Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La meitat dels estudiants gitanos estan escolaritzats en centres on els xavals de la seva ètnia representen, almenys, el 30% del total. Es dona un 13% més d’abandonament entre l’alumnat gitano quan els centres presenten trets de segregació, categoritzada a partir d’aquest 30%. Són xifres que permeten albirar la dimensió d’un fenomen, però en cap cas extreure conclusions definitives. Els esculls per recollir una mostra representativa han fet que Myriam López de la Nieta —autora principal de la primera anàlisi detallada sobre aquesta anomalia espanyola, tan intuïda com poc estudiada— hagi optat per la prudència en la interpretació dels resultats. La cautela s’estén al títol de l’informe: Estudio piloto exploratorio sobre la segregación escolar del alumnado gitano. Sorgeix d’una iniciativa conjunta entre la Fundación Secretariado Gitano i el Ministeri d’Educació. Va ser presentat a l’Ateneu de Madrid el passat 19 de setembre.
El treball de camp, realitzat a la meitat de la pandèmia, només va arribar a cobrir 138 centres d’una mostra inicial prevista pròxima als 600 centres educatius d’Andalusia, Castella i Lleó, Comunitat Valenciana, Catalunya i Madrid. Els centres castellanoleoneses van ser, amb molta diferència, els que més interès van mostrar a participar; els catalans, també per un ampli marge, els que menys.
Malgrat les seves limitacions estadístiques, de la recerca emergeix un perfil nítid d’escola on se segrega a la població escolar gitana: centre d’educació infantil i primària (CEIP) amb famílies de baix nivell socioeconòmic, gitanes o no. A secundària, el grau de segregació baixa, encara que és habitual que l’alumnat gitano d’un CEIP vagi en bloc, en acabar la primària, al seu institut adscrit, sense contemplar altres opcions. Sobretot com més alta és la segregació en el CEIP, amb el pes del grup (entre altres raons) probablement jugant un paper important en la decisió.
Encara que l’informe no dissecciona detalladament les correspondències entre segregació escolar i residencial, sí que detecta dissonàncies i percepcions errònies. Predomina en molts casos la idea que les elevades concentracions de nens i nenes gitanes en un centre responen a la demografia del barri en què es troba. I la veritat és que, amb freqüència, la causa té més a veure amb l’absència de mecanismes eficaços de distribució d’aquesta mena d’alumnat entre l’oferta educativa disponible.
També amb les subtils armes de persuasió (o dissuasió) que moltes vegades s’amaguen després del transvasament d’alumnat amb necessitats específiques. Aquest lent degoteig cap a una escola concreta de pupils que unes altres no volen, i que acaba conformant un centre gueto. La presentació de l’estudi va arrencar amb la projecció d’un vídeo que reflecteix aquesta realitat, consentida —per acció o omissió— des de les administracions. Una nena gitana i la seva família busquen escola. En el primer que visiten, el director fa tot el possible per deixar clar que la nena no encaixarà allà. En el segon, la directora es mostra receptiva a escolaritzar-la, però des del principi fixa per ella baixes expectatives acadèmiques.
Altres factors contribueixen a la guetització ètnica, que, com va apuntar López de la Nieta, tendeix a solapar-se —en el cas de l’alumnat gitano— amb l’estrictament socioeconòmica. Per exemple, la major prevalença de matrícula viva els centres segregats, una dinàmica que sol agreujar el problema. O la falta d’informació entre les famílies gitanes (que explica, al costat de la varietat de criteris d’admissió, la major segregació en centres públics respecte als concertats). També hi juga un paper important el conegut com white flight. Una expressió que té el seu origen en les famílies blanques que, als EUA, abandonen les escoles amb massa alumnat negre, equivalent al que passa a Espanya amb la dicotomia gitano/paio.
