Entrevista

Lucía Herrera: “El que s’està fent ara mateix al màster de secundària no funciona”

La Conferència de Deganes i Degans d’Educació (CoDE) ha publicat fa unes setmanes els cinc llibres blancs en què fa dos anys que treballa. Sobre educació infantil, educació primària, per al màster de secundària, d’educació social i de pedagogia. Un treball intens, amb desenes de persones implicades que, semblaria, ha passat una mica desapercebut.

Parlem amb Lucía Herrera, degana d’Educació de la Universitat de Granada i presidenta de la Conferència sobre dos, el de primària i el del màster de secundària, per desgranar alguns dels punts que tracten a les seves pàgines. L’ampliació dels estudis i del pàcticum, en ambdós casos, sobrevolen els dos documents. Per a Herrera, “ara mateix el que s’està fent no funciona perquè no s’està fent de la manera més adequada”.

Al Llibre Blanc de primària apareix una llista de mestres que han treballat en el seu contingut. Al de secundària no, no s’ha comptat? Com s’han fet els llibres blancs?

He llegit alguns articles a premsa, també a El Diario de la Educación, en què es parteix de premisses que no són certes. En tot moment hem tingut un full de ruta que ens ha adreçat durant dos anys. Les deganes i els degans el coneixem, el professorat de les facultats d’Educació ho ha de saber perquè així s’ha comunicat a tots els degans i les deganes i la seva obligació és transmetre la informació.

A l’assemblea de Zamora, el novembre del 2023, vam decidir, per iniciativa pròpia, treballar en els títols que són competències de les nostres facultats, que són cinc: educació infantil, primària, educació social, pedagogia i el màster de formació del professorat d’educació secundària obligatòria, batxillerat, formació professional i ensenyament d’idioma.

Vam obrir el procés, per àrees de coneixement, a professorat que podria aportar des de les universitats, des de les facultats. Vam rebre més de 500 propostes dels 85 socis de la CoDE.

Es va fer un sorteig perquè les diferents àrees de cada títol estiguessin representades i, si ja teníem la representació per exemple, d’una certa universitat o comunitats autònomes, fèiem que les àrees fossin d’altres i no coincidissin.

Darrere seu, vam organitzar cada grup de treball, on no hi havia ni degans ni deganes, perquè era una premissa de partida. Serien professors universitaris d’àrees de coneixement a propostes dels degans i deganes. També s’hi va incloure un membre de l’Associació Nacional d’Estudiants d’Educació i Formació de Professorat, de l’Associació, CESED a cada grup de treball.

A més, es va comptar amb professionals experts, que han anat consultant els documents en diferents moments.

Vam establir, així mateix, reunions entre la Comissió Executiva de la CoDE i els grups de treball. Hi va haver reunions amb els socis de la CoDE dels diferents monogràfics o assemblees. N’hi va haver una a Toledo, el maig del 2024. A Lleida, el maig del 2025, i, finalment, l’assemblea de Cadis el novembre del 2025.

S’han fet accions de suport per part de la Comissió Permanent de la Conferència de Degans, no només l’Executiva. La Permanent està conformada per un representant de cada comunitat autònoma, un degà o degana o un director de centre universitari. I es van establir diferents moments per donar suport a la feina que s’estava fent.

S’han habilitat dos moments de participació oberta de les facultats. El primer, el març-abril del 2025, quan els grups de treball van rebre les propostes de modificacions i les van incorporar, sempre que no fossin contradictòries amb aquest primer esborrany.

Necessitem incrementar la formació pràctica per la seva importància per desenvolupar competències professionals

Després, els llibres van passar a la Comissió Permanent de la CoDE i es van tornar a revisar i analitzar les incorporacions. La premissa era que no entraríem en plans d’estudi, perquè aquest seria un segon nivell de concreció. El que volíem era, bàsicament, atendre els principals problemes en la formació, quines són les seves estructures, el perfil professional, la demanda que tenen, com fan en altres països i quines propostes de millora es podien plantejar, sobretot, respecte al Reial decret 822/2021, en què s’estableix l’organització de l’ensenyament universitari i se n’assegura la qualitat.

En un segon moment, al voltant de setembre-octubre del 2025, demanem que les facultats ens tornessin a donar el feedback perquè la Permanent l’incorporés i portar el document final a l’assemblea de Las Palmas de Gran Canària. Allà vam tenir dos dies de reflexió anàlisi intensa. Van ser sessions molt productives on es van aprovar per majoria amb llibres blancs.

