Opinió

Parlem del professorat

Sense entrar a dramatitzar en qui fa els informes i quines conseqüències es poden treure, (recordem que són proves estandarditzades descontextualitzades i centrades en certes habilitats específiques) els que sempre opinen, amb criteri o sense, insinuen que el professorat té part de responsabilitat perquè està desmotivat o mal format. Aquesta vegada, també han vist que l’administració no ha fet els deures des de fa temps. Però no vull parlar de les polítiques educatives sinó del treball actual, en aquesta època, del professorat. No per a redimir-los ni excusar-los sinó per a estimular-los.

Ser professor o professora sempre ha estat una tasca laboriosa i difícil. De fet, una tasca difícil és ensenyar bé. Encara que en l’imaginari col·lectiu existeix la idea que es tracta d’un treball senzill perquè es treballa amb nens o adolescents, amb moltes festes i vacances i de fàcil quefer. La veritat és que l’educació dels nens i, més actualment el d’adolescents, sempre ha estat una tasca complexa. Qualsevol persona que entra en una aula podrà comprovar que posar-se davant no és bufar i fer ampolles, sinó que es tracta d’una tasca laboriosa, d’una complexitat creixent, i també d’un treball pacient, si es fa bé. Paciència que, en definitiva, es requereix per acceptar i atendre la diversitat existent en una aula, diversitat quant a experiències prèvies i expectatives, anhels i projeccions, sentiments i capacitats. I, al llarg d’aquest segle, la societat s’ha fet més complexa i, per tant, el treball del professorat també ha assumit, encara més, grans reptes de complexitat (i a vegades, de perplexitat per les normes i reglamentacions).

El canvi radical i vertiginós de les estructures científiques, socials i educatives, l’augment de la pobresa, la pandèmia, l’evolució accelerada de la societat en les seves estructures, el context digital, les diferents formes d’organització de la convivència familiar, l’infrafinançament econòmic de l’educació des de fa temps i el canvi inevitable de les formes actuals de pensar, sentir i actuar de les noves generacions, han fet canviar el paper de les institucions educatives i les funcions del professorat. I se li demana que hagi de propiciar l’equitat sense recursos, que implica garantir que tothom tingui accés a les mateixes oportunitats, tenint en compte les diferències individuals i els desafiaments específics que enfronten. A diferència de la igualtat, que tracta tothom igual, l’equitat reconeix i aborda les desigualtats existents per aconseguir resultats justos. Però com? Avui dia el professorat, davant d’aquesta panoràmica, s’obre camí en moltes cruïlles, algunes d’elles agradables, en altres ocasions hostils.

Ser professor o professora sempre ha estat una tasca laboriosa i difícil. De fet, una tasca difícil és ensenyar bé

Però ara cal afegir altres qüestions que reforcen aquesta complexitat i perplexitat de les quals parlàvem. Ens referim a canvis vinculats al context macro i a l’evolució dels valors i les concepcions socials. Hauríem de parlar també de canvis en el context de l’aula, amb totes les derivacions i canvis curriculars i metodològiques que comporten i, finalment, canvis importants i constants en el context polític i administratiu. Com a conseqüència, les exigències que es reclamen al professorat van en augment, potser també en part per la pèrdua gradual de responsabilitat de les famílies en l’educació i socialització oblidada. Aquestes exigències, a més de moltes, són també a vegades contradictòries. El professorat ha d’assegurar l’adquisició de coneixements sense oblidar els valors i actituds. Ara de sobte, i sense molta explicació, tenen les competències com a eix estructurador del currículum, de la planificació i intervenció del professorat. I, en realitat, no sabem encara si els nous currículums representen un canvi profund o una altra manera de nomenar el que ja es feia.

És important també per al professorat aprendre mètodes i estratègies concordes amb els nous enfocaments d’ensenyament, disposar d’habilitats interpersonals per conviure amb l’alumnat, famílies, col·legues (cada vegada més diversos). També ha de tenir el desig i les habilitats suficients per a dominar les més avançades tecnologies de la informació i la comunicació, i l’art de saber-les integrar en el currículum i a les aules, sense ruptures i sense convertir-les en un apèndix ocasional, anecdòtic. I les reformes educatives es van succeint amb el vaivé de les ideologies, deixant al marge al professorat, sense tot just considerar la manera de fer a les aules i sense abordar, amb rigorositat, la qüestió de la professionalització del professorat i la seva formació inicial i permanent.

La professió docent porta a una quotidianitat invisible perquè s’ha d’establir una difícil convivència entre viure la realitat del que ens envolta per a introduir-la a les lliçons de cada dia

La professió docent porta a una quotidianitat invisible perquè s’ha d’establir una difícil convivència entre viure la realitat del que ens envolta per a introduir-la a les lliçons de cada dia, recordar el passat perquè els nens reconstrueixen la seva pròpia intel·ligència a partir del que va ser creat, i projectar-se al futur amb la intencionalitat que les noves generacions puguin crear un món millor. I aquesta complexitat val per a tot el professorat des dels que tenen nens i nenes petits amb funcions més pròximes a l’assistència vital, fins als que tenen alumnat més gran amb funcions de preparació per a la vida quotidiana o professional. Tots sofreixen la tensió de passar de les velles funcions de fer de “mestre d’escola” a les noves funcions requerides per la societat i, a vegades, amb molta exigència externa.

Però malgrat aquesta complexitat, que és creixent en el temps, continua sent un treball que encara anima a molts i moltes joves. Però també, hi ha circumstàncies d’aquestes que fa que molt professorat vulgui abandonar la professió.

Els equips de professors i professores fa temps estan trencant amb la cultura professional tradicional que s’ha anat transmetent a la professió. Una cultura professional viciada per molts elements i que ha generat unes barreres de comunicació entre un col·lectiu format per persones que treballen una al costat de l’altra, separats encara per envans estructurals i mentals que s’haurien d’eliminar. I una cultura endèmica que ha atorgat una valoració excessiva a la categoria professional, al contingut acadèmic, a la improvisació personal i a l’empirisme elemental, la qual cosa, repercuteix en el vessant professional. Així doncs, és necessari establir un rearmament moral i professional per millorar el procés educatiu d’innovació i formació, promoure els processos de reflexió col·lectiva i assumint compromisos col·lectius institucionals, lluitant contra un treball decantat cap al mèrit individual, la promoció o la competitivitat.

El col·lectiu d’ensenyants necessita participar conjuntament en processos d’innovació i formació lligats a projectes globals de la institució educativa per assumir un major protagonisme en el seu treball. Protagonisme que ha de sorgir a partir del debat i la construcció de bases col·lectives per dirigir-se cap a una major cultura col·laborativa. I heus aquí la importància dels qui treballen a l’ensenyament. Saber respectar-los i motivar-los perquè puguin construir alternatives.