Després de més de 14 anys de formar part del Consell Escolar de Catalunya com a membre de reconegut prestigi –i podeu fer totes les bromes que us passin pel magí – i quatre anys més, quan es va constituir oficialment aquest Consell de participació i consulta, aquesta vegada en nom de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, he decidit fer un pas al costat, com es diu ara, i deixar de formar-ne part. Els de la meva generació hem fet molta feina i ara ens toca deixar espai a les generacions més joves que han de fer el seu camí, sense que això impliqui que fer un pas al costat signifiqui que surts de l’escenari. Et mantens actiu però des d’una altra distància i en educació la distància és molt important. Quan parlem de l’acompanyament orientat –aquell acompanyament que s’adreça a l’objecte de coneixement sense deixar de la mà la persona que se l’ha de fer seu, sense deixar de mirar els seus ulls– hem de recordar també la distància on ens situem perquè tothom necessita la seva.
Vull començar manifestant el meu agraïment a la confiança que he rebut i a tot el que he après al vostre costat en totes les reunions i jornades que hem celebrat. Vull proclamar que em sento afortunat d’haver format part d’un grup de persones que ens hem reunit per parlar, per conversar, per debatre, per consensuar, per mostrar les discrepàncies… sobre temes d’educació i per anar emetent dictàmens sobre lleis i normatives que tenien un objectiu principal: ajudar la Conselleria a prendre decisions, a governar. El Consell és l’òrgan màxim de participació i consulta i ha de ser escoltat. Tenim la tranquil·litat de saber que opinem el que opinem mai haurem de prendre cap decisió. Som com aquells membres de les tribus que seuen plàcidament al voltant del foc i parlen, però que saben que no tenen cap responsabilitat executiva.
Sempre he viscut les sessions del Consell com un privilegi i com un exercici de responsabilitat.
Cal tenir present que moltes de les argumentacions que sotmetem a l’àgora tenen un elevat nivell d’elaboració, però mai són definitives. Són com aquelles parets que hem alçat perquè sostinguin un edifici, però on hi apareixen petites escletxes per on circula el grau suficient d’humitat per permetre l’aparició de diferents herbes que embelleixen la paret i també la debiliten. Esquerdes que ens fan present que tot és millorable i que tot té el seu temps.
Em sento afortunat d’haver format part d’un grup de persones que ens hem reunit per parlar, per conversar, per debatre, per consensuar, per mostrar les discrepàncies… sobre temes d’educació
Decisions que s’han pres avui seran modificades demà perquè l’acció humana està inscrita en el temps –com la innovació– es belluga entre el canvi i la tradició, entre allò que volem millorar i allò que hem de conservar, entre la utopia i tocar de peus a terra i sempre sense oblidar que quan més som és quan som amb els altres.
Ras i curt: per construir-nos necessitem construir-nos al costat dels altres, amb els nostres materials i els seus. I al seu favor, sempre que ens sigui possible.
Però, insisteixo, tot està sotmès als canvis que ens imposa el temps que ens toca viure.
Quevedo té un poema on pregunta a un peregrí què busca quan viatja a Roma. La mateixa veu poètica respon que el que troba és que tot allò que creia sòlid està enrunat. Tot ha estat sotmès a l’inexorable pas del temps. Per exemple, si ara pogués comptabilitzar les hores que els de la meva generació vam destinar a conèixer i ensenyar allò que en vam dir “matemàtica moderna”, ens en faríem creus.
I ben segur que debats que en aquests moments ens semblen fonamentals –competències/continguts, per exemple– d’aquí a un temps la recerca o la pràctica docent –o totes dues alhora– els posarà en qüestió i impulsarem noves formes d’educar, d’ensenyar i d’aprendre a partir de les runes del nostre present i així fins a la fi dels temps. La Roma imperial –temples, palaus, cases, places i carrers, estàtues glorioses… – convertida en pedres i missatges on hi conviuen els gats, com ens recorda Alberti en un dels seus llibres més celebrats.
Però tornem al poema de Quevedo. Al costat de les restes d’un imperi hi circula el Tíber, que flueix mansament, en una aparent immobilitat. I ara arriba la paradoxa: allò que és sòlid quan batalla amb el temps es converteix en memòria, però el que dura eternament o gairebé es manté com un element essencial és l’aigua del riu.
Els elements educatius que es mantenen estan relacionats sobretot amb la capacitat d’establir vincles de tenir present la paraula i el gest dels altres, aquell reconeixement que fem quan sabem que necessitem construir un nosaltres.
En educació, el nostre Tíber, allò que podem considerar essencial, gairebé immutable, acostuma a ser tot allò que escapa de la graella d’observació, allò que no és avaluable, allò que viu als marges: la capacitat d’escolta, la tendresa, la carícia, el somriure amb que hem acollit els altres, la compassió –no pas la pietat –, la paraula generadora de sentit i el seu fidel company que no és altre que el silenci quan la paraula no ens permet l’entesa. També les vegades que hem plorat i que hem rigut junts, quan hem arribat a casa i ens hem dit: mira, l’opinió d’aquesta consellera o d’aquest conseller ha fet que les meves seguretats hagin tremolat i que em portin a replantejar-me les meves opinions inicials.
És tot això el que porto al costat i dins meu el que lentament va impregnant la meva mirada. Aquell moment on vam riure, aquell moment on vam ser capaços de parlar sense condemnar ningú.
Ras i curt, aquell moment on vam saber convertir el que vivíem en un esdeveniment.
Per acabar, només em queda que tornar a donar les gràcies per tot el que m’heu ensenyat, per tots els moments que m’heu ajudat a assumir el risc d’estar al costat dels altres, d’acollir-los i de sentir-me acollit. Acceptar el risc de sortir de la zona de confort, una recomanació que ara té molt predicament. Bona sort estimades conselleres i estimats consellers. Ens seguirem retrobant, n’estic segur.
Us desitjo que tot allò que el Tíber porti al costat de la vostra ribera sigui el tresor que ens permeti anar construint una societat més lliure, més decent –sense espais per a la humiliació–, més solidària, més tendra, més justa i a on ens passi allò que les criatures fan sense cap esforç aparent: meravellar-nos de les meravelles del món, que n’hi ha més de les que ens pensem…
Ras i curt: treballar intensament per fer realitat i tangible el verb estimar en tot el seu paradigma.
