Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En el debat educatiu català, l’orientació ha estat tradicionalment un espai secundari, sovint reduït a la gestió de transicions i a la tria d’itineraris. Però la recerca internacional fa temps que ho desmenteix: l’orientació és una política pública clau per a la redistribució d’oportunitats i per a la garantia de drets educatius al llarg de la vida. El II Fòrum Català d’Orientació ho ha situat al centre amb una idea que ja no admet matisos: orientar és democratitzar.
La literatura és clara. Autors com Barry Watts i Ronald Sultana han insistit que l’orientació és una eina de justícia social, capaç de contrarestar desigualtats estructurals quan es desplega amb intencionalitat política i territorial. Sultana ho formula amb contundència: “Les polítiques d’orientació no són neutrals; o contribueixen a la reproducció de desigualtats o actuen per transformar-les”. En el cas català, el diagnòstic és conegut: un sistema fragmentat, amb grans diferències entre territoris, centres i serveis, i amb una dependència excessiva de la voluntat local.
També la recerca de Tristram Hooley ha evidenciat que l’orientació és efectiva quan combina tres dimensions: informació rigorosa, acompanyament personalitzat i connexió comunitària. Catalunya ha avançat en la primera, ha fet esforços en la segona, però continua tenint un dèficit en la tercera: la manca de xarxes territorials sòlides que articulin centres, serveis socials, ajuntaments i entitats. Sense aquesta arquitectura comunitària, l’orientació queda reduïda a intervencions puntuals que no transformen trajectòries.
El Fòrum ha introduït un element que la recerca psicopedagògica ja havia assenyalat, però que rarament apareix en el debat públic: l’acompanyament del desig. Autors com Philippe Meirieu o Martha Nussbaum han defensat que educar és ajudar a construir capacitats, no només competències. Orientar, en aquest sentit, és legitimar la singularitat, reconèixer els condicionants socials i obrir espais perquè cada persona pugui imaginar projectes vitals que no estiguin dictats per l’origen social. En un sistema educatiu sovint centrat en l’adequació i en la norma, reivindicar el desig és una aposta política per l’emancipació.
També és rellevant la contribució d’Amartya Sen i el seu enfocament de les capacitats. Aplicat a l’orientació, implica que no n’hi ha prou amb oferir opcions: cal garantir que les persones tenen les condicions materials, emocionals i comunitàries per poder-les exercir. Això situa l’orientació en el terreny dels drets: dret a ser acompanyat, dret a decidir, dret a tenir oportunitats reals i no només formals.
El II Fòrum Català d’Orientació ha fet un exercici poc habitual: ha escoltat el territori. Ha recollit diagnòstics, ha identificat barreres i ha posat veu a professionals que sovint treballen en silenci. Però la recerca ens alerta d’un risc recurrent: els processos participatius generen consensos que després no es tradueixen en política pública. Watts ho advertia fa anys: “Les reformes en orientació fracassen quan depenen de projectes i no de sistemes”. Catalunya necessita un sistema.
Això implica tres decisions polítiques:
Dotar l’orientació d’estructura i recursos, amb professionals formats i reconeguts.
Construir xarxes territorials estables, que connectin centres i serveis.
Garantir l’accés universal, perquè l’orientació no depengui del codi postal ni de la capacitat de cada família per demanar-la.
Orientar per una societat de drets no és un lema. És una agenda pendent. I és, sobretot, una oportunitat per situar l’orientació en el lloc que la recerca fa anys que li reserva: el de les polítiques que transformen vides.
