Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ara que s’ha parlat tant de l’Odissea i que tenim noves traduccions per poder gaudir de les aventures d’aquell home de gran ardit, que tantíssim errà, ens plau apuntar les raons que ens esdernen el cor, com li esdernen el cor a la deessa Atenea els afanys que pateix Ulisses. Quan alguna cosa es trenca es fa dernes, o trossos petits, i d’aquí que a nosaltres ens esderni el cor veure com entre tots hem girat la mirada cap a un altre lloc, mentre l’educació al nostre país es feia dernes. Així que ara ens toca reconstruir els trossos i, com que no hi ha receptes màgiques, revisar a poc a poc on són els veritables problemes i gosar posar-hi remei. La resta és fum. Per això apuntem algunes reflexions que potser no avalen les evidències científiques, però que probablement estiguin al cap, al cor i a la pràctica de molts docents.
El problema és que no anem ben orientats. Ara és urgent posar mòbils i pantalles a totes les aules i ara és necessari amagar-les. Ara hem d’explicar pas a pas com es resolt un problema i modelar, sobretot modelar, en comptes de mirar d’entrada quines estratègies despleguen els alumnes a partir d’allò que saben i imaginen, i mediar perquè puguin accedir a la resolució (alerta a la distinció entre modelar i mediar). Ep! Ara hem de tornar a les lectures obligatòries i a escriure a mà i a fer càlcul mental i a…
El problema és que potser no sabem què passa a les aules. Potser darrere graelles, diagnòstics i estadístiques, hem perdut de vista que a moltes aules els bons professionals ja llegeixen amb els seus alumnes i promouen els debats orals i fan càlcul mental. I, ai las!, potser és que el sistema no té recursos per evitar que aquells que no ho fan (i probablement no ho faran) segueixen com si res aferrats al sistema i actuen amb un nivell professional més que discutible, sovint sota el mantell protector d’alguns sindicats.
El problema és que potser no sabem què passa a les aules
El problema és que no s’acaba de fer front a aspectes que van més enllà del sistema escolar, que afecten tant o més els aprenentatges que poden fer les criatures. ¿No ens adonem que, per exemple, la desbocada taxa de pobresa infantil impedeix que molts infants segueixin una escolarització amb les mínimes condicions per atendre un ritme escolar determinat? El desenvolupament cognitiu i emocional d’aquests infants es troba sovint en un estat tan deplorable que impossibilita l’atenció necessària per a uns aprenentatges desitjables. És clar que el sistema escolar per ell sol no pot dibuixar cap resposta que apunti a atendre aquest greu problema. Un problema d’aquestes dimensions no es pot resoldre des de l’aïllament de cada conselleria, sinó que requereix de manera imprescindible la confluència i la integració de múltiples departaments i actors socials.
El problema és que no sempre hi ha biblioteques als centres amb bibliotecaris que actuïn de dinamitzadors de lectures literàries i científiques, que promoguin debats sobre llibres, que preparin exposicions, que exposin llistes de llibres interessants i recomanacions de lectors, etc. Hauria de ser obligatori (sobretot als responsables del Departament d’Educació) assistir a les sessions que es promouen cada any des del projecte First (Literary) Dates: un projecte de foment de la lectura entre adolescents. És en espais com aquest on batega el millor del nostre sistema; potser seria millor contemplar-los i promoure’ls, que seguir elaborant receptaris sense encarnar-los.
N’hi ha un fart de fer formacions que s’escolen per l’aigüera un curs rere l’altre
El problema és que s’ha caigut en l’elaboració de píndoles formatives, en comptes de pensar (i finançar) processos de transformació dels centres planificats a llarg termini. Això sí, assegurant l’estabilitat de la plantilla; ja n’hi ha un fart de fer formacions que s’escolen per l’aigüera un curs rere l’altre perquè de cop i volta canvia una part considerable del claustre.
El problema és que potser no som prou primfilats a l’hora de repartir títols de mestre. Per damunt de tot no hauríem de donar aquesta distinció als que s’acosten a aquests estudis i no tenen altra raó per fer-ho que aquesta: “perquè m’agraden els nens”. Si els agraden els nens, felicitats. Però aquest ofici es caracteritza perquè més enllà de sentir-se bé entre aquells que creixen, s’ha de saber fer acréixer el seu interès i la seva capacitat per adquirir nous coneixements. I això no és una broma.
Els mestres de futurs mestres necessiten saber la complexitat que hi ha darrere dels centres escolars
El problema és que, a l’altra cara de la moneda, sovint trobem formadors de futurs mestres que no han passat mai per una escola, que només saben de lluny el que s’hi cou. ¿Com pot fer de tutor de pràctiques d’infantil algú que mai no ha treballat en aquesta etapa educativa? Sens dubte, els mestres de futurs mestres necessiten saber la complexitat que hi ha darrere dels centres escolars: des de la idiosincràsia de qualsevol claustre, fins al tracte amb les famílies i, per descomptat, necessiten tenir alguna experiència relacionada amb l’art de trampejar en una aula amb el previst i l’imprevist.
El problema és que s’ha apartat els mestres de la recerca, perquè es manté la vella idea que per una part va la recerca i per l’altra la pràctica. A un lloc es genera el saber i a l’altre han de posar esment a l’hora d’aplicar-lo. La teoria genera evidències; ara tothom s’omple la boca de les evidències científiques (que són unes evidències sovint generades en laboratoris) i ara es promou la idea que el saber que adquireixen els mestres a la pràctica sempre és de nyigui-nyogui. És clar que cal fonamentar el saber, però cal fer-ho amb i per als mestres.
El problema és que hem caigut en un parany i no hem sabut defensar prou que en el camp de la didàctica els equips de recerca haurien de contemplar tota mena de sabers, també els que es generen quan es treballa dia a dia a l’aula, en el si d’un claustre i en un context determinat, atès que també hi ha mestres que generen saber des de l’exercici responsable de la seva professió. No es tracta d’anar a les aules només per extreure dades. Això ens diferencia d’altres àrees del saber, que es poden valdre només de números i estadístiques. Sens dubte, també les necessitem aquestes estadístiques, però les hem de contemplar al costat d’estudis que pretenguin conèixer quina vida tenen els continguts curriculars en un context determinat.
El problema és que sembla que ara inventem la sopa d’all. De debò que ara descobrim l’important que és llegir en veu alta? De debò que hem d’esperar les evidències científiques sobre el tema? Potser ens tocaria afinar una mica més, no? Si tot el que sabem fer és arribar a aquestes conclusions, potser que abans de fer el ridícul llegim els nostres clàssics, per exemple l’obra Selecta de lectures d’Artur Martorell, que ja l’any 1935 explicava amb tot detall i amb molt criteri com es pot conduir a l’aula una lectura guiada.
La llista podria seguir. Però millor ho deixem aquí i esperem, com la deessa Atenea, que els de dalt (amb l’ajut impagable dels de baix) aconsegueixen que l’educació deixi de burxar-nos el cor.