Pel que fa a resultats, sent en general molt baixos les mitjanes de titulació en ESO i continuïtat després de l’ensenyament obligatori entre la comunitat gitana, l’informe apunta tendències que López de la Nieta va animar a continuar analitzant, en estudis posteriors, amb major profunditat. Destaquen les majors probabilitats de continuar estudiant després de l’ESO quan la taxa d’alumnat gitano és inferior al 30%, sobretot quan la concentració se situa en el tram 0-15%. Curiosament, a secundària, segregació equival, de mitjana, a una mica més de titulació en ESO. Encara que després cap persona d’aquesta ètnia entre els centres analitzats amb més d’un 30% d’alumnat gitano hagi allargat la seva trajectòria en estudis post-obligatoris. Aquesta paradoxa, especulen les autores, podria explicar-se per una baixada de llistó general: “És probable que darrere [d’aquestes majors taxes de titulació en ESO] hi hagi una adaptació curricular i uns continguts molt bàsics que impedeixin el pas reeixit a estudis postobligatoris”.
Una situació normalitzada
Els assistents a la presentació de l’estudi van incidir, gairebé amb unanimitat, en dues valoracions. La primera, que la segregació d’alumnes gitanos contravé el seu dret a l’educació. La segona, que per atacar el problema amb eficàcia fan falta més dades. “No podem abordar-ho amb finor si no coneixem la seva dimensió”, va dir Fernando Rey, vicepresident de la Fundación Secretariado Gitano i catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Valladolid. “Encara que potser el primer problema –va afegir– és que no es considera un problema, ja que s’ha normalitzat”.
Carmen Santiago, presidenta de Kamira (una federació estatal d’associacions de dones gitanes) i vicepresidenta del Consell Estatal del Poble Gitano, va resumir per què, en la seva opinió, segregar col·lideix amb el dret a rebre una educació com a garant d’oportunitats: “Impedeix l’accés a aquesta pluralitat que facilita la integració de l’alumnat gitano, quelcom bàsic per millorar els seus resultats”. Santiago va sostenir que el nostre país ha de començar a considerar l’educació dels nens i nenes gitanos una qüestió d’Estat. Creant, per començar, un “un pla especial que tingui com a objectiu aconseguir el seu èxit escolar”. Per la seva part, Sara Giménez, presidenta de la Fundación Secretariado Gitano, va subratllar que la seva organització fa un incansable treball de sensibilització entre les famílies gitanes amb un objectiu principal: “Convèncer-les que apostar per l’educació dels seus fills no implica renunciar a la nostra identitat”.
Sent la segregació un fenomen complex i multicausal, altres experts van alertar que sempre resulta més difícil revertir la segregació (desegregar, segons el terme que es va escoltar amb freqüència durant l’acte) que prevenir-la. En qualsevol cas, segons va apuntar Álvaro Ferrer (que representa a Save the Children a l’Aliança per l’Educació Inclusiva i contra la Segregació Escolar), la norma a Espanya ha estat, fins ara, no fer ni una cosa ni l’altra: “Com a molt s’han pres mesures pal·liatives”. Al fil del nou enfocament de la Lomloe —que estableix un marc conjunt anti-segregació que les CCAA hauran de traslladar als seus territoris— Ferrer va assegurar que suposa un avenç, encara que no sigui més que un primer pas: “Cal passar a l’acció amb mesures innovadores, intercanvi d’experiències, creació d’indicadors comuns que ens permetin saber si anem en la bona direcció”.
Mentre Espanya va dessegregant les seves escoles (repartint equitativament l’alumnat gitano i d’altres minories vulnerables), Francisco Javier Murillo, director de la Càtedra UNESCO en Educació per a la Justícia Social de la Universitat Autònoma de Madrid, va exigir a les administracions educatives bolcar-se amb els centres segregats: “Cal donar més suport a aquells que estan sent més solidaris, baixar les seves ràtios, oferir incentius al seu professorat, reconèixer la seva tasca”. Per Murillo, posar fi a la segregació escolar —en particular la dels “nens gitanos, amb els quals Espanya està en deute”— hauria de ser un objectiu polític que transcendeixi el purament educatiu: “És una qüestió de drets humans”.
