Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Cap al 1991 Ramón Flecha, juntament amb el seu difunt amic Jesús Gómez van posar en marxa el germen del que seria el CREA, un grup investigador que després de més de 30 anys d’història, tres denúncies i diverses investigacions, es va autodissoldre, formalment, el Nadal passat.
En aquests anys, més enllà de les polèmiques i denúncies el 2004, el 2017 i el 2025, el CREA ha estat capaç d’estendre’s des de la Universitat de Barcelona a moltes altres (Rovira i Virgili, Girona, Autònoma de Barcelona, València, Deusto, País Basc, Màlaga, Valladolid, etc.) i generar tota una estructura preparada per aconseguir quotes de poder acadèmic.
Per a Manuel Fernández Navas, professor de la Universitat de Màlaga, queda clar que tant Flecha com les seves col·laboradores i col·laboradors més propers van tenir la visió i la intel·ligència suficients per entendre els mecanismes acadèmics amb què amassar una gran quantitat de poder.
Una cosa amb què el sociòleg Mariano Fernández-Enguita està d’acord. «El CREA és un gran model de negoci que s’hauria d’estudiar», assegura.
Publicar o morir
Des de fa anys és un secret de domini públic. El món universitari, almenys a Espanya, es veu esperonat per l’obligació d’investigar i publicar els seus resultats en revistes d’impacte, indexades. Publicacions que la mateixa Acadèmia entén que tenen el pes i la significació suficients, els filtres i protocols necessaris per garantir allò que publiquen.
Fins fa uns anys, a Espanya, publicant algun llibre o capítol s’aconseguia fer carrera, però amb les noves normes de les agències d’avaluació, com l’ANECA a Espanya o AQU a Catalunya, les coses van canviar. Cal publicar, i molt, per aconseguir mèrits i pujar a l’escala de la universitat.
Això obre portes a sexennis, suposa prestigi professional dins i fora del país, ajuda a l’hora d’aconseguir finançament per a les investigacions següents.
Als primers 90 Ramón Flecha ja comença a publicar llibres a l’editorial El Roure. En ella també ho farà Jesús Gómez, fins ben entrats els 2000. Cap al 2007 es crea l’Editorial Hipatia que comença amb alguns llibres per, quatre anys després, llançar-se a les revistes científiques. Anys després, el 2020 es constitueix en associació, Associació Hipatia Press. Segons la seva pròpia pàgina web, són 13 actualment les revistes que publiquen.
En els darrers anys, Hipatia s’ha convertit en un dels llocs predilectes de les i els membres del CREA per publicar els resultats de les seves investigacions. Com és habitual en aquests casos, moltes han estat i són revisors en una o diverses revistes. Tenen la tasca, comuna al món acadèmic, de revisar el treball d’altres persones abans de la seva publicació.
També han format o formen part dels seus equips editorials com a editores o assistents d’edició o, a més, com a part dels consells editorials/comitès científics.
Més enllà d’Hipatia
A partir del 2020, les i els investigadors de CREA comencen a publicar, de manera més o menys recurrent, en altres editorials, en revistes també indexades. Es tracta de publicacions en què cal pagar per publicar, en comptes de ser el lector qui paga per llegir.
Bianca Thoilliez, professora de l’Autònoma de Madrid, explica que, com en el cas de les revistes d’Hipatia, les de MDPI tenen contingut obert. Això implica que són les i els autors els qui han de pagar una quantitat que, habitualment, ronda els 2.000 euros, per publicar.
La principal editorial amb què treballen és MDPI, una empresa que els últims anys ha vist créixer enormement el seu compte de resultats amb un model de negoci que, a països com Noruega o Finlàndia s’ha posat en dubte. Fins al punt de considerar-les depredadores o revistes no científiques.
Capçaleres com Sustainability, Sexes, Education Sciences, Disabilities Social Sciences, Healthcare, Children, Behavioral Sciences, Religions o International Journal of Environmental Research and Public Health són habituals als currículums de les investigadores i investigadors del grup. Sobretot, entre els que hi porten menys temps.
Les revistes marcades en negreta estan en una llista negra que l’acadèmia finlandesa va publicar el 2024. Es tracta de gairebé 300 revistes de MDPI i de Frontiers (una altra editorial amb un model de negoci similar i que també han utilitzat de vegades aquestes persones), que han deixat de veure’s com a revistes científiques en aquell país.
La polèmica ve pel creixent nombre d’articles que passen filtres cada cop més laxos. MDPI es caracteritza per haver escurçat molt els temps de publicació. Han revolucionat un mercat que trigava mesos, fins i tot gairebé un any, fins a poques setmanes.
A més, han afavorit, com explicava fa unes setmanes El País, la publicació de centenars de monogràfics, coneguts com a special issues en què s’encarrega a una persona que el gestioni i on, en general, aquesta suposa una bona empenta a altres investigadors del grup.
