Fa dies que no havia recomanat cap pel·lícula, que no havia escrit quatre línies per encomanar-vos una passió: la passió pel cinema.
Avui em decideixo i em trobo que em costa triar. Us faré una llista de bones pel·lícules, algunes excel·lents, cap de regular ni de dolenta, i en triaré una.
Començo: “Almas en pena de Inisherin”, “Argentina 1985”, “As bestas”, “Babylon”, “Ellas hablan”, “El triángulo de la tristesa”, “La ballena”, “Llaman a la puerta”, “Los Fabelmam”, “Suro”, Tár”, “The quiet girl”, “Aftersun”, ”Living”, ”Sin novedad en el frente”, ”Cinco lobitos”, “Close”, “EO”, “La maternal”, “En los márgenes”, “Mantícora”, “Pacifiction” i “Alcarràs”.
Em decanto per una de les més noves: “The Quiet Girl”. Situada a una zona rural irlandesa -parlada en gaèlic, quina sort poder sentir els sons d’aquesta llengua- l’any 1981, ens mostra una família nombrosa que no pot o no sap tenir cura de les seves filles. Poques atencions i misèria i un pare que no sap fer de pare. Decideixen enviar una de les filles, la que té nou anys, uns quants dies amb uns parents benestants que tenen un secret que la nena acabarà descobrint.
Una pel·lícula breu, que no conté cap escena més del que necessita
Poques pel·lícules són tan tristes com aquesta, una tristesa lluminosa, si és que podem expressar-ho d’aquesta manera. Commou profundament la barreja de tendresa, de soledat i de necessitat de ser estimat, de ser reconegut per poder estimar. Una pel·lícula breu, que no conté cap escena més del que necessita per fer-nos arribar tota la dimensió emocional del que contemplem. Detalls d’una precisió tan ben elaborada que reclamen veure-la un parell o tres de vegades per anar copsant tot el que et mostra.
Una pel·lícula rodona, dirigida per Colm Bairéad, que fa que encara estimi més el setè art i us vulgui encomanar el meu vici.
