Opinió

‘Mi vacío y yo’ i ‘L’acusat’

‘Mi vacío y yo’

Com que l’últim llibre que he publicat –i he escrit amb el meu nebot, en Xavi– té com a protagonista la Bruna, una noia trans, m’ha faltat temps per anar a veure Mi vacío y yo, dirigida per Adrian Silvestre i protagonitzada per Raphaella Pérez.

Tot un encert el tractament que fa d’aquesta persona que es planteja qui vol ser i com ha de ser el trànsit per aconseguir-ho. Està tractada amb una gran sensibilitat, sense caure en filigranes que dissimulin tots els interrogants amb els que es troba una persona que vol ser-ne una altra i vol viure amb total plenitud. La carrera artística que inicia, la capacitat d’explicar-se davant d’un públic l’ajudarà moltíssim.

A més del caràcter didàctic que té, sobretot a les reunions que manté amb altres persones que ja han pres decisions, la pel·lícula mostra un seguit de temes molt importants que van des del tractament mèdic, una reducció de la situació que la protagonista no acaba d’acceptar, fins a presentar diferents models en la relació que estableix amb altres persones i que van des del típic mascle que la maltracta fins aquell altra que intenta que la protagonista no es plantegi tants problemes i tants interrogants i gaudeixi d’una relació sexual sense complexos passant per la persona que assumeix la relació però hi ha un moment que es fa enrere.

Hi ha patiment, és clar, hi ha molts dubtes, hi ha trànsit, inseguretats, converses molt instructives i profundes, molts somriures i algunes llàgrimes…, però la història intenta presentar una situació on el personatge lluita per trobar el seu espai, el seu camí i per saber quina mena de relació vol establir amb les persones amb qui conviu. Ras i curt, per trobar sentit a tot plegat, per ser feliç malgrat que la societat no li posarà sempre fàcil.

‘L’acusat’

Cal dir del director Ivan Attal que ha filmat un pel·lícula valenta.

Un noi fill de casa bona i amb un gran present i un futur millor, amb els pares separats –el pare és un destacat periodista molt influent i la mare una reconeguda feminista– és acusat de violació. La víctima és la filla de l’home que viu amb la mare de l’acusat. No cal dir que aquest fet posa a la picota la relació de la mare amb el seu company.

La noia va amb el noi a una festa i tots dos surten al carrer i es tanquen dins d’una mena de caseta de paletes i allí…

Dic que el director és molt valent perquè no es gota senzill tractar aquest tema. Bona part de la pel·lícula mostra el judici. Hi ha les intervencions de la defensa, de l’acusació particular i del fiscal, que no he veuen igual, i les declaracions de la víctima i del presumpte violador a més de les d’alguns testimonis.

Sembla ser que el noi és culpable, però no ho acabem de saber d’una manera absoluta. El director deixa a les nostres mans les conclusions de tot el que veiem, sentim i imaginem.

Però apareix un motiu que fa que el pel·lícula tingui un gran interès. Imaginem que és culpable. Ha pagat una bona part de la seva culpa. Per exemple, pena de presó, desprestigi absolut i impossibilitat de continuar la seva carrera als Estats Units. És suficient aquesta pena per compensar el mal fet? Aquesta pregunta queda a l’aire i eI director també deixa la resposta a mans dels espectadors i espectadores.

Brillants actuacions de Ben Attal, Suzanne Jouannet i Charlotte Gainsbourg.

És d’aquelles pel·lícules que va molt bé veure-la amb colla i després seure al bar i fer-ne allò que abans en dèiem un fòrum.