Reportatge

Les nenes d’altes capacitats són invisibles al sistema

“Quan un nen té un expedient brillant, a les sales de professors se sent quin noi més llest!, quan una nena té el mateix expedient es comenta quina noia més treballadora!”, s’indigna Pilar Muñoz Deleito, doctora en Psicologia especialista en altes capacitats (AACC), que ha exercit com a orientadora escolar gran part de la seva trajectòria professional. “Sembla que no tinguin dret a ser llestes. Els adults, des de petites, comencen a projectar una imatge sobre les nenes que va calant en la seva forma de presentar-se al món”, es queixa aquesta psicòloga que parla d’un missatge subtil, silenciós, que suposa la porta d’entrada al menysteniment de la seva pròpia capacitat.

El procés socialitzador juga una mala passada a les nenes, els estudis ja han demostrat que a nivell cerebral, pel que fa a capacitats, no hi ha diferències entre sexes. “Les nenes són més adaptables i això fa que, per norma general, a primària, una nena amb altes capacitats no sol despertar preocupació”, explica Susana Arroyo, terapeuta familiar i directora d’Hemisfèric Altes Capacitats. “És la típica nena molt perfecta, amiga de les seves amigues, bon rendiment, molt líder, empàtica, ajuda als que ho necessiten…, les favorites dels professors”, comenta.

Encara que hi ha altres models de nenes amb altes capacitats, en general, totes solen passar desapercebudes durant la primària. Al sistema educatiu, lamentablement, li costa identificar quan no hi ha una problemàtica associada, de manera que els cursos passen i la identificació no arriba, i aquesta falta d’atenció a les seves necessitats educatives comença aviat a generar malestar, any rere any, donant lloc a problemes que tampoc s’associen fàcilment amb les altes capacitats. “Les dones no solem generar símptomes molt explosius amb el malestar, nosaltres tenim tendència a quadres de depressió, ansietat…”, explica aquesta terapeuta. Aquestes noies, ja a l’ESO, solen començar a baixar les seves notes, una altra acció que les allunya encara més de la identificació, ja que, tot i que la formació a docents i famílies ha millorat molt, encara és freqüent descartar les altes capacitats si els resultats acadèmics no són brillants.

La Llei reconeix l’obligació de les administracions educatives d’adoptar les mesures necessàries per identificar l’alumnat amb altes capacitats intel·lectuals i valorar de forma primerenca les seves necessitats de manera que els permetin desenvolupar al màxim les seves capacitats. L’OMS (Organització Mundial de la Salut) calcula que el 2% de la població té altes capacitats, però, a Espanya només està identificat un 0,38% de l’alumnat.

Els nens neixen amb una matèria primera que poden desenvolupar o no conforme al que vagin vivint. El motor principal per tant per atendre AACC, té a veure amb un dret legítim, poder ser qui són. “Els adults han d’acompanyar-lo, ‘cimentar’ el seu potencial i donar les oportunitats per gaudir del que els ve donat”, reclama Arroyo. “L’enriquiment no és un caprici, és una necessitat d’aquestes nenes per poder mostrar-se com són, que els ajuda a acceptar-se i ser més feliços”, aclareix.

El problema és que aquestes nenes que de petites són tan treballadores i constants, quan arriba l’adolescència, etapa en què la pertinença al grup es converteix en una prioritat, comencen a amagar les seves diferències, de manera que tendeixen a dissimular la seva intel·ligència per a ser acceptades. “És freqüent que comencin a fer un gir a les seves notes, a baixar-les, per no sobresortir. No està ben vist ser l’empollona”, apunta Arroyo, que a més relata un escenari freqüent, en què les nenes, fins i tot una vegada identificades, no volen sortir per rebre sessions d’enriquiment fora de l’aula. “Tu estàs boja, em vols dinamitar la vida, com sortiré a fer això davant de tota la meva classe?”, Parafraseja aquesta especialista.

Susana Arroyo es refereix a les sessions d’enriquiment que es comencen a posar en marxa en alguns col·legis i instituts a Espanya. Hores de classe en què aquests alumnes s’ajunten, de vegades fins i tot de diferents edats, generalment amb l’orientador o orientadora, per a fer activitats i projectes que contribueixen al seu enriquiment personal i els fa prevaler el seu interès per l’aprenentatge.