Cites creuades
El fet de comptar amb una editorial pròpia i una desena llarga de revistes, així com publicar de forma regular en altres editorials, com MDPI o Frontiers, ha suposat un increment important d’articles del grup al món acadèmic.
En paral·lel, ha suposat la possibilitat que les unes i les altres citen treballs de la resta de companyes i companys de grup, de manera que l’impacte de les publicacions tendeixen a multiplicar-se, més enllà de la idoneïtat de les cites que es fan als articles.
La referència a textos d’altres persones del grup no sol baixar del 30% de les referències que se citen a cada text i, en alguns casos, arriba al 80%.
Articles com “Achieving the same educational opportunities for all: overcoming hoax interpretations of the PISA results” tenen un 60% de cites a altres textos de persones del grup. El mateix percentatge que en aquest article que, a més, signen 17 persones.
Altres exemples són aquest (55%), aquest (47%), aquest (46%) o aquest (24%).
Si no es pot parlar obertament d’endogàmia, sí que és clar que hi ha una dependència important del grup a l’hora de tenir impacte i generar-lo, així com de construir un corpus i un sentit al que es fa.
La importància de les cites, així com altres elements com les vegades que s’ha vist un article en qüestió, tenen a veure amb el fet que les agències d’avaluació com l’ANECA les tenen en compte per als sexennis o per aconseguir mèrits quan es vol accedir a una plaça o a una càtedra.
Una manera de mesurar l’impacte social, fet que suposa el 60% del barem per als sexennis el 2025 es calcula amb “l’ús de l’aportació” (mesurat en lectures, visualitzacions i descàrregues), les “cites rebudes per l’aportació”, la “qualitat del mitjà de publicació/exhibició” i “l’impacte científic del mitjà de difusió”.
Associacions i congressos
El cercle gairebé es tanca completament amb l’Associació Multidisciplinar de Recerca Educativa (AMIE), presidida per Esther Roca, docent de la Universitat de València i una de les veus més reconegudes del CREA a la Comunitat Valenciana des de fa anys.
Roca també apareix com a editora d’una de les revistes d’Hipatia, presideix l’Associació Universitària de Ciència, Feminisme i Masculinitats (AUCFEM) i és responsable del Congrés Internacional Ciència, Feminisme i Masculinitats CIFEM, que se celebrarà a finals d’aquest mes a la Universitat de València.
En qualsevol cas, fa uns quants anys que l’AMIE organitza el CIMIE, un congrés en què, principalment, es presenten resultats i papers d’investigacions realitzades per persones properes o membres més o menys actius de la xarxa de CREA a tot el país.
És possible consultar els llibres d’actes, així com els programes de tots els CIMIE des de 2013 a la seva web.
A la Comunitat Valenciana també es troba l’associació Iris Abea, associació per l’Educació Basada a Evidències. Aquesta és l’encarregada d’organitzar la trobada internacional de comunitats d’aprenentatge. La darrera edició, segons la web, es va celebrar el 2024. També ofereixen formació per a professorat relatives al funcionament de les comunitats d’aprenentatge.
N’hi ha d’altres de similars, com Hipatia Habea Cantabria, que va arribar a signar el 2022 un conveni de formació amb la Conselleria d’Educació del Govern autonòmic.
“Diaris”
Al costat de tot això, fa prop d’una dècada, es van començar a publicar sengles diaris també per part de persones properes al CREA i a Ramón Flecha.
D’una banda hi ha el Periódico Educaciión i, de l’altra, Diario Feminista, que va protagonitzar una denúncia per part del professor Jaume Trilla contra una de les col·laboradores, la directora del medi i de l’associació que l’edita.
Tots dos mitjans serveixen, en molts casos, com a canals de difusió dels punts de vista del grup i, els últims mesos, han estat part de la defensa pública que s’ha fet al voltant de Ramón Flecha després de la denúncia del juliol.
Tant és així que el Consell de l’Informació de Catalunya va publicar una resolució el desembre passat en què assegura que el Diario Feminista viola l’apartat 1 del Codi Ètic després de rebre una denúncia sobre el cas.
Res del que s’ha descrit fins aquí no pot, com es deia, considerar-se il·legal, o conflictiu, almenys, per separat. El problema subjacent és la creació de tota una estructura que ha procurat, almenys en els darrers 25 anys, la capacitat d’inflar el pes del que s’ha procurat amb les seves investigacions a base de generar tot un mecanisme de publicació i citació creuada que ha acabat per posar al candeler el grup.
En articles posteriors intentarem endinsar-nos en algunes de les pràctiques habituals del grup i en l’anàlisi d’algunes de les seves publicacions científiques per saber fins a quin punt, l’evidència internacional de què parlen és tal.
També veurem com han dut a terme algunes pràctiques, si més no, estranyes, utilitzant el nom de persones, professores i professors i catedràtics universitaris sense que hagi intervingut cap comunicació amb aquestes persones.
