Entrevista

Maria Truñó: “L’activitat del lleure és l’excusa per participar de la vida comunitària”

Maria Truñó és politòloga i psicòloga social. Ha treballat durant més de 20 anys en l’àmbit de les polítiques públiques, sobretot en educació i drets de la infància i l’adolescència. Ha sigut comissionada d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona entre els anys 2019 i 2023 i, anteriorment, directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona i responsable d’Incidència a UNICEF-Catalunya. Des del 2024, dirigeix l’Aliança Educació 360, que engloba més de 400 entitats i institucions públiques per ampliar el dret a l’educació foraescola i reduir les desigualtats en el lleure educatiu.

En aquesta entrevista, destaca la necessitat de reivindicar el valor del lleure educatiu des de quatre branques: l’estiu, les tardes escolars, el migdia i el temps pròpiament lliure, per treballar l’aprenentatge social i personal i els vincles amb l’entorn.

Són més invisibles les desigualtats educatives d’infants i joves en les activitats extraescolars, el temps del migdia o les colònies, que en les d’horari lectiu?

Des de l’Aliança 360 treballem perquè tot aquest àmbit del foraescola, tant d’extraescolars, com de tardes d’estiu, caps de setmana o esplais, també formin part de les polítiques educatives, amb la idea de l’educació a temps complet. És una evidència des de l’experiència pròpia, i inclús la UNESCO parla que el dret a l’educació ja no és només l’accés a l’escola.

El plantejament i les dades el que ens apunten és que si en el foraescola no hi ha unes polítiques molt enfocades en equitat, se’ns eixamplen les desigualtats en aquestes activitats, malgrat el valor educatiu i el consens social i polític sobre la importància del que aprenen i com socialitzen. La realitat és que el que passa fora de l’escola segueix sent perifèric i infradotat, i quan parlem del dret a l’educació encara estem molt esbiaixats a l’escolar.

Hi ha consens en els beneficis per a infants i joves, però es veu com a secundari?

És una mena de tensió constant, perquè tothom és conscient que és importantíssim pels aprenentatges, el benestar i els vincles de nens i nenes, de nois i noies, i també per la conciliació de les famílies, i per molts altres beneficis en clau social, més enllà de reduir les desigualtats socials.

Si tinguéssim molt més fortes aquestes polítiques del foraescola, de l’educació a temps complet, del lleure educatiu en el sentit ampli, també tindríem més solucions col·lectives per a les cures dels infants, tindríem més espais de participació i de vida comunitària, que al final és del que es tracta, no només que tinguin una extraescolar molt divertida on diversifiquen aprenentatges, això és meravellós, però, a més a més, mentre això passa, reduïm desigualtats de gènere, reduïm desigualtats socials…

Aquestes desigualtats es fan més evidents a l’estiu, quan s’acaben les classes?

El moment més evident d’això són els tres mesos d’estiu, on es fa clarament una diferència entre els infants que segueixen enriquint-se d’experiències significatives per a la seva vida en termes de viure unes convivències a la natura, amb campaments, amb colònies, amb campus o casals als seus municipis o als seus barris, i que es carreguen les motxilles de més aprenentatge, d’experiències vitals, que tenen les seves derivades educatives, però que sobretot els fan sentir part d’un grup, d’una comunitat. Són elements que indirectament també són competències personals i competències socials.

A l’estiu, sabem que quatre de cada sis infants i joves no participen en cap tipus d’activitat organitzada. Són més de 300.000. Mentre hi ha nens i nenes, nois i noies que a l’estiu segueixen creixent i aprenent a tots els nivells, hi ha d’altres que passen un estiu amb molta més soledat, en pisos petits i calorosos, amb poques oportunitats de tenir possibilitats de diversificar i ampliar els seus aprenentatges i els seus horitzons vitals. De fet, un de cada tres infants viu amb famílies que no es poden permetre una setmana de vacances, són dades de l’Idescat.

La pobresa infantil segueix creixent a Catalunya i, malgrat que està dins l’estratègia de pobresa infantil de la Generalitat, que es va aprovar tot just fa un any, encara no hi ha mesures decidides, potents, que reverteixin aquestes desigualtats en l’accés i la participació dels nanos a les activitats organitzades de l’estiu. Per tant, estem treballant amb diversos projectes.

Un d’ells és el de Municipis per un Estiu Enriquit, amb 12 ajuntaments. Com està funcionant?

