Reportatge

L’I+D de l’aprenentatge del català

Ara fa poc més d’un any, els resultats de l’enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP), a Catalunya constataven, “per primera vegada des de la transició, -tal com exposava públicament Òmnium Cultural- el descens en el percentatge de persones que saben parlar català”. Ben conscients que “tenim un país més poblat i divers que mai, amb persones que s’identifiquen i utilitzen simultàniament diferents llengües”, Òmnium feia una crida a “no caure en el catastrofisme ni el desànim”, però sí a aprofitar “les oportunitats per a continuar sumant nous parlants, i augmentar l’ús social del català”.

Dos grans reptes enfilen l’agulla per aconseguir que a Catalunya es parli més català. D’una banda, precisa Òmnium, universalitzar l’accés a l’aprenentatge i a l’ús del català, és a dir, facilitar espais i professors per a ensenyar aquesta llengua, però també mantenir el català en les converses, com ajuda a aquest accés universal. I, per altra banda, multiplicar els espais de socialització en català, especialment on més conviuen els joves, és a dir, en els àmbits de l’escola, l’esport, el lleure i l’univers digital, principalment. El diagnòstic és clar: “la plena normalització del català és una urgència que requereix una actuació coordinada i de país”. I, de tots els espais esmentats, tot el que es fa pel català en escoles i instituts és estratègicament essencial.

De fet, “la preocupació per la llengua i el seu aprenentatge és una constant en el món educatiu”, precisen des de l’Institut de Desenvolupament Professional (IDP-ICE) de la Universitat de Barcelona (UB). Perquè, en aquest àmbit, “l’habilitat lingüística no només és un objectiu educatiu en si mateix, sinó que també és una competència transversal que influeix en tots els àmbits del currículum i, a més, és un requisit per a la participació activa en societat”, argumenten. A més, “des del primer trimestre del curs 2023-2024, amb els nous resultats de les proves PISA, l’aprenentatge de la llengua també ha esdevingut un tema de debat públic”, declaren.

Jornada sobre recerca

Partint d’aquesta premissa, l’IDP-ICE de la UB va aplegar a finals de febrer més d’un centenar de docents en una jornada pensada per a escoltar els acadèmics que fan recerca sobre l’aprenentatge del català i que els mateixos docents que viuen la realitat d’aquesta llengua a l’aula expliquessin experiències concretes reeixides.

Van ser dues tardes i un matí per aprendre de les ponències d’una vintena d’investigadors, docents i membres d’equips directius de centres educatius. Aquesta ha estat la tercera jornada de l’IDP-ICE UB dedicada a la llengua catalana i com a formació que els docents assistents poden acreditar per als seus currículums. La d’enguany arribava amb el títol: Parlar, escriure i llegir. Experiències per combatre el pessimisme. 

Amb l’objectiu “d’enriquir i donar resposta a les necessitats educatives dels centres (i els seus docents) i a les pràctiques quotidianes que es duen a terme a les aules”, l’esdeveniment també buscava “afavorir un diàleg entre les diferents etapes de l’educació bàsica per fomentar la reflexió conjunta sobre com treballar la llengua amb l’alumnat”, segons expressen els organitzadors. En paraules del director de l’IDP-UB, Ernest Pons, “cal visibilitzar experiències reeixides per combatre el discurs pessimista i reafirmar el català com una eina potentíssima d’inclusió”.

La llengua, el pont al coneixement

“Els canvis sociodemogràfics, culturals, tecnològics i ideològics, obliguen a revisar les eines per a l’aprenentatge del català, a actualitzar les estratègies pedagògiques i a reforçar els mecanismes perquè tot l’alumnat assoleixi la competència lingüística”, expressava el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, en la xerrada inaugural de l’acte sobre ‘Els reptes del model lingüístic educatiu actual’. Vila va fer un repàs de l’evolució d’aquest model d’inserció lingüística que va requerint l’adaptació constant a les noves realitats de país. I ara, la que impera és una diversitat de llengües natives a l’aula com no s’havia vist mai.

Tenint en compte que la competència lingüística en català és el pont cap a l’adquisició de la resta de coneixements en el nostre sistema educatiu, posar en comú experiències d’èxit a l’aula per trobar la millor manera de consolidar l’aprenentatge d’aquesta llengua bàsica. A finals dels anys setanta, tal com explica Francesc Xavier Vila, eren només dues les llengües que coincidien a l’aula: el català i el castellà. I els docents coneixien les dues.

El gran canvi demogràfic, a principis d’aquest segle, en què van començar a arribar infants d’arreu del món, es va passar d’aules bilingües a aules multilingües en les quals, els docents no coneixen moltes de les llengües que els nouvinguts parlen. El canvi de plantejament va portar a la creació de les aules d’acollida, per intensificar i accelerar l’aprenentatge, i també dels plans d’entorn per fer que el context d’aprenentatge ajudés i es van crear els equips de Llengua i Cohesió Social (LIC). Els agents LIC tenen l’objectiu de donar suport al professorat a adaptar-se a la nova realitat i facilitar-li recursos perquè pugui atendre l’alumnat de manera integradora, inclusiva i personalitzada d’acord amb les seves necessitats emocionals, lingüístiques, socials i culturals.

