Suposo que cada professional ampliaria o canviaria la cita en funció de la seva professió: la democràcia és una broma si la ciutadania és analfabeta en filologia, biologia, química, dret,… D’aquestes afirmacions només es poden treure dues conclusions: primera, sempre la democràcia serà una broma, perquè en algunes o moltes de les matèries tots i totes som o analfabets o quasi analfabetes; o, segona, només tindrem una democràcia seriosa (que no sigui una broma) quan sigui censatària en funció de les titulacions, quan només es permeti votar a les persones acadèmicament titulades. La discussió es traslladaria aleshores al nivell de titulació que permetria exercir el dret de vot.
La meva vida professional m’ha portat a treballar amb persones analfabetes o sense cap titulació, també a l’Administració de la Generalitat i parcialment a la universitat. Són inevitables les comparacions: ¿Sempre les persones universitàries gaudim d’un millor criteri davant la realitat? ¿No és més cert que totes les persones vivim en caus de confort i d’interessos particulars més o menys tancats, que no sempre veiem les complexitats inherents a tota societat, que les titulacions acadèmiques ens poden dur a certa arrogància i a miopies que ens impedeixen o dificulten la comprensió de part de la ciutadania?
En les èpoques llunyanes de l’aliança de la cultura i el treball vaig treballar de peó durant anys a diverses fàbriques: no tenia cap qualificació laboral i havia d’amagar alguna qualificació acadèmica. Recordo una discussió entre un company de magatzem i el director de la fàbrica sobre l’organització del treball del mateix magatzem que ens feia perdre molt de temps. El company, peó com jo, sense titulacions acadèmiques, tenia tota la raó; no s’expressava amb elegància ni amb paraules cultes, més aviat cridava una mica, suposo que per l’esforç de l’atreviment, però tenia tota la raó. No cal dir que el director, o per ensuperbiment o per reconèixer-se responsable del disbarat organitzatiu, no li’n va donar.
En relació a l’analfabetisme matemàtic m’ha vingut a la memòria el ja clàssic treball d’investigació En la vida diez, en la escuela cero (Siglo XXI) –he capgirat el títol per fer més palès el que vull comunicar amb aquest article–, investigació en què es compara el càlcul mental correcte dels nens que estan venent a les feires brasileres, i el seu escàs èxit quan els mateixos càlculs els han de realitzar a l’escola com a tasca acadèmica: la dificultat de passar d’un llenguatge matemàtic contextualitzat a un llenguatge simbòlic. I, alhora, la dificultat de l’escola d’interpretar i partir de les cultures pràctiques dels nens i nenes que provenen de famílies amb poques competències acadèmiques, dificultat d’interpretació que pot fer estèrils els esforços d’inclusió.
Els anys vuitanta/noranta entre les dones analfabetes a les que ensenyàvem lectoescriptura i càlcul, era normal que ens diguessin “Yo no sé de cuentas, pero a mi en la compra no me engaña nadie”. No sabien fer càlculs senzills a l‘escola, però sí els sabien fer mentalment a la seva vida pràctica, aplicant a vegades les propietats associativa o distributiva de la suma o de la multiplicació sense conèixer la seva existència. Aplicaven una intel·ligència experiencial amb la qual podien adaptar-se a les situacions de la vida real. El professorat havíem de partir d’aquesta intel·ligència i reconèixer-la primer com a intel·ligència per poder fer el pont al llenguatge matemàtic acadèmic i evitar que si en la vida era deu a l’escola no fos zero.
A l’institut on vaig cursar el batxillerat –set anys de batxillerat a l’època– hi havia més d’una línia, anomenades A i B i en alguns cursos també C. A l’A hi anaven els que aprovaven el juny i ja es podien matricular pel curs següent i a la B els que suspenien el juny, s’havien d’examinar el setembre i a continuació matricular-se si aprovaven, o en cas contrari repetir curs. Normalment el curs A ja estava ple amb els que havien aprovat el juny, per això formar part del curs B o C significava normalment haver suspès al juny o ser repetidor (tots nois, vam cursar els estudis separats de les noies). Vam anar fent algun sopar al llarg dels anys següents amb els companys d’institut. Si per a moltes persones l’èxit a la vida es mesura per la posició econòmica, més d’una vegada els del grup B superaven en posició econòmica als del grup A. Hi ha realitats que demostren que es capgira el títol del llibre citat, i a l’escola es deu i a la vida zero. Certament, no és normal una correlació tan extrema, deu i zero, però són molt reals les correlacions entremèdies.
