ensenyen, incloent també
l’anomenat àmbit educatiu informal. Tampoc m’agrada el mot alumne. Porta connotacions
negatives.

(2) A Menorca sempre hem afirmat que xerram en pla. Una expressió molt bella; rallam
planerament, quotidianament, per fer-nos entendre fàcilment.

(3) Típica expressió col·loquial usada bàsicament a Alaior.

(4) Emslander, V., Holzberger, D., Ofstad, S. B., Fischbach, A., & Scherer, R. (2025).
Teacher–student relationships and student outcomes: A systematic second-order meta-analytic
review. Psychological Bulletin, 151(3), 365–397 
https://doi.org/10.1037/bul0000461

(5) Correspon a un llibre vigent i totalment actualitzat. En teoria adreçat a segon d’ESO.