Escric, saturat en bona part de reflexions virtuals, abans de tornar a obrir la càmera i dedicar-me a animar pedagògicament a un grup de profes de secundària. ¿Puc parlar, com si no passés res, de didàctica, psicopedagogia, polítiques educatives? ¿Si educar ensenyant no ha estat mai possible sense abundants dosis d’entusiasme, podem oblidar que els dipòsits del professionals de l’escola potser estan arribant a la reserva? Vivim entre nous malestars docents i nous malestars discents. Mestres i alumnes poden estar sumant nous motius per passar de l’escola actual. Com que no podem deixar de militar permanentment per construir l’escola que infants i adolescents necessiten, caldrà pensar com es reomplen o, si més no, com buscar energies alternatives.
No vull vendre fum ni incrementar desànims, però a les crisis educatives no podem afegir ni la nostàlgia ni la melancolia. Com que, per dalt, no vindrà gaire suport, proposo (a més de gaudir de totes les felicitats de la vida que ens siguin possibles) un pacte de realisme actiu: dediquem els esforços a continuar fent allò bàsic que és necessari (irrenunciable), aconseguint que sigui possible.
Després que la pandèmia i les autoritats van tancar les escoles, vam lluitar per que quedés clar que mai haurien de tornar a ser tancades. Però, en el discurs social flotant, no ha desaparegut el dubte de per a què necessitem l’escola i queda molt més fosc què és una bona escola (també s’estan donant aprofitaments de l’ocasió per ampliar el negoci educatiu o per introduir lluites parcials i esbiaixades com ara la del horari).
Crec que una part significativa dels ànims disponibles ha d’estar destinada a mantenir els motius, les raons per les quals abans i ara construïm junts una escola diferent. Construïm junts l’eterna nova escola que ara no és la de les normes de la pandèmia, sinó la que es fa cada dia malgrat la pandèmia. Entre totes les incerteses, existeix la certesa que la nostra vida professional té sentit en la mesura que volem fer cada dia escola. Acotem les batalles i recordem que el desànim pedagògic total no és possible.
Com que d’entusiasmes només no es pot viure a l’escola, mirem d’organitzar estratègies que tinguin menys desgast i siguin educativament útils (consolidar les que, malgrat tot, molts professionals i moltes escoles fa dies que apliquen). Per això voldria fer un apunt sobre tres dels grups d’estratègies com a resposta a les alteracions de l’ordre escolar que més preocupacions i desgast estan provocant: les estratègies per sobreviure a les normes sanitàries; les estratègies per compatibilitzar les limitacions de la interacció social amb l’educació activa; les que tenen a veure amb com evitar l’escola a distància, amb com construir l’escola digital oberta.
Amb les normes que venen dels corresponents departaments de salut (llur acompliment esgota en la mesura que converteix el professorat en vigilant i no en agent educatiu de salut) hem de mantenir la sensatesa del criteri que ens diu que cap norma pot convertir l’escola en una institució que deixi de ser escola. Continuem fent escola saludable, però no la podem convertir en un conjunt d’espais profilàctics.
Els i les mestres són persones sàvies que no obliden la complexitat ni de la vida ni de l’educació i no apliquen ni a l’escola ni a la relació educativa receptes simples. Les escoles de secundària miren de normalitzar i convertir en adolescent la gestió de les mascaretes, però eviten tant com poden convertir el tema en un nou front de conflictes. No esgoten els esforços adults en els acompliments rígids sinó, com sempre, en aconseguir un nivell de caos tolerable en la vida escolar. A infantil, busquen noves formes de facilitar la seguretat de les abraçades i no pensen en cap forma de separació i aïllament afegida. A primària, vinguin com vinguin de casa, construeixen serenor. Miren de fer oblidar les preocupacions familiars per la malaltia. Arreu, primer es fa escola aplicant la sensatesa educativa.
El pensament sobre els contagis no pot anular la idea que el millor aprenentatge és cooperatiu. No podem institucionalitzar de nou el pupitre individual enfilat cap endavant.
De les poques coses que semblen clares sobre la pandèmia, l’única no discutible, és que si no et relaciones no et contagies (i segur que embogeixes). Després, també és cert, en bona part, que infants i adolescents es contagien fonamentalment (no només) a partir dels adults. Com a estratègia a compartir seria raonable no convertir l’educació i l’aprenentatge en un fet individual, passiu i egoista. No podem institucionalitzar de nou el pupitre individual enfilat cap endavant.
Poden estar agrupats i han de treballar junts amb la gestió creativa (realista) de les distàncies. Poden cercar per separat i compartir virtualment. Poden fer com a escolars el que fan a la vida: estar connectats i interactuant junts. El pensament sobre els contagis no pot anul·lar la idea que el millor aprenentatge és cooperatiu. Ara, el que tenim és un alumant vitalment preocupat que ha de mantenir la preocupació per l’altre (per com van vivint la vida els seus companys).
Sí. Certament. La pandèmia ha introduït una càrrega més entre el professorat: ha de destinar més temps i afectes a saber més de cadascú dels seus alumnes. I un apunt final sobre les distàncies: pels mesos que queden, cal pensar (no s’aplica arreu igual) com el confinament d’una classe per un positiu no ha de ser necessàriament enviar-los a casa, aïllar a la llar a tothom i fer classe a distància.
Entre les alteracions de la dinàmica escolar accelerades per la pandèmia estan les derivades de continuar fent escola quan l’aula no està disponible (l’alumnat no pot venir, una part del temps escolar no es pot fer servir l’escola, els aprenentatges han de produir-se en la dimensió virtual). Per a tots els professionals això està suposant una renovació carregada de més feina. La provisionalitat general en la que vivim es transforma, en el cas de l’escola, en una accelerada innovació, cercant noves maneres d’esdevenir un veritable espai d’aprenentatge i educació.
Qui ja vivia educativament en digital sent que és l’ocasió de continuar, però dedicant molt més temps a avançar. Qui ja feia una escola oberta i de manera significativa ensenyava i educava fora de l’aula, ara veu com l’obligació passa a ser virtut. Tothom sent que un corrent inevitable i inestable el porta a fer escola de manera diferent. És el moment de trobar forces i fer-ho posant-li iniciativa i energies (les que quedin).
El plaer d’educar i la felicitat de descobrir com aprenen tornarà a ser intens. Ara toca avançar com es pugui, no deixant que també desaparegui el sentit de fer escola, de fer de mestre.
