Els sindicats de l’educació de Catalunya han convocat una vaga. Tothom ho sap, cinc dies. Encara en queden dos. La conselleria i els sindicats s’han emplaçat a dialogar i, potser, arribin a acords. Ara bé, davant d’aquests fets, encara tinc certs dubtes. Potser perquè la informació no sempre és del tot clara o perquè respon a interessos sospitosos que no acabem d’entendre. També és veritat que tenim certeses que cal posar en ordre (o sospitar que no són tan certes com ens havíem pensat). En definitiva, davant la situació actual a l’educació, he decidit exposar els dubtes i les certeses que encara m’assalten o m’arrosseguen, que giren en el meu cap i que, segur, són conseqüència de la meva manca de comprensió o falta d’informació. Si algú em pot ajudar, li estaria molt agraït.
Algunes de les certeses passen pels esdeveniments més propers i relacionats amb la pandèmia. Per exemple: els docents hem estat al peu del canó, hem respost immediatament i de la manera en què se’ns ha demanat; tothom callat i a treballar, convençuts que els nostres alumnes necessitaven l’escola; ens hem adaptat de forma ràpida i efectiva a una situació inusitada; hem obert els centres, hem ajudat i acompanyat als alumnes, hem repartit ordinadors o mascaretes, hem confinat alumnes i ens hem connectat amb els nostres caps quan ells estaven treballant a casa seva. Certesa conclusiva: l’excel·lent gestió de la pandèmia a l’educació l’hem fet els docents als centres, no als despatxos. Més certeses: dels despatxos sortien ordres que passaven per la premsa abans d’arribar als seus veritables destinataris, els docents. Ara bé, a més de les certeses, també tinc alguns dubtes sobre la pandèmia. Hi ha qui ha dit que, tot i que els docents hem fet el que tocava pel bé dels nostres alumnes, potser la veritable raó és que convenia obrir els centres perquè els pares i les mares poguessin anar a treballar. Dit d’una altra manera, des de la política s’ha deixat anar que l’escola era el pàrquing dels fills dels treballadors o s’han venut decisions (més màrqueting que gestió) que no han comptat en absolut amb l’opinió dels docents. He d’admetre que aquesta sospita em genera dubtes sobre el valor que els governants donen a l’educació.
Més dubtes i certeses. Cert que després de la crisi econòmica se’ns va ampliar als docents l’horari lectiu i presencial als centres. També és cert que la justificació estava clara i no vam protestar gaire. Com també que, després de deu anys, encara estem fent més hores lectives que abans de la crisi. Dubtes: tornarem a recuperar les nostres dedicacions o continuarem fent un esforç que no es demana a cap altre funcionari? Tan poc es valora la nostra tasca? No n’han tingut prou amb la demostració de professionalitat durant la pandèmia?
Més certeses: des del 2017 tenim un decret d’inclusió que tots (els professionals els primers) hem considerat positiu i adient; això ha tingut com a conseqüència l’increment de la complexitat a les aules i, a més, de forma evident i molt important. A partir d’aquí, més dubtes: quins són els recursos que s’han incrementat en els centres per fer front a aquest repte? Igual m’equivoco, però, que jo sàpiga, els recursos continuen sent els mateixos que abans del 2017 i hem de fer front a una major dificultat a les aules (sense comptar amb el finançament de la UE per fer front a la covid19). Per tant, podem dir que les paraules en el decret no pesen a la butxaca? S’espera dels professionals que puguem entomar aquest repte sense més recursos? Si és així, que ens ho diguin clarament i que ho expliquin també a la societat, si poden.
Des del 2017 tenim un decret d’inclusió que tots hem considerat positiu i adient; i que ha tingut com a conseqüència l’increment de la complexitat a les aules. S’espera dels professionals que puguem entomar aquest repte sense més recursos?
