Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els resultats PISA mostren una davallada continuada des del 2015. Més enllà del debat sobre els indicadors, l’escola moderna neix de la confiança il·lustrada en el coneixement com a garantia de cohesió i prosperitat social. Avui, aquesta confiança pateix la coexistència de diferents formes d’entendre el món.
El terme culture wars és utilitzat per explicar els conflictes socials a l’hora de definir la moral, explicar la història, seleccionar els continguts que s’han d’ensenyar a l’escola, quins símbols representen el país o quins models de família o d’identitat són acceptats. Zora Hesová, per exemple, proposa ordenar les culture wars centroeuropees en tres camps: memòria, identitat i moralitat. En aquest sentit, avui en dia és problemàtic defensar una memòria comuna, una identitat comuna o una moral que puguem compartir. Al barri de Santa Eugènia de Girona, per exemple, s’han detectat 79 nacionalitats i 20 llengües en una població de 20.000 habitants. Per aquest fet, podem arribar a desconèixer els costums i les tradicions del nostre veí del replà, atribuir-li una identitat occidentalment imposada o jutjar la seva moralitat des d’una perspectiva tradicionalment catòlica, fins i tot sense adonar-nos-en.
Citant la influent biòloga i filòsofa Donna Haraway, tota mirada científica parteix d’un context cultural, i categories com dona, natura, objecte, subjecte o fins i tot determinades classificacions científiques no són neutrals, sinó el resultat de tradicions culturals que seleccionen, ordenen i exclouen determinats coneixements. Contra aquesta suposada neutralitat científica, l’autora denuncia el que anomena el «truc de Déu»: la suposició científica de veure-ho tot des de fora, com si l’observador no formés part del món que descriu. Haraway no diu que tot sigui arbitrari, però reclama la responsabilització de la persona que produeix el coneixement i dels efectes que provoquen les categories que utilitza. Per a Haraway, la bona objectivitat no consisteix a assolir la neutralitat, sinó a fer visible des d’on parlem i assumir-ne les conseqüències.
Concretant, el repte és molt gran: no podem transmetre els coneixements de forma neutra ni de forma bancària, com criticava Freire, i tampoc podem renunciar a l’objectiu de garantir uns continguts que serveixin de base comuna per a la vida social, com podrien advertir els resultats dels informes PISA. En conseqüència, cal construir un espai comú sense exigir homogeneïtat.
Cal construir un espai comú sense exigir homogeneïtat
En l’article «La importància de les institucions», publicat a La Vanguardia el 5 de setembre de 2026, Innerarity (2026) assenyalava una assenyalava una «fatiga institucional», perquè partits, sindicats, escoles, universitats o parlaments no troben respostes quan són considerats sovint institucions burocràtiques i allunyades de la ciutadania. Aquestes institucions, estructurades de forma moderna a partir de la
Il·lustració i de la seva herència, han de donar resposta a unes necessitats i desigualtats diferents de les que varen motivar la seva aparició. Innerarity defensa que les institucions sostenen la vida comuna i rebutja dues respostes extremes a la fatiga institucional: modernitzar unes institucions suposadament ineficients o eliminar-les perquè no s’hi veu res més que dominació. La seva proposta és la reactivació: reinterpretar les institucions segons les necessitats actuals, tornant-les a dotar del potencial instituent dels seus inicis.
Concloent, cal reactivar l’escola repensant la seva funció instituent. Repensar quines persones està formant i per a quina societat, responsabilitzant-se dels assoliments així com dels fracassos. La inacció no pot ser la resposta institucional a la complexitat sociocultural en la qual l’escola desenvolupa les seves funcions. I amb aquest propòsit s’estableixen dos imperatius: el primer, com assenyala Innerarity, és la presa de consciència que no hi ha transformació social duradora sense mediacions institucionals i sense una temporalitat llarga, perquè cada generació rep unes institucions que reinterpreta i transforma; el segon, com assenyala Freire, és la responsabilització de l’educador en procurar l’autonomia crítica de l’educand, ajudant-lo a adquirir el coneixement per llegir el seu entorn de forma crítica i autodeterminada.
L’educació no consisteix a donar una resposta definitiva als grans interrogants, com tampoc no ho fa cap altre àmbit de coneixement de la nostra societat, sinó a mantenir-les obertes i a permetre que les generacions successives les reformulin, dotant-les dels coneixements necessaris per fer-ho.
