Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Avui he anat a visitar una amiga al parvulari on treballa.
L’edifici de l’escola és acollidor i alegre. Només de posar-hi un peu ja t’hi sents de gust.
No és un centre nou ni modern però l’exterior és ben agradable, ric en vegetació i estímuls per jugar. M’agrada que les aules d’infantil es comuniquin directament amb l’exterior engrandint-les i conferint-los un nou espai diferent i ple de possibilitats.
Ja s’ha acabat el curs i a les classes tot era net, embolicat i llest per passar l’estiu sense gaire pols. Preparat per ser tornat a desembalar, col·locar i utilitzar pels nous infants que hi acudiran el proper setembre.
He entrat a l’aula del grup de tres anys. Encara quedava algun vestigi dels infants que havien passat tantes hores allà. La mestra seguia buscant caixes i recollint. Feia “maletes” perquè se les enduguessin a l’aula nova el curs següent. És significatiu el fet d’arrossegar objectes, imatges, símbols, ninots… De passar-los d’un curs a l’altre. Per als infants, tornar a l’escola no serà tan nou, potser canviarà l’espai, potser la mestra, però podrà ser també ben estimulant i tranquil·litzador trobar-hi elements de la pròpia història, recuperar complicitats i records de grup.
Entre aquelles tauletes baixes, la cuineta, les plantes, la catifa, la petita biblioteca i els titelles que treien el cap des d’una capsa, desentonava de mala manera una pantalla gegant. Si jo l’he percebuda enorme, no em puc imaginar com la deuen veure uns nens de tres anys!
Què hi fa això aquí? Quin horror! Ai, és veritat que fa un parell o tres d’anys es van dotar -obligatòriament- les aules d’infantil amb pantalles tàctils (pissarres digitals o no se ben bé què). Es va fer una formació per explicar-ne el funcionament i allà es van deixar per resseguir grafismes, projectar imatges, fer exercicis com si fossin “fitxes”, gràfics…
Al cap de ben pocs mesos es va arribar, per fi, a la conclusió que l’ús de pantalles i altres instruments electrònics no era gens adequat per als infants petits i es va dir que es retirarien.
Però allà estan encara.
Una pantalla gegant, inútil, ocupant un espai on s’hi podrien penjar dibuixos, instal·lar-hi mobles… Fa realment mal als ulls en una aula petita i acollidora, de mobles menuts, finestres grans i colors d’infants.
Potser el que cal és mirar com i en què s’ha d’invertir, quina educació cal, quina escola, quins espais, quins instruments
Hi ha mestres al carrer demanant més inversió en educació. L’important seria pensar bé en què s’inverteix. No pot ser que un curs s’hagin de canviar els mobles d’una aula, l’altre s’hagi de fer una despesa en llibres, l’altre en ordinadors o tauletes… Potser el que cal és mirar com i en què s’ha d’invertir, quina educació cal, quina escola, quins espais, quins instruments… en lloc de llençar els diners de qualsevol manera? Potser també cada escola té unes necessitats diferents?
Tant que es parla de la importància d’un espai acollidor, ben dissenyat, a la mida dels infants, estimulant… Una pantalla gegant, a l’altura del cap dels nens i nenes que juguen allà al voltant és el més adequat? Fins i tot arriben a ser perilloses pels cops que s’hi poden fer i que, de fet, s’hi fan.
Recordo quan, fa molts anys, vam aconseguir treure les pissarres enormes que penjaven a les parets de les aules d’infantil. Ja no va ser fàcil perquè «sempre ha estat aquí” o “va bé quan has d’escriure una cosa perquè la vegin tots» o «poden fer grafismes». Però eliminar-les va ser una conquesta i un símbol.
La pissarra actual és pitjor: més lletja, més nociva, més inútil i més difícil de despenjar!
De vegades, pot anar bé disposar d’una pantalla per projectar imatges a l’hora de fer teatre o dansa amb un fons adequat, per il·lustrar una proposta o per mirar fotografies… Es pot tenir una pantalla i un projector en un espai comú al qual s’accedeixi quan es necessita. En cap cas crec que hagi d’ocupar un espai privilegiat dins una aula d’infantil on els infants juguen, es mouen, es disfressen, fan titelles miren contes o pinten. I, sobretot, aprenen d’una altra manera.
Deixar-les allà inútils, traient espai, només esdevé una mostra de deixadesa, d’incoherència, de contradicció, un element discordant.
