Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Educar en el primer cicle d’educació infantil és una tasca complexa. Pot semblar una obvietat, però encara avui cal recordar-ho. Potser perquè durant massa temps s’ha mirat el 0-3 des d’una perspectiva reduccionista, menystenint unes cures que són no només essencials, sinó també professionalitzades. Cal entendre que les cures i el fet de cuidar, en el 0-3, és educar.
Qui treballa cada dia amb infants tan petits sap que no hi ha una frontera entre l’educació i les cures, perquè totes dues es despleguen a través de la relació infant-adult i conformen una realitat absolutament interrelacionada.
Eduquem quan acollim un infant que arriba al matí amb necessitat de rebre seguretat per part de la seva educadora. Eduquem quan acompanyem un conflicte. Quan sostenim emocions. Eduquem quan canviem un bolquer respectant el seu cos, la seva intimitat i la seva participació. Eduquem quan acompanyem situacions tan quotidianes com posar-se uns mitjons, rentar-se les mans, netejar mocs, la cara, o posar un pitet. Eduquem quan oferim una mirada que ajuda a construir confiança, autonomia i autoestima. Eduquem quan preparem l’espai i decidim què oferim i què no. Eduquem quan cuidem. Perquè, en realitat, eduquem amb tot: amb la mirada, amb les paraules, amb el to de veu, amb els gestos, amb el cos, amb la presència i amb la manera d’estar al costat de cada infant.
Cal entendre que les cures i el fet de cuidar, en el 0-3, és educar
Per això, quan parlem de qualitat educativa en aquest cicle, no podem limitar-nos a parlar de programacions, projectes o espais. Hem de parlar també de temps, de vincles, de presència adulta, de recursos i de les condicions que fan possible que aquestes cures siguin realment educatives.
És precisament en aquest context que la notícia sobre la voluntat del Ministeri d’Educació de reduir les ràtios al primer cicle d’educació infantil és una bona notícia. És una notícia que cal celebrar. Qualsevol mesura que permeti millorar l’atenció als infants mereix ser rebuda amb esperança. I més encara en un cicle on fa anys que les professionals denunciem la manca de recursos, les ràtios elevades i unes condicions que impossibiliten oferir l’acompanyament que els infants necessiten i mereixen.
Però aquesta notícia també obre la porta a una reflexió necessària sobre què necessita realment el 0-3. Perquè els titulars acostumen a simplificar realitats complexes i, quan es parla de «baixar les ràtios», és imprescindible preguntar-nos exactament de què estem parlant. Ara bé, també és un bon moment per llegir la lletra petita. Perquè, de vegades, els titulars simplifiquen realitats molt complexes.
Els infants de 0 a 3 anys necessiten estar en grups reduïts, entorns tranquils, agradables, previsibles i segurs
Si en un grup de lactants hi ha vuit infants i una educadora, i s’hi incorpora una segona professional, la relació numèrica entre infants i adults millora. Hi ha més mans, més mirada, més disponibilitat. Però el grup continua sent massa nombrós i es continuen contemplant els mateixos dos metres quadrats per infant, una superfície que difícilment permet oferir els entorns tranquils i segurs que necessiten els infants d’aquestes edats. I això és molt important. Perquè una cosa és augmentar els recursos humans i una altra és reduir la mida dels grups o augmentar els metres quadrats per infant. Totes les mesures són necessàries, però no són el mateix.
Els infants de 0 a 3 anys necessiten estar en grups reduïts, entorns tranquils, agradables, previsibles i segurs. I quan sabem què necessiten els infants, la pregunta deixa de ser pedagògica per esdevenir també política: estem organitzant el sistema perquè aquestes necessitats puguin ser ateses? Necessiten temps. Necessiten una presència adulta disponible. Necessiten vincles estables. Necessiten que algú pugui observar-los, interpretar-los i respondre a les seves necessitats. I això no depèn només de quants adults hi ha al grup, sinó també de quants infants comparteixen aquell espai. El temps, per exemple, deixa d’estar disponible quan una sola professional, sota alts nivells d’estrès, s’ha de fer càrrec de massa infants. Però també es veu afectat quan els grups són excessivament nombrosos. Quan hi ha massa infants compartint un mateix espai, es multipliquen les interaccions entre ells, les interrupcions del joc i els conflictes quotidians propis d’una etapa en què encara estan aprenent a relacionar-se. Tot això és natural i forma part del desenvolupament, però el problema apareix quan aquestes situacions es produeixen de manera constant. Aleshores, l’adult es veu abocat a intervenir contínuament, a anar apagant focs, i cada intervenció interromp una observació, una conversa, una proposta o una relació que també necessitava ser sostinguda. Els conflictes formen part de la vida quotidiana i han de poder ser acompanyats, però perquè tinguin valor educatiu han de produir-se en unes condicions que permetin viure’ls i acompanyar-los amb calma, i no des de la urgència permanent.