Des del Departament s’ha fet una aposta per un tipus d’educació i unes metodologies que jo no jutjaré ara. I no les jutjaré perquè no tenim (ni jo ni ningú) cap certesa pedagògica (de la pedagogia científica, de la seriosa, em refereixo) sobre la seva efectivitat. Se’ns omple la boca amb la transformació educativa i pensem que parlant de competències i treballant cooperativament ja haurem esgotat la nostra capacitat transformadora. Dubtes: algú farà mai un estudi seriós sobre l’efectivitat d’aquest enfocament? Treballar competencialment suposa necessàriament fer les famoses “franges de projectes”? La transformació era això? I ja està? Evidentment, no es tracta de tornar a vells sistemes fonamentats en una disciplina militar i un exercici memorístic continu, però hem de ser tan maniqueus com per creure que tot s’esgota aquí? De veritat que ja cansa el mantra “o competències o continguts”.
Més sobre aquests aspectes innovadors. Hi ha determinats grups i entitats privades darrere d’aquestes suposades innovacions. Això és una certesa. Dubtes: la innovació implica fer cas d’aquestes institucions privades sense cap més criteri? Potser els treballadors de l’educació podem tenir també criteris pedagògics propis diferents?
Nous currículums. Certeses: se’ns ha donat un esborrany inexacte (ja s’han fet correccions públiques) de l’anomenada educació bàsica; se’ns va avisar fa dos mesos que en una setmana tindrien també un esborrany del currículum de batxillerat, però ha arribat ara, dos mesos després; tothom, el Departament també, considerem que el debat pedagògic dins dels centres és fonamental per determinar la línia de treball tenint en compte el context de cada centre. Dubtes: un debat pedagògic seriós que ha de canviar l’educació de dalt a baix es pot fer ara, amb tan poc temps? La transformació educativa queda reduïda a decidir quantes hores de projectes faran a la setmana els alumnes? Què passa amb la selectivitat? Se’ns demana que pensem i dissenyem un currículum complex al batxillerat sense tenir cap notícia de si canviarà ni com ho farà la selectivitat? Què en pensa el món universitari?
Certeses: Catalunya dedica un 3,6% del PIB a l’educació; la mitja d’Espanya és un 4,2% i la d’Europa és un 4,6%; la Unesco recomana una inversió del 6% del PIB en educació. Dubtes: s’incrementarà la inversió en educació? Hi ha cap compromís polític per augmentar el finançament i fins a quant? O és simplement un desig eteri? Si ens preocupa la inclusió, la innovació, la millor atenció dels nostres alumnes, això no requereix necessàriament un increment de finançament? La reducció de ràtios a I3 el curs vinent implica que arribarem a la reducció de ràtios a tot el sistema educatiu d’aquí a quinze anys?
Certesa: el TSJC va dictar la famosa sentència sobre el 25% de classes en castellà; també és cert que el tribunal insta al Departament d’Educació a executar la sentència, no insta a les direccions dels centres. Dubtes: traspassarà el Departament d’Educació la responsabilitat a les direccions dels centres en cas d’una denúncia? Si és una qüestió política, per què no té ja una solució política? No és una demostració d’irresponsabilitat mirar cap a una altra banda?
Certeses: les despeses de subministraments i serveis en els centres s’han incrementat en un percentatge escandalós, algunes factures són el doble de fa un any. Dubtes: s’incrementarà en la mateixa proporció els ingressos que ha de fer el Departament als centres per pagar les despeses corrents? Com farem els centres per pagar aquest increment?
I sobre el calendari… Sobre el calendari no diré res, més enllà del menyspreu que ha demostrat el Departament per totes les tasques de coordinació, organització, traspàs d’informació, planificació o formació que es fan al juliol i a principis de setembre. Sobre el calendari no puc desfer-me de la sospita d’una decisió populista (tot i que sospita només). En tot cas, que no, que no és per les vacances d’estiu, que això és una estupidesa… i una certesa.