En resum, hem tingut professionals als cinc llibres blancs, representants d’estudiants i ha estat un procés totalment ampli i participatiu amb un full de ruta i una estructura prèviament establerta. S’han tractat temes clau com el pràcticum, que és un element fonamental. I vam estar d’acord que necessitem incrementar la formació pràctica per la seva importància per desenvolupar competències professionals.

Ambdós textos, el de primària i el del màster de secundària, advoquen per l’ampliació del temps d’estudi en el cas de primària fins a cinc anys i en el màster aquesta vegada entre els 90 i els 120 crèdits Quines raons que justifiquen aquest augment del temps?

Si volem apostar per una formació sòlida que respongui a competències que són bàsiques, professionals, específiques, necessitem destinar molt de temps a la formació però no només. Al llibre blanc de primària, també al d’infantil, es manifesta la possibilitat d’una selecció inicial, de proves d’accés, tal com hi ha a, per exemple, Catalunya o les Illes Balears.

Però necessitem atendre més formació pràctica, una especialització també més profunda i qüestions que impliquen competències que poden ser bàsiques, però també didàctiques específiques. I això no es pot fer a la lleugera. Cal posar més focus en la formació pràctica.

Si hem d’incrementar aquesta i especialització, en quatre anys és insuficient. Insuficient perquè, com dic, ja el Reial decret 822/2021 deia que les mencions han de tenir un mínim de 48 crèdits. Si volem incrementar la formació pràctica, això implica que necessitem un any més. Això a primària.

A secundària tenim una qüestió, i és que els que ja coneixem l’antic CAP, com es va reconvertir en màster de formació del professorat, realment un veu els continguts, com s’ha desenvolupat i el que es va fer va ser una mica com rentar la cara del CAP per dotar-lo d’una sèrie de matèries, assignatures, complements. Cal una formació pràctica i robusta per a professionals que no vénen de l’àmbit educatiu. Al màster de secundària hi accedeixen egressats de titulacions que no tenen res a veure amb l’educació. I es dedicaran a treballar en etapes educatives molt sensibles, amb un alumnat en formació i desenvolupament, on han de tenir una sèrie d’habilitats toves i dures.

Han de dominar no només l’assignatura i la seva didàctica, sinó saber com atendre aquest alumnat que tenen a les aules, com treballar amb altres professionals i amb les famílies. I un màster d’un any, amb pràctiques i un TFM, no n’hi ha prou per dotar de les competències necessàries aquests professionals de l’educació secundària, de la formació professional, etc.

De fet, aquest increment de la formació ja es va aprovar abans de l’Assemblea de Las Palmas, on es debatrien i a aprovar tots els llibres blancs. Vam tenir una assemblea a la facultat d’Educació de la Universitat Complutense de Madrid, a l’octubre, on totes les deganes i degans que van assistir, socis de la CoDE, van aprovar per unanimitat incrementar la formació, en el cas dels graus d’educació infantil i primària, a cinc anys, i al màster de professorat, a dos.

Quines són les mancances que veus al pràcticum actual?

En el cas d’educació primària, acostuma a haver-hi dos pràcticums, a tercer i quart. Però hi ha algunes universitats, com ara la Universitat del País Basc o la de Mondragón, que tenen formació dual des del primer any.

Tenir formació pràctica des de primer, en què treballen de manera complementària i coordinada el que veuen al centre amb el que fan a la universitat, és fonamental, bàsic, perquè coneguin el que hauran de fer després professionalment una vegada acabin com a egressats.

Ja que hi ha algunes experiències, per què no aprofitar-ho? Per què no incrementar aquesta formació? Perquè l’actual realment queda curta.

I al màster de formació de professorat es limita pràcticament a un mes i en aquest temps és impossible que una persona, un físic, un químic, un advocat pugui tenir una formació suficient; és que és impossible.

Per tant, intentarem tenir una formació pràctica des dels primers anys. Que tinguin aquest contacte amb els centres educatius, perquè és necessari, realment és on es desenvoluparan professionalment en el futur, per tant, ho farem des del primer moment.

Les dues formacions, tant d’infantil i de primària com de secundària, són diferents. No sé si des de CoDE heu estudiat la possibilitat que, en comptes d’un màster per ser docent de secundària, hi hagués un grau, com per ser mestra o mestre, amb especialitats segons la matèria.

Al llibre blanc del màster de secundària es plantegen aquests diferents models, un de successiu o un en què vagin alternant la formació, com tu bé dius.

Hi ha models en què, dins de la titulació, els qui es vulguin dedicar a l’educació, un físic, un químic, un matemàtic poden cursar assignatures d’especialització vinculades a l’educació. I després s’incorporen a aquest màster. Això es reflecteix al llibre blanc.

