….I repetiran calendari, sense aire condicionat, preparant el curs al juliol sense que l’equip directiu hagi tingut temps per pensar amb calma, tenir clara del tot la plantilla, saber els horaris ni qui seran els tutors ni els equips docents de cada nivell sense que es conegui al professorat que enviaran al setembre, sense el bon humor i l’energia renovada del setembre. Amb cansament, visió negativa (que massa sovint augmenta el discurs excloent)… Amb una transició d’un cap de setmana… I repetirem la bogeria de rebre l’alumnat amb presses, sense temps per poder fer traspassos reflexius, il·lusionats i il·lusionants. Sense poder seure un grup de profes per intentar una iniciativa transformadora, perquè sí, perquè ens agrada la nostra feina i la gaudim. I, per tant, gaudim amb l’alumnat… Per no parlar de les escoles d’estiu del juliol on tant hem compartit, après… I fa dies (en alguns casos mesos) que no cobreixen força baixes i no semblen preocupats. I alguns/es seguim il·lusionats, però el malestar fa que aquells que no volen atendre tot l’alumnat, que no volen acompanyar-lo emocionalment ni socialment, etc. guanyin adeptes. I l’alumnat necessita això molt més que mai per poder aprendre… Tot… “malgrat el departament”…
Paraules de Rosa Tolós, una bona amiga que continua en actiu en un institut de comarques. Em serveixen per introduir l’article. Al llarg del curs que acaba hem constatat el mal funcionament del Departament, dit d’Educació. Esperem que el proper curs amb la nova consellera es produeixen canvis per a bé. Ens pot ajudar, acabat el curs, pensar en allò que ha anat malament per evitar-ho el proper setembre.
Els mesos que hem passat han estat molt perjudicials per al món de l’ensenyament. Des d’un inici de curs amb el problema de les tardes, continuant al gener amb uns nous horaris amb totes les complicacions que això comporta sobretot a secundària… el paper del Departament no ha estat al nivell de les seves responsabilitats. Les normes, indicacions o actuacions han estat poc o gens orientadores de la tasca dels docents, de les persones que tenen l’objectiu d’ajudar l’alumnat a aprendre. Més aviat han dificultat la seva tasca.
No s’ha valorat el paper de mestres i professorat, no se’ls qüestiona, ni se’ls critica ni se’ls felicita. Bona part dels docents se senten sols, no acompanyats ni avaluats en la seva tasca, ni exigits positivament, com ells i elles exigeixen el seu alumnat. No es té en compte la satisfacció de les famílies, un pilar important de les comunitats educatives. Més aviat es proposen plans, programes, aplicatius i protocols nous i vells amb molt poca utilitat.
No s’ha valorat el paper de mestres i professorat, no se’ls qüestiona, ni se’ls critica ni se’ls felicita
Sembla que amb aquests suposats passos endavant es vol tapar la situació de desgavell que s’està vivint. No és que abans fossin una meravella: posaré un exemple d’allò que m’ha preocupat tota la meva vida activa, que mostra la seva inutilitat; em refereixo als plans per pal·liar l’absentisme. Es redueixen (per part de les escoles que ho fan) a recollir dades; després ningú actua seriosament. Quants gitanos han deixat l’escola des de la pandèmia? Diria que ni aquesta dada es té. Però el més greu és que no s’ha actuat per evitar-ho o per revertir-ho.
És el paradigma d’altres plans o programes: Les orientacions, els canvis, els nous programes o propostes que es publiquen arriben als centres? Vull dir, arriba la informació a tots els claustres? I es revisa com es duen a terme? O potser, cada escola fa el que creu més adequat a la seva realitat o al temps que tenen? S’omple de burocràcia els equips directius i a la resta de professorat, que han de perdre hores de la seva feina real. Recomanaria que actuessin prioritzant: primer atendre alumnat, famílies, companys de claustre i després la burocràcia del sistema. Si no queda temps per la darrera qüestió no passa res: allò important ja estarà fet.
Mestres i professorat preocupat i amb ganes de fer bé la seva tasca constata com no pot atendre alumnat amb problemes de trastorns mentals o físics i, per tant, augmenten les derivacions als centres de salut especialitzats. Que augmenti l’alumnat etiquetat, amb diagnòstics que no ajuden a superar els suposats desgavells no és desitjable. He escrit sobre la inexistència del TDAH[1], que està de moda, podria ser que l’estrès que es viu a centres escolars provoqui una resposta compulsa per part d’unes quantes criatures o adolescents. La qual cosa no afavoreix el necessari èxit escolar. La demanda prioritària avui continua sent la disminució de ràtios; amb 15-20 alumnes a l’aula es podria demanar als docents que els atenguin de manera personalitzada i adequada a les necessitats de cada un o cada una.
S’omple de burocràcia els equips directius i a la resta de professorat, que han de perdre hores de la seva feina real
El més greu, al meu entendre, és que la mala imatge del Departament repercuteix damunt les escoles i instituts. I la mala fama els afecta davant les famílies i l’opinió pública. Mestres i professorat queden sols davant la societat. El desgavell propicia que mestres s’apuntin a alternatives esotèriques, pedagogies sistèmiques, antroposofies i d’altres semblants[2]. La manca d’un lideratge i d’unes línies clares d’actuació provoca que cadascú o cadascuna es busqui la sortida individual, una referència on aferrar-se sense tenir en compte si és quelcom seriós, contrastat, mínimament científic o són modes superficials i sense una base sòlida. La qual cosa pot provocar perjudicis importants a les criatures o adolescents i desconfiança en les seves famílies. La col·laboració escola família es dificulta i perjudica l’alumnat. A l’escola pública no podem acceptar creences[3]. Evidentment, l’administració tampoc intervé com li tocaria, malgrat en coneix l’existència: una altra mancança de la seva responsabilitat.
El desgavell no se l’estalvien mestres i professorat novell i antic que vol aconseguir plaça a l’ensenyament públic. La resolució del concurs de mèrits i l’organització de les oposicions d’enguany corroboren l’afirmació que escoles i mestres funcionen malgrat el Departament.
Que l’escola pública no funcioni bé, que l’opinió pública o publicada tingui aquesta percepció provoca també un desviament de matriculacions cap a centres concertats o privats, uns centres que no funcionen millor però saben vendre el producte. Potser aquest és un dels objectius d’algunes polítiques del Departament, com està passant a la sanitat.
Tant de bo la nova consellera sigui sensible a aitals desgavells i comenci a posar-hi remei. Les properes setmanes poden ajudar a descansar i desconnectar per poder començar el nou curs amb energies renovades com diu el tòpic. Ens hem d’exigir i exigir als responsables del Departament esforços per canviar i revertir la situació: alumnat, criatures, professorat, famílies i la societat sencera ho necessitem i ens ho mereixem. Una exigència molt necessària quan la majoria de la població assisteix sense dir res a l’ofegament criminal al Mediterrani de gairebé mil persones que buscaven una vida millor, mentre es malgasten molts milers d’euros per salvar a cinc superrics d’una aventura voluntària. Quins valors aprendran els infants i adolescents?
[1] https://diarieducacio.cat/el-tdah-els-medicaments-i-les-diferencies/
[2] https://diarieducacio.cat/rosasensat/2015/03/02/pedagogia-sistemica-educacio-esoterisme/
[3] https://diarieducacio.cat/rosasensat/2017/05/02/creences-lescola-publica/
1 comentari
Tot encadenant les paraules, el Joan desgrana amb una gran capacitat d anàlisi, els problemes més grans amb què ens trobem a l escola pública.