L’Observatori del Sistema Universitari (OSU) ha presentat aquest dimarts l’informe La singularitat del Sistema Universitari Català, en el qual s’analitzen les principals magnituds del sistema que conformen les dotze universitats catalanes, de les quals 7 són públiques i 5 privades, si bé pràcticament el 88% dels estudiants estan matriculats en una pública. L’informe l’han elaborat Vera Sacristán, presidenta de l’OSU, i Albert Corominas, catedràtic emèrit de la UPC, amb dades del sistema públic (“el privat és molt opac”, han afirmat) i apunta algunes virtuts del sistema, a la vegada que assenyala un seguit de “problemes que requereixen correccions profundes”.
Segons Sacristán, la necessitat d’elaborar aquest informe va sorgir d’escoltar com la consellera d’Universitats, Gemma Geis, es referia recentment, parlant sobre la futura LOSU (Llei Orgànica del Sistema Universitari), a la necessitat de “preservar la singularitat del sistema universitari català i els seus trets característics”.
Entre els principals problemes que apunta l’informe hi ha la baixa taxa d’escolarització universitària, de les més baixes de l’Estat, una oferta de graus i màsters “excessiva” (la qual representa un malbaratament de recursos) i, molt especialment, un “finançament públic escàs i preus encara alts”. Catalunya és la segona comunitat de l’Estat que menys diners aporta per estudiant, només superada per Madrid, i és també la comunitat amb els preus més cars, ja que les retallades pressupostàries del passat es van mig compensar amb un increment de taxes, que malgrat haver-se rebaixat en els últims dos anys no ho han fet amb la mateixa contundència que altres comunitats.
Amb dades de 2019, el percentatge del PIB que Catalunya va destinar al seu sistema universitari va ser del 0,38%, un dels més baixos de l’Estat, només pel davant de Navarra i Balears. La futura LOSU establirà que aquesta inversió ha de ser de l’1%, un percentatge al qual cap comunitat arribava l’any 2019, si bé n’hi havia algunes, com Andalusia (0,89%) i País Valencià (0,80%) que s’hi apropaven.
A banda, l’informe també assenyala que la composició social de l’estudiantat està fortament desequilibrada a favor d’orígens de major nivell acadèmic i socioeconòmic, un aspecte que també apuntava l’estudi de la Xarxa Vives presentat fa unes setmanes.
Falta de relleu generacional
L’altre aspecte més preocupant que descriu l’informe és el de l’envelliment de les plantilles de PDI (personal docent investigador) i la falta de relleu generacional. Els autors han comparats les franges d’edat del PDI actualment (curs 2020-21) amb les del curs 2004-05. El resultat és que fa setze anys el 35,9% de la plantilla tenia més de 50 anys, mentre que actualment aquest percentatge s’eleva al 50,9%. L’informe apunta que si la comparació no es fa entre persones sinó en hores de dedicació aquesta diferència s’accentua encara més, la qual cosa s’explica perquè la contractació temporal i a temps parcial recau especialment en el professorat més jove.
Les diverses formes que ha tingut la universitat de contractar personal, l’abús de la temporalitat, i sobretot la caiguda fins arribar a zero en la contractació de personal ajudant durant els anys de la gran crisi expliquen aquesta falta de relleu generacional. A banda, Catalunya té la ràtio d’estudiants per professors més alta de tot l’Estat.
A la vegada, però, els autors no deixen de constatar “el prestigi del sistema, la molt alta productivitat en recerca i el pes significatiu de les activitats de transferència”, a partir de diversos indicadors, com les publicacions que figuren en el Web of Science o els ingressos per contractes I+D i consultories de les diferents universitats de cada comunitat, dos rànquings clarament liderats per Catalunya. Però els autors alerten que aquesta situació no és deguda a cap “miracle”, expressió va fer servir el rector d’una universitat no fa gaire, sinó que, segons escriuen, “és fruit de la motivació i la dedicació del personal, del qual no es pot esperar que pugui mantenir indefinidament un esforç com el que ha estat duent a terme aquests darrers anys i que certament no podrà fer el que es vagi jubilant forçosament, per raó d’edat, o voluntàriament, quan compleixi les condicions per tenir-hi dret”.
Per això, es pregunten fins a quan es podrà aguantar aquest prestigi. “Més enllà de discursos genèrics autocomplaents -conclou l’informe-, el sistema universitari català presenta prou problemes significatius per justificar una reflexió i un debat sobre el seu paper en la nostra societat i els seus trets característics. Segur que alguns s’han de preservar. Però no és menys cert que n’hi ha que requereixen correccions profundes i, en alguns casos, ràpides, sense les quals es pot témer que els trets positius que predominen en les seves activitats pateixin un deteriorament significatiu en poc temps”.
