Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Només es pot tenir fe en el dubte, comentava qui va ser director del museu de la Ciència, Jorge Wagensberg; potser una de les actituds més enginyoses. No obstant això, encara que sempre hi ha gent sàvia i assenyada, treure el cap al dia a dia suposa trobar exemples que posen en qüestió aquesta condició. És a dir, persones amb gran capacitat poden cometre greus errors. Els sàpiens van donar peu a un concepte ampli de cultura (incloent-hi l’art, l’entreteniment, els costums, les creences…): aquella destresa que serveix per resoldre els problemes que ens afecten i ens permet seguir evolucionant. Allà on rau fragilitat, la complexitat per prendre decisions no resulta gens còmode; per fer el correcte caldrà superar molts obstacles: tenir la virtut de relacionar les coses, argumentar-les, reflexionar sobre la pròpia posició, donar una bona descripció, i proposar… Analitzar causes, observar la seva consistència, discriminar solucions, anticipar imprevistos, pensar en el futur…
L’ús públic per a “fer el bé” resulta imprescindible per defensar-nos de la tirania, per això hi ha organitzacions que no trien ni els més dòcils ni els malvats, prefereixen aptituds agudes que observen correctament els contextos per proposar fites que no menystinguin el benestar. Es diu que hi ha massa alts càrrecs de lliure designació amb poder per nomenar més assessors; “la tirania del mèrit” diria Sandel, no hi caben tots i la meitat no fan res.
Caldrà estudiar més a fons l’estupidesa humana ja que les males maneres tenen molt a veure en provocar desgràcies. Les conseqüències del fanatisme, el desafecte, la submissió, els heroismes criminals, els pantans de la por, tot plegat, són una derrota de la raó. La recerca d’equilibri serveix per prendre mesures apropiades. Sense projecte, llevat del propi interès, sense col·locar el bé comú entre les opcions, es troben freqüentment aquelles gestions que no responen a propòsits de mitjà-llarg termini. Els criteris prospectius són necessaris en un món tan urgent i, per tant, enfrontat a la prevenció.
Les conseqüències del fanatisme, el desafecte, la submissió, els heroismes criminals, els pantans de la por, tot plegat, són una derrota de la raó
Patim suficients contradiccions per abundar a l’absurd, com tornar a parlar d’una Terra plana quan fa 20 segles que es va saldar el tema. Les dones, silenciades per moltes escoles intolerants i allunyades de la ciència, a la nostra república van poder ser votades però elles no podien votar (fins al 1990 a Suïssa). S’ha parlat d’una tercera Espanya que va estar enmig de dues tendències minoritàries, violentes, sectàries més que ideològiques, que van utilitzar la gran majoria per criminalitzar la neutralitat.
Mai no hem gaudit de tant coneixement malgrat que hi ha molts escuts i massa versions; problemes o conflictes: en el primer cas hi ha un enemic comú, en el segon, adversaris per derrotar (no és el mateix). Per tot, les educacions són fonamentals, però, per aconseguir igualtat, els esforços han de ser dobles (si no és així no serveix) i quan no passa, tot es queda a la cuneta i de vegades es fan vagues. No és adequat deixar de banda ningú. L’augment de la solitud no volguda és impressionant. Perseguir la corrupció contrasta amb una Justícia massa lenta, no s’estan aconseguint alternatives satisfactòries contra el petit delicte (les bandes juvenils tornen a reorganitzar-se; tot segons el color del vitrall que es miri), el problema de l’habitatge coincideix amb la manca d’oferta pública… Es perpetuen prejudicis i estigmes, dites: “val més pardal a la mà que una grua a l’aire”, “de les teves derrotes les meves victòries”.
De les teories de l’aprenentatge destaca una síntesi creativa: saber pensar per no ser ignorants. No podem viure de manera autònoma com ho fan les plantes (fins i tot els arbres desaproven alguns actes perversos). Al febrer se celebra el Dia Mundial de Darwin, que ens recorda aquesta mania que tenim les espècies a seguir donant-nos la mà per mantenir viva l’esperança. Resulta curiós reconèixer que malgrat els segles de cops d’Estat, guerres civils i canvis de règim, hi ha veus que continuen enarborant la bandera de la bondat i el respecte a la dignitat (fins i tot dels que erren). Com aquests fars d’acollida que va idear un professorat de secundària i que cada 31 de gener llueixen a les talaies del Mediterrani (i el Cantàbric) sota un lema: les nostres aigües són espais per a la vida.