Els anys 80/90, entre les dones analfabetes a les que ensenyàvem lectoescriptura i càlcul era normal que ens diguessin: “Yo no sé de cuentas, pero a mi en la compra no me engaña nadie”
Scribner distingia entre la intel·ligència en acció i la intel·ligència acadèmica demostrant en els seus treballs que sovint a la pràctica era més operativa la primera que la segona. En un temps en què es vol treballar per competències caldria insistir, especialment en els ensenyaments obligatoris, aquells pels quals ha de passar tota la població, no tant o no solament en les competències acadèmiques sinó en les competències per a la vida i per a la salut democràtica de la societat, insistir en tots els ensenyaments –de primària a la universitat– en un pensament crític i qüestionador que distingeix el que sembla fonamentat i del que semblen afirmacions sense fonament, per poder-nos acostar a que sigui real el paral·lelisme entre escola i vida i aproximar-nos el màxim a un “a l’escola deu a la vida deu”.
Escric entre dues eleccions democràtiques, la de Catalunya i la de Madrid. En relació a les eleccions catalanes, Roger Tugas va publicar el 5 de febrer a Naciódigital un interessant estudi sobre la base social dels partits que es van presentar a les eleccions catalanes amb possibilitat de treure escons segons les enquestes. Va fer l’estudi a partir de les respostes dels tres baròmetres d’opinió del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicades durant el 2020. Afirma l’autor que són una bona eina per analitzar els perfils més preponderants entre les persones que simpatitzen amb una formació política o altra. Tots els partits tenen electors i electores, uns amb àmplia formació acadèmica i d’altres amb escassa. Certament la proporció d’un sector o un altre no és la mateixa, però en tots hi ha barreja, en tots. Fins i tot en aquells que defensen postures considerades racistes i masclistes, que situen barreres inabordables entre els nouvinguts i els vellsvinguts –tots i totes som “vinguts”, nosaltres o els nostres ancestres en algun moment de la història– amb arguments que no resisteixen la mínima falsació. Fins i tot en aquests existeix un contingent important de persones universitàries que possiblement, com deia el professor Mogens Niss, estan alfabetitzades matemàticament. ¿Fan la democràcia més seriosa amb els seus coneixements matemàtics?
Establir ponts pedagògics entre la intel·ligència acadèmica i la intel·ligència pràctica de moltes persones amb mínimes titulacions acadèmiques ens pot obrir nous horitzons socials
Si guanyen “els meus” considerem que el poble és intel·ligent i si perden el poble no sap el que vol. A la meva vida professional he trobat molta intel·ligència pràctica entre les persones amb escasses qualificacions acadèmiques, cosa que no vol dir que com a professionals de l’educació no haguem de fer l’esforç perquè adquireixin una intel·ligència acadèmica crítica en un diàleg permanent entre les intel·ligències i les habilitats diverses. No acabo fent un elogi a l’analfabetisme com el nombrosament premiat Hans Magnus Enzensberger. L’escassa preparació acadèmica té nombrosos costos a la nostra societat. Però sí reivindico en molts casos la seva intel·ligència pràctica i la de moltes persones amb mínimes titulacions acadèmiques, el seu sentit comú, que en diàleg amb la intel·ligència acadèmica obre nous horitzons socials a les dues ribes. Pedagògicament cal començar per reconèixer les diverses intel·ligències, establir-hi ponts pedagògics de connexió i de respecte, tant si són joves, persones adultes o nens i nenes, i amb tots i totes aprofundir des del diàleg en el pensament crític sense abandonar d’entrada les pròpies conviccions.
