Opinió

Auge i caiguda dels buròcrates educatius de la generació X

«Hey! Teachers! Leave them kids alone!» El 1979, Pink Floyd, al caricaturitzar els docents com a rol visible de la repressió del sistema educatiu de les societats industrials, van saber connectar amb un sentiment  transversal de quasi tota una generació a occident. Ara bé, més enllà d’aquesta imatge esperpèntica del professor s’amagava tota una crítica general a la disposició educativa, la qual tenia com a principal objectiu mantenir el statu quo d’aquells que exercien el poder, tal com van analitzar autors com Althusser a Ideología y aparatos ideológicos del Estado (1970) o Bourdieu a La Distinción (1979). El que es va produir en les dècades posteriors a aquesta formulació va ser un procés d’apropiació de la crítica a les institucions educatives per part del poder, que la va depurar fins a reduir-la a uns axiomes que poc tenien a veure amb la idea que l’escola és un aparell ideològic que pretén la reproducció social.

En el cas que presentem, l’operació per la qual el poder s’apropia d’una crítica per fagocitar-la i després presentar-la com a pròpia –si entenem l’apropiació com l’estudia Weber–, és possible gràcies al fet que els habitants de les institucions educatives han viscut aquesta crítica com a pròpia i s’han sentit amb el dret d’utilitzar-la. Així, tota una generació de buròcrates educatius que van créixer amb l’imaginari relatat a Another brick in the wall i en el context derivat dels anys setanta, com Cambray, Vallory i Palacín, han tingut la vanitat suficient per legitimar una refundació gattopardiana d’allò que es va relatar respecte al sistema educatiu. Aquest procés ha tingut com a aspecte principal l’associació de les pedagogies directives als mals de l’educació, tot allò ha sigut possible amb una recepció extrema de Dewey i una mirada inqüestionable de les idees d’autors com Carl R. Rogers, qui ha sigut emprat per defensar que la directivitat dibuixa un escenari on l’alumne es veu sotmès a l’autoritat del docent, projectant que els alumnes atresoren les competències per aconseguir el seu desenvolupament de forma natural.

Aquest camí ha portat tota una generació a compartir una comprensió romàntica dels processos naturals, com si els infants no estiguessin sotmesos a les disposicions socials més enllà dels docents i reduint tot allò que parteix d’una construcció cultural en l’aprenentatge més enllà del docent a un procés biològic de caràcter natural –un procés que autors com Foucault anomenen biopolítica, per tal de denunciar com el poder naturalitza construccions culturals amb tal de definir-les i controlar-les–.

Malgrat que molta de la literatura acadèmica en antropologia i sociologia contradiu aquest relat romàntic sobre allò que és natural, molts dels caps polítics del Departament d’Educació han estat impregnats d’aquest ideari; tant és així, que el mateix conseller ha tingut la descaradura d’adjectivar com a evidencies tot el que està en coherència amb el seu imaginari. La mirada totalitària sobre allò que hauria de ser l’educació els fa estar cecs a reflexions com la de Georges Snyders, que denuncia que una mirada «no directiva» planteja escenaris on l’alumnat se centrarà en allò que és propi del seu espai social, limitant les possibilitats d’ampliar els mateixos desitjos de l’alumnat, la qual cosa provocarà una naturalització de certes dinàmiques de classe. El perill d’un aprenentatge individualitzat mal entès estarà en el fet que refermarà les diferències de classe, eliminant l’espai per trencar amb la idea de l’escola com a ascensor social i anul·lant la possibilitat que el professor faci front a les coercions discursives que penetren en l’alumne des de múltiples fronts. No obstant això, és tanta la fe que aquests buròcrates tenen en el seu relat que es creuen amb l’autoritat moral d’anomenar franquistes als defensors d’una mirada crítica respecte a les pedagogies no directives; la pluralitat és un artefacte més per cremar en la seva foguera de les vanitats.

Sota el paradigma que defensa el Departament, la identitat del docent «directiu» ha tingut molt complicat trobar una dignificació institucional; al contrari, pels buròcrates el professor repressiu de caràcter maliciós –aquest monstre mitològic– està viu en tots els docents que no abracen el seu ideari. Des d’aquesta coacció, l’únic relat que han positivitzat com a vocacional és el del docent «no directiu» que és cent per cent autònom, el qual emergeix com a acompanyant, com aquell docent que ha negat la seva pròpia veu per deixar fluir les veus dels corrents institucionals o les veus de les trames socials que apareixen en l’interior dels alumnes. La present situació ha provocat una crisi identitària que s’ha traslladat a la societat, danyant irremeiablement la imatge social dels docents.

