Lluc Silvestre és un tècnic representant de música de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull. Com a gestor cultural, reprova l’enorme burocràcia existent vers les ajudes als artistes i als organitzadors d’esdeveniments, tot reconeixent la complexa travessia burocràtica per la qual han de patir aquells que vulguin optar a aquestes subvencions. La seva especialitat professional s’entremescla amb la seva formació original, la d’antropologia, fet que l’ha portat a buscar experiències relacionades amb la música que impliquin viatjar i conèixer altres cultures, a més d’aprendre a salvar tots aquests obstacles burocràtics. I una d’aquelles experiències va ser especialment singular.
Aquesta inquietud d’anàlisi sociocultural el va portar a presentar-se com a voluntari per ajudar a la celebració del festival Visa for Music a Rabat (Marroc), i va decidir aprendre àrab, tenint en compte que passaria un temps vivint al país amfitrió de l’esdeveniment. El contrast cultural va ser intens, especialment per la manca de coneixements dels costums i la cultura del país veí. La seva amistat amb el dibuixant Mr. Ed, nom artístic de l’il·lustrador argentí Edgardo Carosia, resident a Barcelona des de principis de segle, el va portar a proposar-se escriure un guió en primera persona que relatés totes les seves vivències, sabent que comptaria amb el talent de l’artista per a poder plasmar-ho en vinyetes, entenent que podia ser molt més interessant veure les situacions narrades que no llegir-les en una novel·la, per exemple. El resultat del treball conjunt va ser Un ós al Marroc (2022), publicat en castellà i català per Andana Editorial. L’obra ha estat reconeguda amb el IV Premi València de Novel·la Gràfica de la Institució Alfons al Magnànim-Centre valencià d´estudis i d´investigació.
Els temps de treball d’un guionista i d’un dibuixant poden ser molt diferents pel que fa a la durada, d’una extensió més gran per a qui ha de plasmar en el full allò que hi ha escrit al text. Mentre Ed es dedicava a avançar amb la novel·la gràfica, Silvestre pensava en tot l’esforç realitzat en crear aquest primer guió i l’habilitat adquirida, i el va portar a decidir-se a continuar explicant històries i que, el que més li agradaria, és fer un guió d’un còmic que barregés aventura i música, i tenia una idea de qui tenia experiències increïbles per explicar, i que podien ser els protagonistes del seu nou guió, basat novament en fets reals: el grup musical La Pegatina, a qui coneixia personalment des de feia anys.
Quan Silvestre els va proposar la idea, el grup va reconèixer que havien pensat escriure un llibre d’anècdotes de viatge l’any 2023, coincidint amb el vintè aniversari de la creació del grup. La idea de realitzar-lo de forma visual els va seduir, sabent que tenien el millor candidat per a dibuixar-lo, Mr. Ed, de qui ja coneixien la seva feina com a dibuixant de còmics i com a il·lustrador i editor del segell Mamut a Bang Ediciones. El projecte estava en marxa, però hi faltava una editorial que volgués publicar-lo, per a la qual van elaborar vuit pàgines de mostra que identifiqués l’estil de l’obra i la intenció del guió. La primera visita a Norma Editorial va servir per a convèncer-los del concepte, i aquesta va confiar en l’equip artístic, tenint en compte que la primera obra conjunta de Silvestre i Mr. Ed estava lluny encara de finalitzar i, conseqüentment, de ser publicada. Aquesta és la funció d’una editorial, reconèixer el talent autòcton, acompanyar-los en el desenvolupament de la idea i produir l’obra final. El resultat ha arribat a les llibreries aquest setembre amb el títol Vamos a comernos el mundo o las locas aventuras de La Pegatina (2023).
El grup musical sempre ha estat vinculat a Montcada i Reixach, on tres joves d’uns vint anys van crear la Pegatina Sound System. A Rubén Sierra se li va unir Adrià Salas i Ovidi Díaz i, tres anys més tard, ja com a La Pegatina, s’hi afegirien la resta de components actuals: Ferran, Miki, Miguelón i els dos músics francesos, Axel i Romain. El seu primer disc de rumba catalana i ska va ser autoeditat i va aparèixer el 2007, amb cançons en castellà, català i gallec, i amb col·laboracions il·lustres com la de Manu Chao, Gambeat, Che Sudaka, o Txarango, unes decisions que són marca de la casa a la resta de la seva obra en aquests vint anys d’activitat, amb deu àlbums editats fins a l’actualitat. La venda de còpies del primer CD, les descàrregues a internet i, sobretot, els concerts per diversos països d’Europa els van donar la confiança definitiva per consolidar un estil de vida, dedicada a la música, amb tot allò que això implica, especialment amb el que que representen les intenses gires nacionals i internacionals que els ha portat, fins ara, per 35 països de quatre continents.