Aquesta és una iniciativa conjunta amb la Diputació de Barcelona, però treballem amb 12 municipis d’arreu del país, més enllà de la província de Barcelona, on durant 18 mesos, i ja en portem 13, els acompanyem perquè puguin fer un salt en les seves polítiques locals d’estiu. Es fa des del lideratge de les àrees d’educació dels diferents ajuntaments, però transversalitzant amb drets socials, esports, cultura… Es tracta de superar la idea d’una oferta petita, tímida, d’un casal o un campus, i articular totes les oportunitats que els territoris ofereixin a l’estiu, siguin d’iniciativa i de gestió pública o d’altres que es donen en el territori, per posar-les molt més a l’abast, amb un focus claríssim d’equitat i de reduir barreres, unes barreres que poden ser tant econòmiques com purament informatives. A vegades, es desconeix quina és l’oferta o la burocràcia que impliquen les tramitacions, i això també és un obstacle per a moltes famílies.

Cal una política d’estiu per assegurar que tots els nens i nenes tinguin, com a mínim, dues setmanes d’activitats organitzades

Fa un any, juntament amb la PINCat (Plataforma d’Infància de Catalunya) de la Taula del Tercer Sector, vam elaborar un manifest i va ser molt interessant el procés d’elaboració i de consens social al voltant del manifest. Va ser veure que és una agenda molt compartida, que cal una política d’estiu per assegurar que tots els nens i nenes tinguin, com a mínim, dues setmanes d’activitats organitzades durant l’estiu. No es tracta d’escolaritzar l’estiu o que tot sigui amb les clàssiques activitats dirigides, per més lúdiques que siguin. Des del Col·legi de Psicologia de Catalunya, per exemple, eren molt conscients del malestar dels adolescents i de la soledat no desitjada de molts infants, i deien que aquests nanos han de tenir més entorn on vincular-se, socialitzar, passar-s’ho bé, on sentir que formen part d’una comunitat. I això és eminentment preventiu. Em sembla molt interessant sumar amb aquests arguments de salut. També la Societat Catalana de Pediatria insistia en la idea d’anar a la natura i estar de convivències, canviant l’hàbitat habitual de casa i escola en entorns urbans.

Plantegeu que tothom tingui accés a dues setmanes d’estiu i dues tardes d’extraescolars. Calen beques, però la realitat és més complexa que atorgar ajuts econòmics per accedir al lleure?

Exacte. Hi ha tota una línia de barreres econòmiques, que són les més òbvies, poden ser beques, bonificacions, tarifació social, per a famílies amb situacions més vulnerables. I més enllà de les beques, em sembla clau la idea de la prescripció social d’activitats de lleure, un tema que estem començant a treballar amb professionals de l’àmbit de l’educació, la salut i l’acció social, per veure com es reforcen mútuament. Per exemple, des de l’acció tutorial. Si aquesta és potent i es preocupa de què fan els nanos a les tardes i a l’estiu, si hi ha un interès i una orientació als infants, joves i famílies de poder consolidar aprenentatges en el foraescola, etc., aquí tenim un guany, però més enllà de l’acció tutorial, hi ha les figures socials dels centres educatius. A Catalunya, tenim el drama que hi ha un educador social per cada mil infants vulnerables i les seves famílies.

Reivindiquem un lleure amb equitat, en entorns no segregats

Més enllà del sistema educatiu, el sistema de salut té figures que poden fer funció prescriptora, i de fet, la fan, des de la infermeria pediàtrica. Hi ha el programa de salut i escola, els referents de benestar emocional comunitari… Totes aquestes figuren desenvolupen un acompanyament integral a infants, adolescents i famílies, i part del que fan és que puguin tenir espais normalitzats, no només pensats per a situacions vulnerables, perquè el que reivindiquem és un lleure amb equitat, en entorns no segregats.

Hi ha moltes bretxes, a més de les més evidents, les econòmiques…

Hi ha determinades famílies que estan menys en els circuits d’informació, amb menys capital social i cultural. Hi ha bretxes lingüístiques, digitals, molts elements que poden repertutir negativament en aquesta no participació en activitats de lleure, tant de tardes com d’estiu. I aquí també juguen un paper important les entitats socials.

Hi ha prou consciència del que significa el lleure per a la trajectòria futura d’aquests menors?

Jo crec que hi ha menys consciència de la que l’evidència ens posa sobre la taula. De fet, hi ha un estudi que va publicar l’Observatori de Joventut de Catalunya on analitza dades oficials de l’Enquesta de Joventut de Catalunya. Analitza les trajectòries vitals, formatives i laborals de joves que ja estan a la trentena, i el que diu és que hi ha una clara correlació: es veu molt clarament que els que han fet més extraescolars, han estudiat més i estan més satisfets, tenen una trajectòria laboral més satisfactòria. Diguéssim que tenen més estímuls, més recursos, més xarxa personal i més habilitats d’aquestes que se’n diuen toves, les soft skills, que estan més relacionades amb la creativitat, l’empatia, el treball en equip i les relacions. Unes capacitats que no formen part d’un títol acadèmic, però que necessitem també en l’àmbit laboral i social per fer un desenvolupament professional i personal.

