Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La lluita per la millora de l’educació pública és una lluita noble, carregada de contingut social. Volem una escola que no deixi ningú enrere, que garanteixi l’equitat i la igualtat d’oportunitats. I avui encara estem lluny d’aconseguir-ho.
Per això comparteixo bona part de les reivindicacions del professorat. Però em costa entendre que una de les formes de pressió sigui deixar de fer sortides i colònies escolars.
Durant gairebé cinquanta anys he fet de mestre. Vaig començar en un internat de “Protección de Menores” i després vaig treballar a l’escola Dovella, una cooperativa de mestres vinculada al CEPEPC que posteriorment es va integrar a la xarxa pública. A l’Institut de Ciències de l’educació de la UAB, a la Facultat d’Educació de la UAB i a la Fundació Universitària del Bages.
Vaig viure una època en què defensàvem les sortides i les colònies com una part essencial de l’educació. Ens connectaven amb la tradició renovadora de l’escola republicana i disposàvem d’arguments didàctics, psicopedagògics i socials per reivindicar-les.
Vam organitzar colònies en què preparàvem des de les activitats fins a la intendència i la cuina. Ho fèiem amb un excés de voluntarisme, certament. No reivindico aquell voluntarisme ni penso que avui el professorat hagi de continuar assumint responsabilitats i hores de treball sense el reconeixement corresponent.
Eduquem també quan discrepem, quan ens indignem, quan escoltem o quan decidim com defensar els nostres drets
Reivindico, això sí, una convicció: ens sentíem agents de transformació educativa, professionals compromesos amb allò que consideràvem valuós per als nostres alumnes, més enllà de les limitacions del sistema.
Amb els anys he après una altra cosa: els alumnes ens aprenen o desaprenen pels porus, molt més que no pas pel que diem. Les nostres actituds, els gestos, les paraules i la manera d’afrontar les dificultats transmeten valors que els alumnes perceben i interpreten. Eduquem també quan discrepem, quan ens indignem, quan escoltem o quan decidim com defensar els nostres drets.
Per això penso que les formes de lluita del professorat no són pedagògicament neutres. Una vaga també pot educar en la defensa col·lectiva dels drets, en la solidaritat i en la dignitat laboral. El professorat no ha de renunciar a reivindicar unes condicions de treball justes en nom d’una exemplaritat que acabi convertint-se en sacrifici permanent. Però això no ens eximeix de reflexionar sobre les conseqüències educatives i socials de les formes de protesta que escollim.
He parlat amb amigues i amics mestres que avui treballen als centres. Tots comparteixen el compromís amb l’escola pública, però discrepen sobre aquesta mesura de pressió. Alguns consideren que deixar de fer sortides i colònies és necessari per aconseguir millores. D’altres pensen que les reivindicacions no haurien d’afectar l’alumnat d’aquesta manera.
Com que ja no formo part de cap plantilla, no em correspon decidir les formes de lluita. Però com a ciutadà i mestre compromès amb l’educació pública, em sento obligat a plantejar algunes preguntes.
Si una de les nostres responsabilitats és ensenyar a escoltar per comprendre, no hauríem d’escoltar també els sectors afectats per la suspensió de les sortides i colònies? Parlo de les cases de colònies, dels equipaments culturals i de les persones que hi treballen. I, sobretot, dels alumnes que perden experiències educatives de gran valor didàctic, relacional i emocional.
Hem explorat prou altres formes de pressió que permetin defensar els nostres drets sense renunciar a experiències educatives que considerem imprescindibles?
També voldria saber quins esforços fan l’Administració, els sindicats i les assemblees docents per generar un clima de confiança que faci possible la negociació. L’Administració té una responsabilitat ineludible en les condicions de treball del professorat i en la qualitat del sistema educatiu. No pot traslladar als docents el cost de les seves mancances.
Si una de les nostres responsabilitats és ensenyar a escoltar per comprendre, no hauríem d’escoltar també els sectors afectats per la suspensió de les sortides i colònies?
Però escoltar i negociar també exigeix una actitud. Escoltar no vol dir donar la raó, ni renunciar a les pròpies conviccions. Vol dir intentar comprendre les raons dels altres. Només des d’aquesta disposició es poden construir acords que, inevitablement, mantindran discrepàncies. I aquests acords han de ser assumits i complerts per totes les parts.
La crisi educativa no es resol només amb més recursos, imprescindibles com són. També exigeix reflexionar sobre què significa ser mestre, sobre la nostra responsabilitat professional i sobre l’escola que volem construir.
Les sortides i les colònies no són un luxe ni un entreteniment prescindible. Són escola. I defensar-les també és defensar la qualitat de l’educació pública.
Les formes de lluita també eduquen. La qüestió és què estem ensenyant amb elles i si som capaços de defensar els nostres drets sense perdre de vista la responsabilitat educativa que dona sentit a la nostra professió.