El títol del còmic commemoratiu evoca un dels versos de la cançó Muérdeme de l’àlbum Xapomelön (2011), que acaba amb una declaració contundent: « Peliculeamos por no callar. / Comiendo carreteras sin parar a desayunar. / Una de cal y una de canela. / Las historias que van a venir. / Habrá que romper alguna cadena / de esas que se ven venir…», aquesta estrofa de la cançó és premonitòria del que s’ha convertit el dia a dia del grup, que ha estat unit amb una organització peculiar, en què cadascú té una responsabilitat operativa concreta, a més de la musical, i compta sempre amb el suport del seu agent (o agents) i els diferents col·laboradors autòctons.
Precisament, és un dels agents del grup a qui el guionista va escollir com a amfitrió del còmic, per guiar el lector per quatre viatges destacats, amb anècdotes no cronològiques inspirades en fets reals que van succeir durant les seves gires per la Xina, Mèxic, el Japó i l’Equador. Com a mostra del temps necessari per crear una obra d’aquesta envergadura, el projecte de crear el còmic es va concebre l’any 2019, i van poder aprofitar el confinament el 2020, provocat per la pandèmia, per escriure el guió a partir de les fotos i missatges d’àudio que li enviaven els integrants del grup musical.
El perfil d’antropòleg de Lluc Silvestre es manifesta en una vinyeta de la tercera pàgina del còmic, on l’amfitrió pregunta: «Voleu aprendre coses que no oblidareu mai sobre la geografia, història, viatges al·lucinants i amistat?», com la nostra resposta és afirmativa, òbviament, allò que ens trobem a continuació és exactament el que ens proposava. A més de veure les tribulacions del grup i les anècdotes més o menys compromeses de cadascun, els manuals d’usos i costums que els mostra l’agent a l’inici de cada viatge és una mostra de les diferències culturals, que afecten la manera de relacionar-te amb les persones de cada país i a entendre què pot ser o no ofensiu a cadascun dels llocs on viatjaven.
A les pàgines del còmic trobarem referències curioses a la gastronomia de cada país (coneixerem, entre d’altres, les característiques del baijiu a la Xina, la beguda alcohòlica de més consum al món, o les diferències entre el pulque, el mezcal i el tequila a Mèxic, coneixements importants quan tens com a lema no dir que no quan t’ofereixen alguna cosa, encara que sigui una beguda o menjar desconegut). També hàbits associats a la manera de ser dels aficionats (pulcres i polits al Japó, que assisteixen al concert amb una tovallola per no mostrar-se suats en públic, mentre fan cues extremadament ordenades i respectuoses, o la prohibició a Mèxic d’assistir al concert amb una samarreta d’un equip de futbol pel perill a que es barallin entre ells), a més de pinzellades de les llegendes i festes locals, totes molt diferents entre elles i amb una mateixa inquietud universal: la música.
Per al dibuixant Mr. Ed, la música és color, i així ho manifesta a les seves pàgines dotades majestuosament d’una gran expressivitat, amb un estil caricaturesc amb molta noblesa implícita, mostrant un gran domini de l’ús digital de l’instrument de dibuix, adaptant la paleta de colors a cadascun dels llocs visitats, on la pròpia geografia és aclaparadora, com els volcans visitats a l’Equador o el Japó (amb terratrèmol i tifó inclòs), o com l’excursió l’any 2011 a un curiós mercat d’animals salvatges a la Xina, a una ara mítica ciutat anomenada Wuhan.
Vamos a comernos el mundo o las locas aventuras de La Pegatina és una oda al concepte de viatge i a tot el que suposa pel que fa referència a descobriment i noves amistats, en una època en què prolifera un turisme associat al desplaçament més que al viatge, amb uns observadors que modifiquen allò que observen. És millor menjar-se el món mos a mos, gaudint de la cultura local, socialitzant amb els seus ciutadans i respectant els seus costums. I si és amb música, qui pot donar més.