Tornant a la notícia que ha originat aquest debat, celebrar una millora no ens hauria d’impedir continuar reivindicant tot allò que encara falta. Perquè el debat sobre les ràtios no es pot separar d’un altre debat que fa massa temps que arrosseguem: quin model de 0-3 volem.
Hi ha municipis amb gestió directa, municipis amb serveis externalitzats, models mixtos, models privats, concertats, i centres amb condicions laborals molt diverses
Actualment conviuen realitats molt diferents. Hi ha municipis amb gestió directa, municipis amb serveis externalitzats, models mixtos, models privats, concertats, i centres amb condicions laborals molt diverses i equips professionals que desenvolupen la mateixa feina sota marcs completament diferents. És una situació molt difícil d’explicar si pensem en qualsevol altra etapa educativa del nostre sistema. Ningú entendria que l’educació primària o l’ESO funcionessin amb tants models diferents segons el municipi on es troba el centre. Però amb el 0-3 fa anys que ho normalitzem.
Aquesta fragmentació té moltes conseqüències. Genera desigualtats entre professionals, entre equips i també entre infants i famílies. Fa que els drets depenguin del codi postal. I manté el primer cicle d’educació infantil en una mena de terra de ningú administrativa que contradiu allò que les lleis i els decrets afirmen.
El Decret 21/2023 és clar: el 0-3 forma part de l’etapa educativa 0-6. Si és així, cal actuar en conseqüència. Potser ha arribat el moment de deixar de gestionar aquest cicle com una excepció i començar a integrar-la plenament dins del sistema educatiu. Amb un model comú. Amb una mirada de país. Amb garanties de qualitat. Amb recursos suficients. Amb voluntat d’universalització. Amb inclusió real. Amb l’horitzó d’una educació pública, de qualitat, universal i gratuïta des dels primers anys de vida.
Perquè estem parlant d’educació. I si parlem d’educació també hem de parlar d’un altre concepte que aquests dies apareix sovint: la parella educativa. També aquí convé ser rigoroses. No tota presència de dues persones adultes en una aula constitueix una parella educativa. Una parella educativa no són dues professionals compartint espai perquè les circumstàncies ho permeten. Una parella educativa és una manera de treballar. Implica planificar conjuntament. Reflexionar conjuntament. Observar conjuntament. Construir criteris compartits. Prendre decisions conjuntes. En definitiva, implica compartir la responsabilitat educativa.
Una parella educativa és una manera de treballar. Implica planificar conjuntament. Reflexionar conjuntament. Observar conjuntament. Construir criteris compartits
Implica temps de coordinació. Temps de pensament. Temps de documentació i d’anàlisi de la pràctica. I implica també una relació d’igualtat professional. Perquè la parella educativa no és una qüestió de números. És una aposta pedagògica. I perquè funcioni calen unes condicions concretes que massa sovint no existeixen.
No es pot parlar de parella educativa quan una de les dues professionals queda subordinada a l’altra en la presa de decisions quotidianes. No es pot parlar de parella educativa si les funcions, la responsabilitat davant les famílies o la participació en la vida pedagògica del centre són diferents. No es pot parlar de parella educativa, si una de les dues agafa una baixa i aquesta no és substituïda immediatament. La parella educativa existeix quan hi ha corresponsabilitat. Quan hi ha reconeixement mutu. Quan el coneixement de totes dues professionals es posa al servei dels infants en peu d’igualtat. Per això és important anomenar les coses pel seu nom.
Més recursos són imprescindibles. Més mans són imprescindibles. Millors ràtios són imprescindibles. Però també ho són grups més petits, temps de reflexió compartida, estabilitat dels equips, reconeixement professional i un model de país que situï definitivament el 0-3 allà on fa temps que hauria d’estar.
Perquè els primers anys de vida importen.
I perquè el reconeixement del 0-3 no començarà quan ho diguin els titulars. Començarà el dia que les polítiques educatives, els recursos i les condicions laborals reflecteixin, finalment, allò que fa anys que les professionals sabem: que educar comença des del naixement.
