Montse Veses va denunciar al Departament d’Educació mentre era de baixa de maternitat perquè només li va reconèixer un període de 20 setmanes i no de 32, que és el que correspon a una família biparental. La Generaliat reconeix quatre setmanes més de baixa parental a les funcionàries monomarentals. El març de 2019 el govern espanyol va aprovar un decret-llei que ampliava aquestes situacions a la suma dels dos periodes, i això, malgrat que encara no s’ha traslladat a la legislació catalana, és el que ha provocat que el jutge hagi fallat a favor de la demandant.
Assessorada pel Col·lectiu Ronda, i amb el suport del seu sindicat, CGT Ensenyament, aquesta mestra ha aconseguit que la justícia li doni la raó. Amb tot, es tracta d’una victòria moral, ja que ja ha passat el temps legal d’un any des del naixement del fill o filla per poder acollir-se a la baixa, i per tant ja no podrà acollir-se a aquest dret. A més, no es tracta d’una sentència ferma i Educació ha interposat un recurs. En declaracions a El Periódico, Veses recorda que “els drets que es busca protegir aquí són els dels nens i nenes a ser cuidats. És injust que un fill amb dos progenitors disposi de 32 setmanes de cures a casa, 16 d’un progenitor i 16 de l’altre, i que el fill d’una mare sola no”.
En un comunicat, CGT denuncia que encara avui dia “les mares monomarentals estan discriminades del reconeixement d’un permís que només s’atorga a les famílies biparentals, i que contempla 16 setmanes per cada progenitor. En canvi, pujar un fill o filla sola està castigat amb una reducció del permís a 20 setmanes, un temps de cura que, alhora que a la mare, se li denega al fill o filla”. Segons el sindicat, aquest no és l’únic cas que es troba en aquests moments en els tribunals.
El sindicat explica que l’administració va denegar la sol·licitud de sumar els dos permisos “al·legant qüestions normatives, ja que la Seguretat Social només paga 20 setmanes en nuclis monomarentals”. Segons la CGT, que recorda que l’Ajuntament de Barcelona sí que reconeix les 32 setmanes de baixa i n’assumeix els costos, la resposta d’Educació no és vàlida, ja que “quan la normativa avala una discriminació, el que calen són polítiques valentes perquè les proclames feministes i de conciliació familiar es converteixin en fets”.
Una altra sentència pionera
A banda d’aquesta, en els últims dies s’ha conegut una altra sentència inèdita en l’àmbit de la gestació i la criança. El TSJC ha reconegut per primera vegada el permís d’accedir a la baixa per paternitat per dol gestacional. El marc normatiu actual només cobreix la mare biològica en un supòsit així. De fet, l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) li havia denegat la prestació i després de desestimar el recurs, el pare va recórrer als tribunals, informa el Diari del Treball.
La qüestió jurídica radicava en determinar si l’article 26.7 del Reial decret 295/2009 era contrari al dret a la igualtat de l’article 24 de la Constitució i al canvi normatiu introduït amb el Reial decret 6/2019, que equiparava els permisos per naixement i cura de menor. El tribunal català ha prioritzat altres supòsits com l’article 68 del Codi Civil que determina que els cònjuges han de “compartir la responsabilitat d’atenció als descendents”. L’INSS, però, encara té dret a fer un recurs a la sentència, ja que no és ferma.
Anteriorment, el 5 de juliol de 2022, abans que entrés en vigor el RD 6/2019, el Tribunal Suprem va dictaminar que el progenitor diferent de la mare biològica no tenia dret a cap permís. Per tant, la nova sentència obre camí a un canvi en la doctrina del Suprem per reconèixer el permís als dos progenitors.
Des de CCOO han valorat positivament la sentència, perquè la justificació de l’INSS és “una interpretació literal i restrictiva de la norma que portava a la injustícia en que un fet traumàtic de pèrdua de l’infant provocava que l’altre progenitor hagués de tornar a treballar l’endemà de la mort del seu fill”. Afirmen que “les lleis no es poden aplicar només amb un criteri literal, sinó que s’han de valorar en relació amb altres drets i criteris interpretatius, com la realitat social i la dignitat de les persones”.