Un dels reptes seria la coordinació? Parlaves d’educació, drets socials, salut, esports, informació, suposo que també el tema de digitalització…

I també dels equips municipals, i de la Generalitat. El Departament d’Educació, tot i la idea d’educació a temps complet i de tenir les eines des de fa 20 anys amb els plans educatius d’entorn, el que fa és molt minso. La majoria de municipis no tenen plans educatius d’entorn, i una de les coses que demanem és que se segueixin ampliant. Més enllà de l’activitat, cal treballar amb la idea de l’ecosistema educatiu local, amb aquesta mirada més àmplia. Les famílies han de saber quina és l’oferta, quins són els recursos, perquè participin de la vida comunitària a través d’activitats i oportunitats de lleure. L’activitat és l’excusa per participar de la vida comunitària i, per tant, per fer xarxa vital i tenir aquests vincles i oportunitats d’aprendre amb els altres.

L’Administració és qui ha de liderar la coordinació de tantíssima xarxa de teixit social, tant d’entitats més associatives com del tercer sector, amb tota la seva diversitat, el teixit de petites i mitjanes empreses i cooperatives… És una constel·lació heterogènia de gent que ara mateix està molt atomitzada. Quan parlem de polítiques públiques de lleure per avançar en la universalització, no vol dir que les administracions hagin de proveir, ho han de fer de la mà del teixit. La Generalitat ha de fer la seva part en governança, en normativa i en finançament, perquè això necessita molta més corresponsabilitat, i els ajuntaments no poden ni volen fer-ho sols.

Un tema molt d’actualitat és la negativa d’alguns docents i centres educatiu a fer colònies escolars, per temes salarials i de ràtios. Quina opinió teniu sobre aquest tema a l’Aliança Educació 360?

Compartim els bàsics dels drets de l’infant, això no es qüestiona. El que veiem és que és una mostra més de l’infrafinançament de l’educació pública a Catalunya, que no ha incentivat històricament un mínim de recursos que garanteixin les colònies i les sortides dels 6 als 16 anys. No s’ha discutit quin és el mínim de colònies que tindria sentit dissenyar als centres educatius. Si no li dones la centralitat pels aprenentatges molt més vivencials, de convivència i de tots aquests elements més vinculats a l’aprendre plegats a l’aire lliure, si no ho planteges com un element tàctic de l’educació més integral, hi ha el risc de fer passes enrere. Està massa desregulat i massa poc reconegut, depèn massa de la bona voluntat dels docents i de la butxaca de les famílies. Aquí s’ha de posar mà, però per reforçar-ho i per garantir-ho, no per empobrir les experiències educatives dels infants i els adolescents.

És important posar-ho en el seu context de pobresa infantil creixent. La vivència de colònies i campaments no està tan estesa com les extraescolars, hi ha moltes desigualtats. Hem anat perdent, amb la cosa curiosa que Catalunya va ser pionera ara fa un segle d’aquesta visió de l’educació a l’aire lliure i les colònies escolars. Forma part del patrimoni pedagògic del país. Per tant, compte amb fer cada cop més estretes les oportunitats d’aprenentatge. Són moments únics d’altíssim valor educatiu i hauríem de sortir més forts d’aquest debat.

Com es pot integrar el 360 en el projecte educatiu de centre?

En termes d’equitat i en un context de desigualtat i pobresa infantil, em sembla clau avançar en la direcció que altres països han fet d’avançar cap a la universalització de l’espai del migdia entès com un temps educatiu, com l’ampliació del dret a l’educació, on hi ha l’element de l’alimentació, claríssim, però on també en forma part l’element de socialització i de vincle. I aporta també en la conciliació de les famílies; ho relaciona clarament amb la lluita contra la pobresa, i tal com diu l’Estratègia de Pobresa Infantil de Catalunya, pel fet que les mares alliberin temps pel treball, i això està vinculat a la feminització de la pobresa.