De tot això en van parlar bastament durant els tres dies de la jornada el centenar de docents aplegats a l’Institut Escola Eixample. Especialment interessant van ser els testimonis aportats en la taula del darrer dia, dedicada a les aules d’acollida (AA) i les aules d’acollida accelerada (AAA). En ella, Maria Carme Vieitez, una de les vint tutores d’aula d’acollida accelerada, en concret ella de la de l’IE Escola El Molí del barri barceloní de la Prosperitat, va destacar com són de “fonamentals les bastides per aquest aprenentatge”, referint-se a la necessitat d’establir connexions entre el món que coneixen i el d’aquí on són ara. I recrear situacions quotidianes, com la construcció a l’aula d’un mercat on es compra i es ven, la d’un pacient i un metge, o una festa on es va coneixent gent són alguns exemples de dinàmiques que conviden i engresquen els nouvinguts a anar fent-se amb vocabulari en llengua catalana, posant-se en aquestes situacions. Que parlin dels seus països a partir d’una foto és una altra bona estratègia que els permet -segons es va dir- emprar el català però per a vincular-se a la seva identitat. “Cada alumne esdevé tutor i protagonista del món que coneix. I el que fem és empoderar-lo en la seva sessió de català, fent que aquesta sigui una trobada on expressar-se als altres, un espai segur i un vincle entre tots ells, on senten que van al mateix vaixell”, apuntava Maria Carme Vieitez.

Assolir un nivell A2 en cinc mesos és l’objectiu de l’aula d’acollida accelerada i, per això, saben que si l’aprenentatge es fa alternant jocs entra molt millor. També combinar dinàmiques orals i escrites i fer de les sis hores de classe de català diàries un espai d’enriquiment i gaudi, fent que cada dia sigui una sorpresa on van resolent petis reptes personals, són estratègies que estan resultant molt efectives en les aules d’acollida, a parer de qui les gestionen.

Són aquests camins per arribar a la llengua catalana els que ha d’anar construint la comunitat docent de centres en alguns dels quals pràcticament tots els alumnes són nouvinguts. “L’acollida -es puntualitzava des de la taula- ha de ser integral, no només lingüística, perquè aquests alumnes porten motxilles molt complexes. Pensem com ens sentiríem nosaltres, catalans, al mig d’una classe plena de xinesos”. Per això, s’argumentava, “el millor mètode és el que no ha de ser mètode, sinó un aprenentatge per contacte, per connexió, per assimilació i per contagi”.

Lectures constructives

Aprofitar l’enriquiment que la diversitat de cultures aporta a l’aula és una de les altres estratègies que els diferents agents del sistema educatiu enfoca en aquesta adaptació constant a les noves realitats. “Una criatura que, de ben petita, acompanya els pares al CAP o al mercat per a fer-los d’intèrpret, per què no veure-ho com una situació d’aprenentatge per a la resta de companys de classe?”, va ser un dels exemples en aquesta línia que es varen exposar en una de les taules rodones. Una altra idea en marxa en molts centres és el treball de les desigualtats a través de la literatura, fet de les biblioteques escolars un altre gran recurs per acompanyar l’alumnat en el creixement respectuós i inclusiu.

També es va explicar la iniciativa d’algun centre de convidar les famílies dels alumnes que  han arribat d’altres països a llegir en les aules dels fills llibres en les seves llengües d’origen. Tot això, per aconseguir -explicaven- que l’assoliment del català arribi a conseqüència d’un intercanvi, d’un trànsit a la nova realitat, la catalana, on es troben, sense renunciar, anul·lar o menystenir la llengua d’origen. En aquest sentit, descobrir lectures d’autors àrabs i d’altres nacionalitats, pot servir també de connexió amb les arrels de part de l’alumnat.

Membres de l’escola Bressola -que ara celebra els seus cinquanta anys- van ocupar també el seu lloc en la taula destinada a parlar del català arreu dels Països Catalans. Models petits com el de la Bressola ajuden a veure que sí que és possible l’aprenentatge integrador. Segons es va exposar, “amb només el 2% dels alumnes catalanoparlants, al pati, tot l’alumnat parla en català”. S’apunta, doncs, que és la metodologia i el sistema allò que pot fer més per l’aprenentatge, al marge de la proporció d’usuaris d’una llengua en una escola.

Una de les conclusions expressades pels especialistes, docents o investigadors, és que cal treballar els usos de la llengua catalana entre iguals, “així s’engegarà un cercle virtuós d’aprenentatge, perquè entre ells, nois i noies, és com més parlen”.

Certament, va quedar clar que en determinats llocs, l’escola és el reducte de supervivència del català, però que els alumnes només fan servir dins del centre i, la majoria de les vegades, tan sols quan parlen amb els docents, i no amb els companys. L’escola, per tant, no és capaç de transformar la realitat, ni al pati, ni sobretot la que ultrapassa els seus murs.

Alícia Martí, personal docent investigadora de la Universitat de València, com a professora de secundària i ara formadora de mestres i professors a la universitat, va mostrar preocupació davant certes ideologies lingüístiques que presenten els joves actualment. I Maria Antònia Mora, representant de l’IE Son Basca de Sa Pobla, a Mallorca, va explicar l’experiència al centre mallorquí que va centrar-se en l’oralitat únicament per a fer que els alumnes parlessin català. I deia: “hem de cantar més a les aules, per fer entendre que la llengua catalana no és només una llengua per a l’aprenentatge, sinó també per al gaudi”. Els infants d’aquest centre a Sa Pobla tenen la responsabilitat -va explicar- de transmetre oralment en català a les famílies allò que han après.

Propostes des de la filosofia, que prenen l’aula com a espai on es pensa, on es treballa la llengua per a pensar sobre ciències i sobre totes les altres matèries del currículum, també van tenir el seu temps en la trobada de docents, que el poeta, escriptor i docent Vicenç Llorca va cloure. Ho va fer amb el diàleg líric i reflexiu amb Ramon Llull: “Entenguem-nos per amor”.