Són aquestes sessions una de les pràctiques adoptades per a la seva atenció, encara que existeixen altres, com l’enriquiment dins l’aula en el qual es permeten diversos graus d’execució de les tasques, de manera que els alumnes no hagin de fer les mateixes que els seus companys, sinó que compten amb un seguit de recursos dins de l’aula que els permeti compaginar les activitats proposades pel professor amb altres de lliure elecció. Un recurs més aplicable i enriquidor no només per a alumnes amb altes capacitats, sinó per a qualsevol amb alt rendiment en una o diverses assignatures.

Una altra de les mesures proposades per les administracions educatives és l’adaptació curricular, que consisteix a ampliar objectius i continguts, establir criteris d’avaluació i ajustar els mètodes. En aquest cas, es pot facilitar la incorporació de l’alumne a grups de nivell superior de què correspon per edat. Aquesta mesura, que requereix d’una gran coordinació de claustre, pot ser utilitzada abans de la flexibilització o acceleració del període d’escolarització, en què es matricula un curs per sobre de l’edat cronològica.

Els centres han de posar a disposició de l’alumnat d’altes capacitats aquests recursos, i encara que en els últims anys s’ha avançat de manera notable en la identificació, encara queda molt camí per recórrer en l’atenció. La rigidesa del sistema i la manca de formació de professorat complica la seva posada en marxa.

Són més proclius al fracàs escolar; la meitat dels infants amb altes capacitats pateix assetjament

No hem d’oblidar que la manca d’identificació i atenció a aquests alumnes els aboca al fracàs escolar. Prop del 70% presenta baix rendiment i entre el 35 i el 50% fracàs escolar, de manera que precisament la brillantor en els resultats acadèmics no hauria de ser el major indicatiu per a la identificació, sinó més aviat al contrari.

Com qualsevol altre estudiant amb necessitats educatives especials requereix un acompanyament que li eviti patir danys cognitius i emocionals. La part social també pot suposar un enorme problema en el desenvolupament d’aquests nens. Segons un estudi realitzat per la UNIR en 2018, en què van participar 285 alumnes amb AACC entre els 9 i els 18 anys, el 55% patia assetjament escolar i el 25% creia que el professor havia influït d’alguna manera.

Tenir altes capacitats els fa diferents pel que fa a la resta, no només en els seus interessos i en la forma de parlar, sinó que solen ser nens amb hiperresponsabilitat, autoexigència i conductes rígides, el que els converteix en un blanc ideal per l’assetjament; que en aquest cas afecta especialment els nens, ja que elles tenen millors habilitats per mimetitzar-se amb el grup d’iguals.

Però, qui són els nens d’altes capacitats?

El terme d’altes capacitats és difús i ha estat objectiu de llargues polèmiques. Prova d’això és que ni tan sols regeix el mateix criteri en les diferents comunitats autònomes. Un nen pot ser identificat amb altes capacitats a Andalusia i no a Madrid.

El famós CI que va ser considerat pràcticament el mesurador exclusiu de la intel·ligència i, per tant, l’indicador de la sobredotació, ha passat a ser una eina més dels estudis i identificacions més detallades, especialment en les centrades a buscar i facilitar una atenció educativa a nens, nenes i adolescents.

El Ministeri d’Educació reconeix el terme altes capacitats com un grup en el qual tenen cabuda superdotats, nens amb talents simples, complexos i precoços, entre d’altres. Configuren un grup de gran heterogeneïtat que aconsegueix altes puntuacions en els tests psicomètrics d’intel·ligència i en les proves d’aptituds, que si bé comparteixen característiques comunes, no responen de manera habitual a la imatge tòpica de nen “Einstein”. Alguns són disruptius a l’aula, contesten, qüestionen, es neguen a seguir la norma; la majoria s’avorreix a les classes i especialment amb les tasques repetitives; són creatius, tenen interessos diferents (l’Univers, la justícia, la història…), els agrada investigar i aprofundir, els agrada aprendre, són sensibles i solen ser molt intensos.

Pilar Muñoz recorda la conversa en una reunió de claustre sobre un nen que l’havia preocupada, que tot i ser brillant, mantenia un rendiment acadèmic molt baix; un professor li va dir una cosa que li agrada treure a col·lació perquè és molt freqüent i representatiu del que passa amb aquests nens: “A mi aquest noi em sembla un impertinent, cada vegada que explico, em corregeix, el que li agrada és cridar l’atenció. Dóna els resultats abans que acabi de resoldre el problema, o diu que es pot fer d’una altra manera”. Aquesta doctora en psicologia rememora l’anècdota que ens explica que moltes vegades aquests nens arriben als resultats dels exercicis de manera automàtica, “no saben ni per què, no els podem demanar que ho sàpiguen. És el seu cap, que funciona diferent. Però nosaltres els castiguem per fer-ho bé”.