Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Vivim sota la premissa que arribar tard al debat públic és pitjor que opinar sense fonament. En aquest context, no manifestar una postura contundent només produir-se un anunci es penalitza com si fos falta de rigor, quan sol ser just el contrari: es tracta de prudència. L’àmbit educatiu n’és molt bon exemple, només cal conèixer noves dades proporcionades per l’OCDE, perquè la carrera per sentenciar i per lapidar “l’adversari ” impedeixi qualsevol intent d’anàlisi assossegat.
És un ocell, és un avió?
Tot just havien passat deu minuts des de la publicació oficial dels resultats de l’últim informe PISA, quan les xarxes socials ja cremaven amb aportacions més instantànies que la sopa i igual d’artificials. Gràfics esquilats a correcuita, frases categòriques sobre la fi de l’educació tal com la coneixem, receptes màgiques per arreglar el sistema en tres passos i, per descomptat, els culpables de sempre assenyalats sense que a ningú li tremoli el pols. Recordem que acusar surt gratis a les xarxes.
En realitat, és igual quina sigui l’opinió o el posicionament polític, hi ha un tipus de persones que és capaç d’analitzar tal com raja qualsevol dossier. Curiosament, sempre acostuma a fer-ho “escombrant cap a casa”, suposo que serà coincidència. És un fenomen extraordinari, digne d’estudi. Sent sincera, sembla que ningú no és objectiu. Encara que potser ens hauríem de preguntar què és l’objectivitat o si existeix com a tal quan apareix vinculada a determinats temes.
Sigui com sigui, en el cas que ens ocupa ràpidament em va assaltar una pregunta, gairebé de manera tan immediata com aquestes primeres publicacions, però no tant: com fa temps material de llegir, contrastar, contextualitzar i digerir un document de centenars de pàgines en el que triga a refredar-se un cafè?
Que parli l’esssspert
La resposta és senzilla: no hi ha temps. Perquè llegir-lo mai no va ser l’objectiu. L’objectiu és arribar-hi el primer. Convertir-se en viral o ser el més polèmic. Tot serveix per al mateix: perquè ho comparteixin, perquè ens citin (que parlin de tu encara que sigui malament , això funciona molt bé en xarxes i seguim caient una vegada i una altra ) o perquè ens truquin de mitjans generalistes, siguin escrits o audiovisuals, amb la finalitat de comptar amb una opinió experta. Experta? De debò?
Fa anys que alertem amb preocupació de l’impacte del FOMO (Fear of Missing Out, o la por de perdre’s alguna cosa) a l’adolescència. Advertim als nostres estudiants sobre la necessitat patològica d’estar hiperconnectats, de rebre validació externa a cop de notificació i del perill de viure pendents de la pantalla.
No obstant, poc o res parlem del FOMO adult; aquest que afecta perfils professionals i autoproclamats líders d’opinió (repeteixo, autoproclamats i molt contents de conèixer-se), que entren en pànic si no col·loquen el titular a primera plana. Sembla existir una por atroç a quedar-se fora, a perdre l’oportunitat de no gratar un grapat de retuits. El cas és opinar de tot i fer-ho ja.
Vols que ho resumeixi o que prepari una infografia?
A més, en aquest darrer episodi, l’espectacle ha comptat amb un actor secundari que s’ha colat com un elefant en una escorcolleria: la intel·ligència artificial generativa. No calia ser un expert per detectar en molts fils i articles exprés la prosa inconfusible de ChatGPT i companyia.
Respostes asèptiques, estructures clonades en tres punts clau, conclusions grandiloqüents que no deien absolutament res de nou i, el més revelador, al·lusions genèriques que evidenciaven que ni tan sols s’havien molestat a pujar el PDF complet perquè la IA els fes la feina bruta. N’hi havia prou de demanar-li un resum de traç gruixut per armar un discurs bel·ligerant que cadascú ja portava prefabricat de casa.
Ni PISA ni PIS
Perquè aquesta és una altra: les dades de PISA poques vegades s’utilitzen per aprendre ; s’utilitzen com a munició. Qui defensa el sistema actual cerca el paràgraf que en justifiqui la postura; qui enyora models anteriors troba el seu; i qui busca rèdit polític ni tan sols necessita obrir l’arxiu, només deixarà anar tres o quatre proclames, amb certes paraules clau molt ben pensades i, això sí, amb to enfadat i gesticulant molt (encara que no se’l vegi, gesticularà a casa).
No ens confonguem, en aquest tipus de “debats” a xarxes socials el que menys importa és el tema. És una lluita desmesurada d’egos per veure a qui li fan més “caset”. S’està usant la notícia de torn com a mitjà per aconseguir fins purament personals i professionals.
La velocitat a què s’exigeix opinar no deixa espai per al dubte raonable, el matís o la complexitat, que són precisament els pilars sobre els quals caldria assentar qualsevol reflexió seriosa. Però és clar, això no ven ni comporta entrevistes. Conciliar no és, en cap concepte, la finalitat que busca una persona amb aquest modus operandi. És més, això acabaria amb el seu personatge. Només serveix de moure’s en l’enfrontament. I si no existeix, es cregui.
A la recerca del diàleg perdut
L’educació no es transforma a cop de titular ni competint per la medalla d’or a la publicació més ràpida. Potser va sent hora d’aplicar en els nostres propis entorns digitals el que tant prediquem a l’aula: pensament crític, calma per contrastar fonts, honestedat intel·lectual i la valentia suficient per dir, de tant en tant: «No he tingut temps de llegir-ho en profunditat; quan ho estudiï amb calma, parlem» o, fins i tot, alguna cosa com: «No opino perquè no em considero capacitat per fer-ho.»
Amb aquests principis de repòs i humilitat per endavant, en dies posteriors vam poder llegir anàlisis encertades i assossegades. Considero que aquestes són les publicacions que mereixen ser llegides, comentades, compartides o citades. Aquestes són les expertes i experts que haurien de ser consultades. Tota la resta és fer llenya a un foc que ha estat estratègicament provocat.
Un informe com aquest hauria de servir per asseure’ns a la mateixa taula, compartir inquietuds i analitzar la realitat sense l’afany constant de buscar culpables ni passar-nos la patata calenta els uns als altres. La urgència no hauria d’estar a guanyar una convenientment inventada batalla en xarxes, sinó a posar el focus en allò prioritari: els nostres alumnes. La resta només és pur soroll, molt ben buscat i molt ben mesurat, que ens allunya del que de debò importa.
