Fas 14 anys i els anys no els fem, ens fan, ja veus que començo en pla filosòfic, ho dec haver tret d’algun clàssic, d’aquests clàssics amb qui no paro de donar-te la tabarra perquè els vagis llegint. El temps que ens toca viure ens va construint, ens dona materials que ens serveixen per fer i desfer, i fent i desfent es fa l’aprenent, com et diria la teva rebesàvia si haguessis tingut la sort de conèixer-la. Ella també estaria molt contenta d’haver-te conegut.
Recordo com si fos ahir el moment que la teva mare ens va dir que estava embarassada. Des d’aquell instant que vas entrar a través de la imaginació a la meva vida. Cada dia pensava en tu i quan et vaig tenir davant, tan indefens, tan rebonic, tan fràgil, vaig renovar el pacte amb la vida, perquè els nets i les netes arribeu quan ja estem a la part baixa del tobogan que ens condueix a l’abisme. Gràcies a vosaltres confiem en la bondat i en la bellesa de la humanitat quan l’experiència i les frustracions ja ens han fet una crosta damunt les ferides, una crosta que vosaltres escardeu i amorosiu quan us tenim als braços, quan veig –encara ara em commou– les meves filles i el meu fill fent de pare o de mare, encertant-la i equivocant-se perquè l’ofici de pare, de mare, d’avi i d’àvia és sempre artesanal. El desig és fer la feina ben feta i ens cal, per tant, cap i cor i mans i dits per acaronar i ulls i orelles i llavis per besar-vos i estómac. Sí, l’estómac també. Crosta escardada perquè la xopa mansament l’esperança que és el que porteu ben agafada de la mà, com s’agafen els amants, sempre projecte, sempre avui i ahir i demà ben nuats. I la confiança en que res està perdut del tot, que encara estem convidats a “estar en el camino” com canta un poeta, en Goytisolo, per qui sento una especial devoció.
Sovint em dius –i els altres nets i netes comparteixen aquest judici – que soc un pesat i és veritat. Els avis i les àvies hem de ser pesats perquè som la memòria de la colla i ens heu d’escoltar. Allò que oblidem mai podrà ser recuperat i quan ho compartim, quan compartim les nostres historietes, és amb la finalitat de donar sentit a totes les vides que ens apleguem al voltant de la mateixa taula. Necessiteu el nostre relat per somiar i fer realitat el vostre.
Et miro i em veig, però no puc evitar pensar que quan jo vaig estrenar els catorze anys ja treballava. Vestit amb camisa blanca o de tons clars i corbata i pantalons ben planxats i americana, anava cada dia al Banco Vitalicio de España i fitxava en un rellotge i em dedicava vuit hores al dia a calcular les comissions dels agents que aconseguien una assegurança. Portava un sou a casa i la meva mare me’n donava una part, una altra part anava a una llibreta d’estalvis a nom meu i l’altra era per contribuir a les despeses generals. Dic amb orgull que provinc d’una família que mai va tenir diners, però que mai ens va faltar allò que és essencial. Tu tardaràs molt a entrar al mon del treball remunerat. Ara et toca estudiar, anar abandonant la pell de criatura per posar el mon sota la teva mirada crítica –i compassiva–, anar-lo coneixent, ser cada dia més autònom per construir el projecte de la teva vida i a fer-te responsable de les vides dels altres. No oblidis que ets el gran dels germans i dels cosins i que els grans, senzillament perquè són els grans, obren camí, t’ho dic per experiència.
Sigues un bon amic dels teus amics i amigues, escolta què t’han de dir i somia en un mon millor. Estudia, sigues treballador, dorm les hores que et toqui, menja –ui, quin consell aquest, perquè endrapes com una piconadora–, enamora’t i apassiona’t, no et faci por plorar en públic ni riure i si caus sàpigues demanar ajuda i aixeca’t i continua caminant. Estén la mà a qui està al teu costat i a aquells que tens una mica més lluny. Interessa’t pel coneixement però mira de posar-lo al servei de la bondat. Mira a tots costats i pren-te estonetes per badar. I sigues compassiu i no estiguis mai de tornada de res. I ho deixo aquí perquè m’havia proposat no donar-te consells, però serà la teva decisió fer-te’ls teus o abandonar-los a qualsevol racó de l’habitació com fas amb la roba bruta. I sigueu una mica més endreçats, que no costa pas tant.
A mi no em deus res. Segur que em faràs enfadar, que prendràs decisions que jo pensaré: punyeta, si n’arriba a ser de ruc, però seré sempre al teu costat de manera incondicional. És el que té l’ofici d’avi, que com que ja ens ho doneu tot sense saber-ho no us podem reclamar res.
Us deixem un mon ben ple de reptes. De fet, cada generació rep una herència. L’anterior a la meva van viure la guerra civil. Nosaltres la dictadura i la por a una guerra nuclear. Vosaltres teniu davant tot allò relacionat amb l’enfortiment de la democràcia, les noves –i velles– desigualtats, el canvi climàtic i assumir amb coratge i amb solidaritat les sorpreses, com aquesta de la pandèmia que poca gent havia previst. Ajudar a construir un mon més de tots és una bella utopia, un bon encàrrec, però recorda aquella història de Sísif, l’home condemnat a pujar una roca dalt d’una muntanya sabent que un cop al cim la pedra rodolaria i hauria de tornar a començar. Ens cal, com deia un clàssic, imaginar-nos que Sísif pot ser feliç malgrat aquest aparent sense sentit.
I ho deixo aquí, perquè em venen ganes d’explicar-te com vaig començar a fer de mestre –i pel cap baix serà la vegada que farà trenta– o a narrar-te un mite tan antic com la vida…
Ah! I si se us tapa el nas feu el refotut favor de posar-vos gotes.
Per molts anys, estimat Nil, per molts anys.
El teu avi, Jaume