S’ha anat avançant en els darrers anys en la millora de les beques per cobrir el menjador, però en el mateix moment segueix creixent la pobresa infantil

A Catalunya, s’ha anat avançant en els darrers anys en la millora de les beques per cobrir el menjador, però en el mateix moment segueix creixent la pobresa infantil. Només un 18% de l’alumnat dels 3 als 16 anys té beca menjador. És just la meitat de la taxa de pobresa a Catalunya, que està al 35%. Encara hi ha marge de millora. A banda de la part de primària, on la situació està més ben resolta, on ho tenim molt mal resolt és a secundària: la meitat dels instituts públics de Catalunya no tenen servei de menjador, això són més de 300. En el cas de Barcelona, a través del Consorci d’Educació, els darrers anys es va recuperar el servei de menjador de tots els instituts públics de la ciutat, una setantena. Per tant, hi ha mètodes per recuperar aquest servei de menjador, per molts motius, entre d’altres per lluitar contra la pobresa i contra la soledat no desitjada, i perquè si en el centre hi ha oferta d’activitats de tarda és més fàcil que s’hi vinculin.

Tot això ha de ser progressiu, perquè són molts recursos. A més de reforçar la part de secundària, hi ha un altre element, fer proves pilots en territoris on, amb dades sobre la mà, l’Administració ha dit que són els més vulnerables, per intervenir amb lògica de pla de barris i vil·les, perquè en aquests centres hi hagi gratuïtat per a tot l’alumnat de manera quirúrgica.

Comentaves que ja s’està fent en alguns països. Hi ha algun cas que tingui una evolució positiva o cridi més l’atenció?

S’ha analitzat el cas de Croàcia, els països nòrdics o la ciutat de Londres, on fa pocs anys i per iniciativa de l’alcalde, en ple context d’inflació desbocada i empobriment de poder adquisitiu de les famílies, va dir que, com que a nivell de país no hi havia una aposta forta, ell la feia a la seva ciutat. Hi ha una coalició social de certa mobilització, i el tema se’l fan seu moltes entitats, entre d’altres, sindicats docents d’Anglaterra.

Per fer aquest tipus de polítiques, necessitem un pressupost digne, suficient i transformador, perquè l’augment del pressupost ha d’anar lligat a criteris clars d’equitat perquè tingui un sentit més estratègic.

L’estratègia inclou activitats no dirigides?

Més enllà de les activitats organitzades, com d’estiu, de tardes o d’espai migdia, cada cop es fa més evident la necessitat de reivindicar el temps lliure en si mateix. Sembla com si el temps no lectiu l’hem d’ocupar en activitat dirigida, no formal, però, compte, no ens passem de frenada amb hiperprogramar activitats i no deixar més autonomia per al joc lliure, per la trobada espontània.

Cada cop es fa més evident la necessitat de reivindicar el temps lliure en si mateix

Això pot semblar quelcom més personal o d’hàbits familiars o de si passes més estona al parc en sortir de l’escola, però també mereix mesures públiques que ho afavoreixin en determinades maneres de pensar l’escola i l’entorn, que sigui més o menys pacificat, que tingui places per a la trobada comunitària i per allargar una estona de la tarda… Hi incideix si tens carrers plens de cotxes o tranquils, si tens parcs a prop, si tens entorns naturalitzats que t’afavoreixen passar-hi temps compartit…

Als elements transversals d’educació, drets socials, etc., que comentaves, cal afegir les polítiques urbanes?

Sí. Les polítiques urbanes, que tenen a veure amb polítiques de temps, de cures, de feminisme… Quan parlem de necessitats de joc, de temps lliure i de trobada, no significa només anar a l’extraescolar de guitarra o fer hoquei. No diem res de nou, la idea de ciutat educadora ja té més de tres dècades de recorregut. És aquesta idea que l’espai educa, i que l’espai físic l’hem de repensar perquè afavoreix o dificulta les oportunitats educadores de l’entorn.

Això passa pels equipaments i per com dissenyem l’espai públic, especialment en entorns urbans, perquè molts infants creixen amb un dèficit de verd espectacular, i cada cop amb menys temps lliure per a aquest joc més espontani, que és una altra forma de fer vida comunitària. Hem de mirar-ho globalment i no caure en el parany del segrest del temps.

Sí. Reivindiquem que el temps educatiu també va més enllà del lectiu: l’estiu, les tardes, els migdies i el temps més genuïnament lliure en l’espai públic i els equipaments. Si no fem res, tindrem aquí un problema de desigualtats important. Hem de debatre quines propostes viables i factibles podem fer per anar en la bona direcció d’aquests quatre carrils, sota aquest paraigua de l’educació a temps complet i del dret al lleure. Hi ha petits avenços, però globalment hi ha poc a celebrar, i el lleure té a veure amb crear comunitat, amb generar entorns heterogenis i no segregats; per tant, fonaments cap a la democràcia i la reducció de les desigualtats socials. No ha de ser una agenda perifèrica.