Tot això ha sigut fomentat per alguns en assenyalar la formació dels docents com la clau a l’hora de mesurar la qualitat del sistema educatiu, i per una mirada negativitzada del funcionariat, tal com va fer Bargalló el 2019 a l’hora de desqualificar els funcionaris d’educació de «apalancados». Marina Garcés, a Escola d’aprenents (2020), reflexionava sobre la tendència a bolcar les frustracions socials en l’educació. Davant d’això el Departament no ha fet pedagogia per millorar la imatge social de l’escola, al contrari, ha bolcat una vegada més tot allò que no funciona en el professorat, fent ús de la fal·làcia populista que hi ha sobre els docents, per portar a terme la seva reforma de manera unilateral.

Una vegada reduïda la crítica del sistema als docents, els representats públics en coherència amb el lobby empresarial finançat per PACIS i CaixaBank anomenat Fundació Bofill i l’empresa de gestió privada UOC, han fet una proposta –tot això sense la legitimitat democràtica– que tendeix a eliminar tot docent que tingui el valor de donar un caràcter emancipatori no esperat a l’acte educatiu. Per això, s’ha treballat principalment en dues línies en l’esborrany del nou currículum: per una banda, s’ha limitat el dret de càtedra dels docents, prioritzant la imposició del PEC; per altra banda, esbossant un batxillerat que proporciona un escenari on és impossible implementar-lo sense passar pel IOC (probablement per preparar possibles futurs consumidors de la UOC). Un escenari que és apuntalat legislativament amb el decret de plantilles del 2014. Així doncs, ens trobem amb una situació en què l’educació estarà ideològicament controlada i on la pluralitat metodològica podrà ser perseguida.

El menyspreu al docent ha estat un verí que ha sigut inoculat a algunes direccions per legitimar un model que proporcioni el silenci dels docents a l’aula i en els claustres

És en aquest context on el menyspreu al docent ha estat un verí que ha sigut inoculat a algunes direccions per legitimar un model que proporcioni el silenci dels docents a l’aula i en els claustres. Ara bé, aquells que sempre han negat l’impacte de la disposició social i institucional en els docents a l’hora de fer una proposta didàctica aviat es veuran reemplaçats per la força de les didàctiques que es construeixen tenint en compte les vulnerabilitats, les quals són motivades per la confiança i el respecte al proïsme. Les didàctiques que només remeten a l’autonomia dels agents educatius parteixen de la desconfiança, se centren en les deficiències humanes des d’un ideal en què no hi ha ingerències del poder i no des de les potencialitats que es demostren a pesar de les dificultats.

Part de la generació que desplaçarà els actuals buròcrates ha nascut amb el convenciment de la pluralitat radical; contràriament, els joves educadors que combreguen amb l’actual mirada institucional quedaran obsolets. El debat entre justícia social i economia en l’àmbit educatiu està més viu que mai i la nostra generació en prendrà el control ben aviat, una generació que ha conviscut amb grans docents anònims que han exercit des de les pedagogies directives, fent una gran labor social, amb un ull clínic a l’hora de detectar problemes, arribant on les institucions no han arribat mai, tot això a pesar que de fa dècades són vilipendiats per aquells que miren les aules des de lluny.

En l’exacerbació de tot relat hi ha l’inici de la seva degeneració. L’actual reforma del currículum pot arribar a ser el principi de la fi de la seva hegemonia. Hi ha una massa crítica que s’està gestant, fins i tot en els mateixos màsters de formació del professorat. Són molts els estudiants que m’han contactat després de llegir «Una arqueología de las competencias básicas: la educación como protocolo para unas identidades predecibles» per denunciar la falta de pluralitat en aquesta formació i m’han expressat la seva por de pronunciar el seu pensament crític a la mirada oficial per temor de ser marginats. A Cambray, Palacín i el seu seguici més proper només ens quedarà advertir-los d’una cosa, tal com deia Leonard Cohen en el seu poema Any system: «Qualsevol sistema que munteu sense nosaltres serà derrocat».