El problema és que no depèn de nosaltres, sinó de les universitats. El que analitzem al llibre és com es fa en altres països i quins són els diferents models. Si un model simultani, on alhora es formen al grau i s’estan especialitzant; o un model seqüencial, que primer faig el grau i després el màster.

Depèn de com s’estableixi el sistema universitari, de quina és la manera més adequada per treballar. El que és clar és que ara mateix el que s’està fent no funciona. No funciona perquè no s’està fent de la manera més adequada. Aleshores, hem de canviar.

Una de les dificultats que a mi se’m plantegen pensant en el tema del pràcticum és la selecció de tutores i tutors a centres (i els incentius), i, de l’altra, l’elecció del mateix centre. M’agradaria conèixer la teva opinió de com s’hauria d’engreixar aquest sistema per garantir els millors centres possibles i les millors i els millors tutors.

Als llibres blancs d’infantil, primària i secundària es parla, precisament, d’establir xarxes de centres on, com bé dius, l’important és seleccionar bé els tutors i tutores de pràctiques i quin tipus de recompensa tindran, perquè estan desenvolupant una tasca en què estan dedicant el temps i la feina a formar els futurs professionals. I això l’Administració Pública ho ha d’incentivar.

Ja hi ha una normativa que diu que els centres han de ser reconeguts, acreditats, i que els tutors han de ser funcionaris de carrera amb almenys dos anys d’experiència. És el coordinador de pràctica de cada centre el que selecciona els que seran els tutors. I això ens determina a nosaltres, a les universitats i a les facultats.

Les facultats d’Educació fem poc sense aquesta formació pràctica i sense aquesta col·laboració amb els centres

Cal establir una xarxa de centres que sigui forta, coherent, on els qui seran tutors dels centres educatius rebin una formació sobre com ajudar a supervisar i que això tingui, alhora, una sèrie d’incentius. Per exemple, a l’hora dels sexennis, i que es reconegui com a hores de formació, per exemple, de manera que tinguis una recompensa per a aquest esforç. Al cap i a la fi, a les facultats d’Educació fem poc sense aquesta formació pràctica i sense aquesta col·laboració amb els centres.

Hi ha moltes veus que diuen que necessitem més places públiques en aquests estudis. Veiem que les universitats privades amb propostes en línia estan copant la major part de la matrícula, almenys al màster. Tinc dues universitats al cap, la primera, la UNIR. Entenc que això ha de ser una preocupació a les facultats, sobretot, per saber com es pot garantir o equiparar la formació d’una noia o d’un noi que passen per unes aules de la UGR i qui passen per les pantalles de la UNIR…

Això és una cosa que ens preocupa. Hem vist com, sobretot, certes universitats privades, perquè hi ha privades i privades, estan suplint amb aquesta docència on line alguna cosa que des del nostre punt de vista no es pot suplir. Afecta, fins i tot, el control que hi ha sobre les pràctiques, on un alumne va a UNIR i gestiona amb un centre que coneix i ningú no supervisa que realment aquestes pràctiques tinguin lloc ni com estan tenint lloc.

Aleshores, l’únic que fan algunes universitats privades, no generalitzarem, de caràcter en línia o virtual, és pagar una matrícula, cobrir un expedient i rebre un títol. Però no hi ha cap supervisió de si realment les competències professionals han estat adquirides. Simplement hi ha títol que, a més, lamentablement els serveix igual que altres que han desenvolupat una formació presencial.

Les titulacions educatives o sanitàries no es poden quedar en una formació virtual a universitats privades

Ha estat fruit de debat en els diferents grups de treball, no només a infantil i primària, especialment al màster de professorat. Perquè aquest, en ser necessari per accedir a la funció pública, tots i totes sabem que està generant cada vegada més segregació entre els que tenen poder adquisitiu i poden pagar aquests 12.000 o 14.000 euros de matrícula, davant dels que han d’esperar a la pública perquè les places estan establertes i no es poden incrementar.

Això, des del punt de vista ètic, no és positiu per a una societat que se suposa democràtica, diversa i on tots hem de tenir aquesta equitat en l’accés a l’educació. És una cosa que ens preocupa, però que s’ha de controlar a nivell ministerial. És necessari posar un límit, hi ha titulacions educatives o sanitàries que no es poden quedar en una formació virtual a universitats privades. No es pot fer.

Més enllà de l’equitat en accés, que per descomptat és important, pot repercutir en la qualitat de l’educació quan aquestes persones hagin egressat i estiguin a les aules.

