Anàlisi

Estudiants i universitats de dol per la sortida del Regne Unit del programa Erasmus+

Després d’haver aconseguit un acord comercial a darrera hora amb les institucions de la Unió Europea el 24 de desembre, molts empresaris i polítics a banda i banda del canal de la Mànega semblaven respirar amb alleujament. No obstant això, l’acord no sols suposa la sortida del Regne Unit del mercat comú europeu i de la unió aranzelària, sinó també d’un dels programes comunitaris més reeixits, el programa Erasmus+.

Es tracta d’una política comunitària establerta en 1987 que fomenta i finança l’intercanvi d’estudiants, graduats i professors entre els països membres, amb un pressupost anual de 14.700 milions d’euros. Però també admet la participació d’estats no membres de la UE, com són Noruega, Islàndia, Sèrbia o fins i tot Turquia. Per tant, sortida del Regne Unit no era un impediment per acabar la seva participació en l’Erasmus+.

Una anàlisi de cost-benefici erroni

L’anunci de la retirada del Regne Unit va esglaiar part de la comunitat educativa, pel fet que Boris Johnson havia promès al gener de 2020 mantenir la participació i finançament d’aquest programa malgrat la culminació del Brexit.

El mateix Johnson va reconèixer que va ser una decisió dura, però que no compensava pel seu alt cost econòmic: el 2019 el país va aportar gairebé 200 milions d’euros, sent contribuent net. A canvi, el seu govern prepara un programa alternatiu, el programa Turing, en honor al matemàtic britànic Alan Turing, dotat amb 100 milions de lliures (uns 110 milions d’euros). Només estarà disponible per 35.000 estudiants britànics cada any, permetent-los realitzar intercanvis no sols a Europa, sinó a tot el món des de setembre de 2021. Òbviament, es tracta d’un programa menys dotat de recursos financers.

No obstant això, la Cambra dels Lords ja va advertir en un informe que serà difícil substituir l’Erasmus+ per un altre programa nacional, ja que caldrà dissenyar-lo gairebé des de zero i negociar amb nous socis potencials. Es tracta d’un procés burocràtic llarg, consistent a negociar taxes acadèmiques o convalidacions de crèdits.

Pèrdua d’influència acadèmica per al Regne Unit a llarg termini?

El Regne Unit va enviar de mitjana uns 16.000 alumnes i en va rebre uns 31.000 durant els últims cinc cursos acadèmics via Erasmus+. Va ser el segon país preferit pels estudiants espanyols per realitzar intercanvis, després d’Itàlia, i Espanya va ser el país que més estudiants britànics va acollir els últims anys.

Els estudiants i professors del Regne Unit podran continuar realitzant intercanvis a la UE, ja que existiran acords bilaterals entre universitats britàniques i comunitàries. Però si volen romandre durant més de 90 dies de 180 hauran de sol·licitar un visat, excepte en el cas de la República d’Irlanda, amb la qual el Regne Unit manté la lliure circulació de persones.

D’altra banda, els estudiants i acadèmics comunitaris que decideixin realitzar el seu intercanvi al Regne Unit –ja sense beca Erasmus, sigui amb fons propis o amb l’ajuda de governs nacionals o regionals– també hauran de sol·licitar un visat d’estudiant si les seves estades són superiors a sis mesos, amb un cost de 348 lliures. Això podria dissuadir molts estudiants de demanar com a destí el Regne Unit, un país amb un elevat cost de vida.

La República d’Irlanda ha confirmat que continuarà costejant el programa Erasmus+ per als alumnes no irlandesos com a símbol de fraternitat i inversió en el futur. Per la seva part, el govern escocès està molt disgustat amb la sortida del Regne Unit del programa: la primera ministra, Nicola Sturgeon, ho titllat de “vandalisme”. I no n’hi ha per menys, ja que les universitats d’Edimburg i de Glasgow, totes dues escoceses, es troben entre les tres institucions que més estudiants Erasmus han rebut els últims anys.

La decisió de Johnson ha estat rebuda amb apatia per la resta de les universitats britàniques. Per descomptat, les de més prestigi, com Oxford o Cambridge, no esperen veure perillar el seu atractiu ni els seus ingressos, però sí les menys conegudes, que s’han beneficiat del programa Erasmus no sols gràcies a la despesa dels estudiants comunitaris, sinó per fomentar el seu soft power a l’Europa continental. A més, les seves sol·licituds han caigut a causa de la pandèmia i les restriccions de mobilitat en l’últim any.

Per descomptat, la falta de beques i els tràmits burocràtics desanimaran a molts estudiants i acadèmics comunitaris, entre ells els espanyols, a realitzar una estada al Regne Unit, la qual cosa podrà incrementar l’atractiu de països de la UE amb alts nivells d’anglès, com Holanda, Dinamarca, Suècia, i, per descomptat, la República d’Irlanda. Per a les institucions acadèmiques del Regne Unit suposarà una pèrdua d’ingressos i d’influència cultural i diplomàtica.

Eszter Wirth és professora d’Economia Internacional (ICADE) a la Universidad Pontificia Comillas

Aquest article s’ha publicat originalment a The Conversation