Anàlisi

Gentrificació versus comunitat

El 6 de setembre de 2013, desenes de policies antiavalots entraven per la força a l’edifici conegut com “Moreau Lofts” a Montreal, Canadà, per desmantellar el campament que havien muntat els pocs ocupants que protestaven davant l’imminent enderrocament de l’edifici, després de diverses accions reivindicatives multitudinàries en els darrers dies. L’espai s’havia convertit en un lloc emblemàtic de creació artística durant les dues darreres dècades, immortalitzat al documental La Maison des rêves ([La casa dels somnis], 1998), dirigit per l’actor canadenc Guy Sprung.

En realitat, el desallotjament efectiu es va realitzar uns mesos abans, el 5 de juny, quan més d’una centena de residents van haver d’abandonar l’edifici, molts pagant un lloguer durant anys (s’estima que es generava un import acumulat mensual d’uns 40.000 dòlars), un lloguer que el propietari mai va repercutir a millorar l’edifici, que a poc a poc es va anar degradant notablement. De fet, la notificació de desallotjament es va fer sota la premissa que l’edifici estava infringint diverses normes del codi d’incendis.

L’antiga fàbrica tèxtil es va construir al carrer Moreau, al barri Hochelaga-Maisonneuve de la ciutat de Montreal, un emplaçament situat a l’extrem est de l’illa, i a l’est del centre. Històricament, va ser un barri obrer creat per l’impuls de la revolució industrial de finals del segle XIX i principis del XX, que es va arribar a conèixer com el Pittsburgh del Canadà, en convertir-se en un dels barris marginals industrials més grans del país. Les indústries del calçat, tèxtil, adoberia, escorxador, tabac, alimentació i construcció naval van donar feina durant dècades a milers d’immigrants i persones del camp circumdant. Fins que les fàbriques van anar tancant de mica en mica.

L’edifici conegut popularment com a “Moreau Lofts” albergava prop de 40 espais tipus loft, dels quals se’n van arribar a ocupar 34 amb artistes de tota mena i procedència, realitzant nombroses activitats artístiques i celebracions al barri, moltes d’elles acabades de forma sobtada per les alarmes antiincendis que saltaven (amb motiu) i comportaven la conseqüent visita dels bombers… fins que els perills per als llogaters eren més que evidents i es va impulsar el desallotjament final, davant la passivitat del propietari que, més tard, va quedar clar que havia apostat des de feia temps per un projecte urbanístic molt més ambiciós, des d’un punt de vista econòmic, que implicava la demolició de l’edifici en qüestió i, consegüentment, l’expulsió de tots els llogaters.

Quan es van produir les confrontacions, el 2013, entre els artistes, els activistes i les autoritats municipals, una de les veïnes del barri era Caroline Breault, una dibuixant i dissenyadora gràfica que signa la seva obra com a CAB. El conflicte tenia diverses lectures: per una banda, els artistes reivindicaven un lloc de treball, un lloc per viure, un lloc per expressar-se i exposar la seva obra, i, especialment, un lloc on poder mantenir el concepte de comunitat que havien construït amb el pas dels anys durant més de quatre lustres.

D’altra banda, els activistes lluitaven per evitar la transformació que patia el barri, una gentrificació de llibre, en què es renova una zona urbana deteriorada, a costa de desplaçar la seva població original, en revaloritzar-se el valor no només dels nous habitatges, sinó de tota la zona remodelada. El concepte “gentrificació” va ser encunyat l’any 1964 per la sociòloga britànica d’ascendència alemanya Ruth Glass (1912-1990), per anomenar les alteracions del mercat de l’habitatge en certes àrees de Londres, com a conseqüència de l’arribada progressiva de població de classe mitjana i alta a barris de la capital que fins aleshores havien estat obrers.

Per la seva banda, des de l’escola de secundària, CAB havia dissenyat uns personatges que l’han acompanyat durant dues dècades, especialment quan feia els estudis de disseny gràfic, amb un afany per tenir els seus propis personatges originals, un concepte fonamental per a qualsevol autor de còmics (“original cast” en anglès), i que, en aquest cas, tenien un perfil bohemi i artístic. Finalment, aquests personatges estereotipats els va situar en un edifici, en un barri fictici anomenat Utown, al qual els succeïa el mateix desenllaç que als artistes de Moreau Lofts, fins i tot el protagonista de la seva història emularia un artista real que, un cop desallotjat l’edifici, va continuar vivint i treballant-hi durant setmanes de forma clandestina.

La decisió de crear una novel·la gràfica amb els personatges ben definits va ser com un alliberament per a l’autora, després d’anys escrivint i dissenyant-los. I va decidir publicar-la com un webcòmic entre el desembre del 2019 i el maig del 2022, amb dues actualitzacions setmanals, i finançat a través del seu Patreon, una plataforma especialitzada en micromecenatge per a projectes creatius. L’èxit a Internet va propiciar la seva publicació en paper, primer en francès poques setmanes després d’acabar la seva publicació digital, i, un any després, en anglès i castellà, Utown (2022), publicada el maig del 2023 per Ediciones La Cúpula, amb traducció de Marina Borràs.

En certa manera, CAB i la seva obra també és un reflex de les condicions laborals d’un artista al sector del còmic. En què el mateix autor ha de buscar el finançament per poder dur a terme el projecte creatiu (normalment, en precari), i en què les editorials aposten una vegada ja està conclòs i els seus autors tenen una gran viralitat en xarxes socials. Afortunadament, el públic acompanya l’autor en el procés i aposta també per l’obra en paper (bé, si no fos així, les editorials no es molestarien a publicar-les).

Utown, en definitiva, és lʼesdevenir dʼuna comunitat dʼartistes i veïns en una situació conflictiva amb compte enrere (la data del desnonament), on sʼaprecien perfectament els diferents rols i les situacions provocades per la temporalitat del projecte de gentrificació, ja que la història transcorre en ple procés, per la qual cosa comencen a conviure en el mateix espai geogràfic els nous inquilins del barri amb els històrics, de poder adquisitiu inferior.

Aquests nous llogaters queden perfectament reflectits a la novel·la gràfica en un dels seus personatges secundaris però fonamental a la trama: un petit empresari que acaba d’obrir una moderna cafeteria en un antic local del qual només en queda el record en la memòria dels ciutadans del que abans havia estat un bar de barri. La cafeteria moderna simbolitza, a la vegada, les petites resistències al canvi per part de la societat (pels sabotatges que li fan), i el canvi inexorable que s’acosta. També simbolitza el pas d’un concepte de barri més relacionat amb la consciència social i la fraternitat a un altre concepte més fred i distant, amb un perfil de nou veí molt singular, majoritàriament persones apàtrides.

Hi ha polítics locals que s’estranyen i preocupen per la disminució dels seus vots en unes eleccions, quan, en realitat, els seus antics votants ja no hi són, obligats a anar-se’n del territori, expulsats de casa seva i de la zona on es van criar i, en alguns casos, obligats també a dedicar una part important de la seva vida diària a desplaçar-se fins al lloc de treball des de la seva nova llar. Si aquests polítics triguen molt a adonar-se de la situació, potser ja no reconeguin el lloc… ni els seus veïns.