Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Alerta d’espòiler: en aquest text es revela una escena fonamental de la novel·la Niebla, publicada el 1914.
Vaig començar la classe preguntant als meus alumnes a qui acudirien ells en cas de sentir-se tan desolats per la tristesa i el desamor que haguessin deixat de veure sentit fins i tot a la pròpia vida. A la mare, va dir el primer noi que es va atrevir a alçar la veu. Era una de les respostes esperables, tot i que em va sorprendre la fórmula precisa. No va dir a la meva mare, ni a la meva mare, i l’absència d’aquest possessiu em va semblar eloqüent.
La segona resposta em va estranyar més, ja que no podia comprendre que la meva alumna volgués acudir durant la seva crisi a un desastrós personatge de La que se avecina. De seguida em van explicar que aquell Antonio no era el personatge de ficció, sinó el seu professor de Matemàtiques.
En tercer lloc, algú va dir que aniria a la IA.
Una mare, un docent, una eina.
Tota aquesta conversa era un diàleg previ per introduir l’escena de Niebla en què el protagonista, Augusto, desesperat pels seus patiments, decideix buscar ajuda, ja que està a punt de suïcidar-se. La genialitat d’Unamuno és que fa que el seu personatge acudeixi precisament al despatx de Salamanca. Allí l’escriptor revela a Augusto que no es pot suïcidar, ja que no és viu (ni mort), sinó que és tan sols un ens de ficció creat per ell.
Us imagineu —els dic— que la vostra mare, el vostre professor de Matemàtiques o la IA us responguessin que no existiu, que sou tan sols una creació seva?
No, responen. No s’ho poden imaginar.
Som amos de les nostres vides?
Tràgicament, aquesta sessió de classe va coincidir amb la notícia de l’últim recurs del pare de Noelia Castillo per evitar que a la noia li fos aplicada l’eutanàsia.
A la novel·la, reflectint la crisi de fe del mateix Unamuno, l’episodi continua amb un altre gir inesperat, ja que després de refer-se del primer impacte, l’Augusto es rebel·la davant el seu creador: potser, ve a dir-li, vostè és el que no existeixi. Igual que el Quixot ha arribat a ser gairebé més real que el mateix Cervantes, potser vostè, que diu que és el meu creador, no és més que un pretext perquè la meva història arribi al món.
El passatge és una proesa literària i els meus alumnes, desconcertats, continuen amb el paral·lelisme i fabulen amb el que suposaria rebel·lar-se contra les mares, els professors o contra la IA, negant-los fins i tot l’existència. Si es tracta de rebel·lar-se, podem recordar desenes de llibres i pel·lícules.
Però la veritat és que no hi ha una tomba per a les restes de l’Augusto, i la seva història a Niebla ens la va explicar Miguel de Unamuno, que no va permetre que el personatge se suïcidés però el va fer morir “deixant de somiar-ho”. L’autor no va tractar la seva criatura amb una simpatia especial i la imatge que el lector obté d’ell, a partir del llibre, no és la d’un home precisament admirable. Aleshores els pregunto als meus alumnes què passarà quan la IA expliqui la nostra història, quin serà el retrat que farà dels seus creadors convertits en criatures.
Quan ja no hi som, sempre són altres els que ens expliquen.
Descansa en pau, Noelia.
