Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha dit el 7 de setembre, en una entrevista a Catalunya Ràdio, que caldria fer un parèntesi en les mobilitzacions educatives i «enraonar i veure quin horitzó tenim, quina educació necessita Catalunya». És una afirmació que, més enllà de la conjuntura de la vaga, mereix ser escoltada.
Però si realment volem parlar de quina educació necessita Catalunya, haurem de parlar de molt més que de la negociació laboral, dels recursos econòmics o dels resultats de les proves externes. Haurem de parlar de quin model d’escola volem per als propers anys i, sobretot, de quin model de societat volem construir.
Perquè una política educativa no consisteix només a administrar el sistema educatiu. Consisteix a prendre decisions sobre el tipus de ciutadania que volem formar, sobre la igualtat d’oportunitats, sobre el paper de l’escola pública, sobre el professorat i sobre la relació entre educació i societat.
President Illa, si obrim aquest debat, val la pena obrir-lo de debò. No necessitem una nova reforma, sinó un nou debat.
Parlar ara d’un nou model educatiu no hauria de significar elaborar un altre pla, crear una nova estructura administrativa o anunciar una nova reforma. Hauria de significar aturar-nos, escoltar i pensar
Catalunya té una llarga tradició de debat i renovació pedagògica. Però també tenim una certa fatiga provocada per les reformes successives, pels canvis curriculars, pels nous instruments d’avaluació i per les demandes que arriben als centres sense que sempre hi hagi les condicions necessàries per desenvolupar-les.
Per això, parlar ara d’un nou model educatiu no hauria de significar elaborar un altre pla, crear una nova estructura administrativa o anunciar una nova reforma. Hauria de significar aturar-nos, escoltar i pensar.
Escoltar les escoles. Escoltar els mestres i professors. Escoltar els alumnes i les famílies. Escoltar els municipis, les entitats socials i les universitats. I també escoltar allò que fa temps que el professorat està dient: que no es pot demanar una transformació profunda de l’educació sense transformar també les condicions en què aquesta transformació s’ha de produir.
No hi ha escola inclusiva sense professorat preparat i reconegut
Quin professorat volem? Aquesta és, al meu entendre, una de les preguntes centrals. Durant anys hem parlat molt de l’alumnat, del currículum, de les competències, de les tecnologies i dels resultats. Però sovint hem parlat poc del principal agent de qualsevol transformació educativa, el professorat.
No hi ha escola inclusiva sense professorat preparat i reconegut. No hi ha innovació educativa sense desenvolupament professional. No hi ha transformació dels centres sense temps per treballar col·lectivament.
I formar professors no significa simplement oferir-los cursos. Significa construir una política de desenvolupament professional basada en la formació vinculada a la pràctica, en la reflexió sobre allò que es fa, en el treball col·laboratiu, en la recerca educativa i en l’autonomia professional. El professorat no pot ser considerat simplement com el destinatari de les polítiques educatives. Ha de ser un dels seus protagonistes.
L’escola inclusiva no pot ser només una declaració. El president també ha reconegut que el model d’escola inclusiva necessita «ajustos». És una qüestió fonamental. L’escola inclusiva és un dels grans avenços conceptuals del nostre sistema educatiu. Però una cosa és proclamar-la i una altra fer-la possible cada dia dins d’una aula.
No podem demanar a un mestre que atengui una diversitat extraordinària d’alumnes, que personalitzi els aprenentatges, que treballi amb famílies, que coordini professionals, que incorpori noves tecnologies, que faci front a les desigualtats socials i que, al mateix temps, mantingui les mateixes condicions de treball que abans. La inclusió necessita recursos, però també necessita organització, temps, professionals, formació i una altra manera d’entendre el treball docent. Si volem revisar el model inclusiu, fem-ho. Però no per tornar enrere, sinó per fer-lo realment possible.
Quin currículum necessita la societat que ve? També haurem de tenir el valor de parlar del currículum. Què necessita saber un infant o un adolescent avui? Quins coneixements són imprescindibles? Quin paper han de tenir la lectura, les matemàtiques, les ciències, les humanitats, l’art, la cultura i el pensament crític? Com hem d’educar en una societat digital? Quin lloc ha d’ocupar la intel·ligència artificial?
No podem confondre innovació amb introduir contínuament novetats. Innovar no és canviar-ho tot. És saber què cal conservar, què cal transformar i per què.
I aquí Catalunya té una responsabilitat especial, recuperar una cultura pedagògica pròpia, crítica i fonamentada, que no depengui constantment de modes, receptes importades o resultats d’un indicador.
Una escola no pot solucionar sola els problemes de la societat. També cal parlar clarament de les desigualtats. Aquests dies entraran a les aules infants i joves amb situacions socials, culturals i econòmiques molt diferents. L’escola pot compensar desigualtats, però no pot solucionar tota sola la pobresa, la segregació residencial, la precarietat familiar, els problemes de salut mental, la manca d’habitatge o les dificultats de conciliació.
El model d’escola que necessita Catalunya ha de ser també un model de país.
Per això, el model d’escola que necessita Catalunya ha de ser també un model de país. I qui decideix aquest model? Aquesta és probablement la pregunta més important. Si el Govern vol obrir un debat sobre el model educatiu de Catalunya, aquest debat no pot quedar restringit a l’Administració i les organitzacions sindicals. Tampoc pot ser només un debat d’experts. Necessitem un gran debat educatiu de país, però un debat que no sigui retòric ni una nova fotografia institucional. Perquè els grans canvis educatius no es poden construir amb presses ni des d’un despatx.
President Illa, aprofitem l’oportunitat. Per això, em permeto agafar la frase del president Illa i retornar-la en forma de proposta. Sí, parlem de quina educació necessita Catalunya. Però parlem-ne de debò.
Però perquè ho sigui, haurem de superar la lògica de la urgència permanent. La vaga d’aquest inici de curs és un conflicte concret i legítim que s’haurà de resoldre mitjançant el diàleg i la negociació. Però el sistema educatiu necessita una mirada molt més llarga.
Catalunya no necessita només apagar els conflictes educatius. Necessita decidir cap a on vol anar. I aquesta decisió no la pot prendre només el Govern. L’educació és massa important per deixar-la només en mans de la política. Però també és massa important perquè la política se’n desentengui.
Ara que el president ha posat sobre la taula la necessitat de parlar del model d’escola, potser ha arribat el moment de fer-ho. Parlem-ne. Però parlem-ne tots.