Arriben a un escenari que no coneixen, per al qual no estan preparats i, sobretot, a l’educació secundària, treballen amb adolescents, en una etapa educativa i en un moment evolutiu important on no es tracta només de saber impartir la matèria, es tracta de saber atendre aquesta diversitat i aquestes necessitats que existeixen.

A l’educació no es necessiten tècnics

A l’educació no es necessiten tècnics, es necessiten persones que a més de coneixement i domini de la disciplina i saber com ensenyar-la, que això és una altra, siguin capaços d’atendre la diversitat i la pluralitat que tenim a les aules des de l’educació infantil fins al context universitari. Aquesta atenció és necessària i cal formar-la. I per això la importància també de la formació pràctica. De fet, hi ha algunes universitats que en els seus graus d’infantil i primària fan aquestes pràctiques en diferents entorns: urbans, rurals, perquè es conegui aquesta diversitat i pluralitat que existeix en el nostre context.

Sobre aquest perfil de docent que ha de sortir de les facultats, parleu també. De perfils vocacions i competencials. Com es modela i com s’avalua aquesta vocació?

Amb certes proves d’accés es pot avaluar la capacitat de treballar en equip, l’empatia. Es poden fer entrevistes, vídeos de presentació, entrevistes de grup on es pot veure com interaccionen, quins són els seus interessos, les seves motivacions per dedicar-se a l’educació.

Al màster de secundària imparteixo docència, ja ho feia a l’antic CAP, i sempre em quedo amb el grup dels que vénen d’àrees que no tenen res a veure amb l’educació. El primer dia sempre els pregunto, “Per què sou aquí?”. I els dic: “Digueu-me obertament, perquè sé el que em respondreu”. És la segona o tercera opció. No és a la primera, però veuen l’educació com un lloc on tindran un sou i un desenvolupament professional, amb un horari i sense cap obligació. Però en educació no pots partir d’aquesta premissa, en educació et falten hores i vides per treballar, preparar activitats, implicar-te es duen a terme al centre, en aquestes reunions amb pares, amb professors professionals, amb l’orientador o l’orientadora. Tenen una visió que no és la real.

Jo sempre els dic: “Tingueu clar que a l’educació no és així. Tu no desconnectes a les dues de la tarda i te’n vas a casa teva i ja està”. No. Estàs tota la tarda pensant quines activitats plantejaràs, quin recurs utilitzaràs… És del que es tracta.

Necessitem avaluar. De quina manera? Doncs bé, com dic, ja hi ha algunes proves d’accés a la Universitat de les Illes Balears o a les catalanes. A més, d’avaluar competències com puguin ser les logicomatemàtiques, de pensament matemàtic o fins i tot lingüística, també fan entrevistes i avaluen altres habilitats per conèixer els seus interessos i motivacions.

En educació et falten hores i vides per treballar, per preparar activitats, per implicar-te

Després d’aquests dos anys de feina, què passa ara? No sé si es plantegen grups de treball amb universitats i amb educació per avançar sobre els documents.

A l’assemblea de novembre de Las Palmas vam tenir, en representació del Ministeri d’Educació, la directora d’Educació Territorial, Mónica Domínguez, que amb la CoDE ha col·laborat en altres qüestions com el Marc de Competències Professionals Docents, que ens van sol·licitar que se sotmetés a consulta de les facultats i ho vam fer. O el Pla Estratègic d’Educació Inclusiva, que és l’última cosa que ens han encarregat, que ho debatéssim i establíssim propostes. L’assemblea la va clausurar el secretari general d’Universitats.

Els vam tenir prèviament també al monogràfic de Lleida i el nostre compromís amb tots dos ministeris era que un cop finalitzéssim el procés, els remetríem els cinc llibres blancs perquè els tinguessin i que ens posessin de manifest qualsevol qüestió.

Des de la CoDE sempre hem volgut establir una comissió mixta perquè sabem que el perfil professional el posa el Ministeri d’Educació, però l’organització i la garantia de la qualitat universitària ho estableix Universitats.

Bé, doncs després de l’assemblea de novembre, ens van convocar al Ministeri d’Educació a la Comissió Executiva tots dos ministeris. Ens van convocar per a una reunió amb ells i amb el president de CRUE Docència.

Ens van dir que, bé, ja un cop feta la feina, i com ells també tenen altres modes de consulta, que no poden ser sindicats, associacions, etc., que volien que comencéssim a treballar com un grup de treball i poguéssim aportar, per treballar de forma conjunta, des d’ara mateix, que són llibres blancs. Estem a l’espera, després d’aquesta reunió, de tenir-ne d’altres quan ens convoquin.

Estem molt contents perquè hem aconseguit que aquesta comissió mixta existeixi.