Em disposo a seure al banc que fa cantonada amb Via Augusta i el carrer Margenat com faig cada dimarts i dijous. M’assec com sempre i em poso play a Pau Vallvé a tot volum, avui no m’he emportat Elvira Sastre per completar el poc temps de descans de què disposo. Avui em conformo a seure i observar. Veig desenes de persones que caminen amunt i avall sense prestar atenció a l’entorn, àvies i avis que recullen els infants de l’escola, grups de joves xerraires, senyores i senyors que surten de la feina… Em concentro en cada moviment, en cada gest, en cada paraula, i és que si no fos pel petit detall tan rellevant que és la mascareta diria que res gira fora de la normalitat.
Ja són mesos els que vivim sota una incertesa constant, on han sigut tants els inputs rebuts en tan poc temps que sense adonar-nos han atemptat totes les nostres llibertats fins a deixar-nos impunes. Centrant totes les atencions a la gent gran i als infants. Però què se n’ha fet de la generació dels norantes i dos mil? Com pot ser que a aquells que tant necessiten ales els hi tallin sense donar explicacions? Com aprendran a volar de nou? Des de la pròpia experiència he pogut observar en diverses ocasions com l’energia dels meus s’esvaïa, s’apagava. Com aquella pregunta tan freqüent de “com estàs?” es reduïa a un silenci.
Fa unes setmanes la meva cosina Alba va estar preguntant des de la plataforma d’Instagram als seus seguidors més íntims, quants d’aquests creien, puntuant-se des de l’1 al 10, que necessitaven visitar un psicòleg, o si més no s’ho havien plantejat. Sens dubte la resposta va ser impressionat i inquietant: només tres de setanta persones creien que no els era necessari assistir-ne a un.
Érem unes adolescents de 18 anys que en el seu moment ens vam haver d’espavilar per estudiar la selectivitat, sobtadament deixant d’assistir a classes presencials. A poc a poc vam haver d’exercir soles des de casa el nou temari que ens pertocava per anar preparades a la selectivitat. Fins i tot van ser diverses assignatures les que ens van deixar de donar classe fins pocs dies abans d’examinar-nos de les PAU. També va ser un cop dur quedar-nos sense viatge de fi de curs ni graduació, fets que òbviament van quedar en un segon pla, però que de mica en mica anaven deixant empremta en els dies que anaven passant.
Després d’haver passat un estiu diferent, va arribar la universitat, aquella experiència de la qual feia anys que ens parlaven i que totes tant anhelàvem. Sens dubte quan va arribar l’hora res va ser com ens pensàvem… On s’havien ficat aquells nous amics que havien de canviar les nostres vides? On s’havien ficat aquelles reflexions introspectives i debats de llargues hores al costat d’un cafè en un bar universitari? La immensitat de les aules plenes de cares desconegudes, les professores de les quals el meu germà gran ja m’havia parlat al cursar anys abans la meva carrera, de la proximitat i els vincles que havia anat perfilant al llarg dels anys amb elles, d’aquella famosa biblioteca que semblava Hogwarts, de conèixer gent nova de tota Catalunya i amb això entendre noves maneres de viure…
Ens ha tocat conviure dins una normalitat inesperada, on nosaltres, les nouvingudes, no sabem com viure-hi, perquè mai abans a ningú li ha tocat ser-hi. És aquesta la nova realitat que estem afrontant i que ningú ens ha ensenyat a gestionar, perquè ningú sap com gestionar-la.
Em semblen imprescindibles les mesures sanitàries restrictives preses per part del govern, però no per això no em plantejo el funcionament de tots aquests processos. És importantíssima la salut física de tota la població, però sembla com si ens haguéssim descuidat d’una petita part dels ciutadans, la gent jove. Què no és important la seva salut mental? Al cap i a la fi serem els que formarem part del nostre futur. Com podrem seguir dient que ens trobem bé, que ens trobem com sempre ens havíem trobat, si és com si ens haguessin agafat i tancat dins una gàbia on veiem que el món no para de córrer cada dia més i nosaltres l’observem com si ens trobéssim a la banqueta d’un partit de futbol, esperant quant temps ens queda per tornar altre cop a jugar.
La nostra rutina s’ha convertit a despertar-se, encendre l’ordinador, assistir a les classes online de la universitat o els estudis cursats, fer la feina necessària que ens pertoca, apagar l’ordinador i altre cop començar el nou dia sense potser ni haver trepitjat el carrer. Com és possible que totes aquelles persones que duien una vida completament activa, que passaven poques hores sota el sostre de casa, que necessitaven el contacte constant amb la gent, socialitzar-se, xerrar, viure i conviure, fer cultura, anar al cinema, al teatre, a museus, a concerts, obrir i tancar bars, que vivien com si no hi hagués demà… com és possible que ara es trobin bé quan els han robat els millors anys de la seva vida? S’ha deixat al jovent desemparat, i ara ja no sabem com sortir-nos-en. És obvi que actualment no són les prioritats de ningú, però al cap i a la fi no deixen de ser personetes que s’estan formant i que viuran sempre amb un record amarg que els condicionarà de per vida.
