La vida és conflicte. Els conflictes són una característica pròpia de les societats obertes i dinàmiques; formen part consubstancial de la vida de les persones, perquè hi ha interessos, necessitats, voluntats, valors i maneres de fer diferents. Amagar-los, esquivar-los, derivar-los, no sol ser una bona estratègia educativa. El que cal és abordar-los abans no esclatin amb virulència, fer-los aflorar si romanen ocults, gestionar-los escoltant les parts en conflicte i procurant distingir les persones dels fets, resoldre’ls si és possible, o arribar a una coexistència raonable si no ho són.
Segons alguns investigadors, l’agressivitat, la violència, la guerra, seria una característica genètica pròpia de la humanitat; en conseqüència, no es podria ni eliminar ni menystenir, sinó que el que caldria és controlar-la per establir-ne uns límits estrictes i collar aquests impulsos instintius, o sublimar aquestes pulsions destructives a través d’activitats, jocs o rituals que servissin per descarregar-les sense provocar cap incendi. Però homes i dones no són ni agressius ni pacífics per naturalesa, sinó éssers enormement plàstics i influenciables. Ve a tomb aquí el que Hannah Arendt va anomenar la banalitat del mal, aquella capacitat d’individus perfectament anònims, pacífics, complidors de totes les normes i convencions socials, respectuosos i obedients, d’esdevenir uns perfectes criminals, d’exercir tot tipus de violències sense experimentar cap sentiment de culpa si se senten recolzats i legitimats per l’esperit del temps o pels qui ostenten el poder, diví o humà.
Homes i dones no són ni agressius ni pacífics per naturalesa, sinó éssers enormement plàstics i influenciables
Des d’aquest punt de vista, el problema ja no seria la suposada agressivitat natural de l’espècie humana, sinó la seva vulnerabilitat i liquiditat. Allò determinant no serien les disposicions personals, les suposades qualitats innates, sinó els factors situacionals i sistèmics, que fàcilment poden conduir al conformisme, al gregarisme, a la passivitat, a la por. Com fer-hi front per garantir la independència personal, la resistència a la pressió de l’entorn, la desobediència a l’autoritat, si és el cas? Donant temps per reflexionar abans d’actuar; assumint la plena responsabilitat de les decisions preses i de les accions dutes a terme, disposats a assumir-ne les conseqüències; evitant de totes la humiliació i la deshumanització de l’altre; analitzant les situacions conflictives i prenent partit pels exclosos, per les minories, pels perdedors; generant confiança i seguretat en les qualitats pròpies; combatent la resignació i la indiferència; preparant-se per fer front a situacions difícils i controvertides…
Perquè hi ha un concepte estàtic i inconsistent de pau en una societat i en unes relacions socials dominades per les diferències, les desigualtats, els conflictes. Si la idea de pau se situa en el plànol de les bones intencions i els bons sentiments, de les il·lusions pietoses però inassolibles, dels cants a l’harmonia universal, mal anirem! Si l’educació per a la pau consisteix en discursos benintencionats sobre els avantatges de la cooperació, en prèdiques sobre l’heroïcitat de determinats personatges, en dinàmiques que ens facin sentir bé amb nosaltres mateixos i amb els altres, en performances més o menys aconseguides, en fotografies i vídeos impactants que podrem fer circular emocionats per les xarxes, poc aprenentatge aconseguirem!
És evident que hem de deixar clar que el reconeixement i el respecte per l’altre, que la negociació entre persones iguals en dignitat, són els camins adients per afrontar i resoldre els conflictes, però el que haurem d’ensenyar i practicar és més complicat que això: com resistir el company prepotent i autoritari, el líder impositiu i tòxic? Com actuar quan es trenca el respecte o falla el diàleg i la negociació? Com exposar-se a quedar sol davant la pressió del grup? L’educació per a la pau s’ha d’entendre com un procés que no s’acaba mai i el punt de partida ha de ser una presa de consciència que afecti tant els comportaments i les actituds individuals com els afers col·lectius, el bé comú i la salut planetària, amb tots els humans a dins. L’educació per a la pau demana saber conjugar la llibertat personal amb l’interès comú i això implica no comportar-se com un simple client en un mercat a la nostra disposició o com un anònim usuari d’un servei que exigeix l’acompliment més o menys immediat de la seva demanda. Sense la implicació, el temps, la responsabilització, l’acompliment del deure, no hi ha democràcia que pugui funcionar, ni pau que mereixi aquest nom.
L’educació per a la pau s’ha d’entendre com un procés que no s’acaba mai
L’educació per a la pau ha de tenir forçosament una dimensió política, l’esperança en un món millor és una crida a l’acció, a la tensió per fer un pas endavant, tot al contrari de l’espera passiva. Com deia i feia Martin Luther King, es tracta d’actuar creient que el que passarà s’assembli al que volem que realment passi, d’operar sota el llindar de la violència –sense traspassar-lo-; és a dir, de fer-se visible, de fer patent que hi ha una situació injusta que cal corregir, d’impedir que sembli que no passa res, de molestar, de fer avinent que no hi ha una situació de pau…
Per això és tan important que l’actualitat es faci present en els centres educatius. Justament el que acaba essent notícia és el que és conflictiu, el que trenca la normalitat. I l’actualitat abasta tant qüestions veïnals o del propi poble o ciutat com els conflictes bèl·lics, tant la destrucció d’espais naturals com la corrupció al nivell que sigui. Ara mateix podríem parlar de la guerra d’Ucraïna, del cas de Palestina més enllà de l’ocupació de Gaza, de la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP 28), del debat sobre l’amnistia al Parlament espanyol, de les mesures per combatre i evitar la sequera, de les persones que no veuen reconeguts alguns drets universals pel fet de ser estrangeres… Una actualitat que té un munt d’avantatges educatius: disposem de múltiples fonts que tracten d’una mateixa qüestió des de perspectives divergents; no hi ha una solució única predeterminada que vingui donada per la ciència o pel llibre de text; es presta a la discussió argumentada i no exigeix una conclusió única; permet imaginar solucions i respostes possibles… En conclusió: només farem una educació per a la pau que valgui la pena, que deixi pòsit, si eduquem per al conflicte i ho fem de manera planificada, sistemàtica i amb voluntat de fer forat en els comportaments individuals i en la comprensió raonada i fonda dels afers col·lectius.
