Organitzat per joves estudiants de Filosofia, Política i Economia, l’Ateneu Barcelonès acull els dies 15, 16 i 17 d’abril 18 ponents de primer nivell de disciplines molt diferents per a xerrar en diferents taules rodones sobre temes molt variats: des de cinema fins a feminisme, sequera, llenguatge i globalització, entre altres. L’objectiu és fer accessible a un públic molt ampli qüestions que ens interessen a tots, però sobre les quals, sovint, en sabem molt poc. Volem arribar a joves i grans, estudiants i treballadors, i persones de totes les disciplines, i l’accés, per descomptat, és lliure per tothom.
Enguany, el tema central del cicle són les crisis. Noti’s que l’expressió no s’acompanya de cap complement: no es parla d’una “crisi de”, sinó de crisis, en plural. L’ús del terme està tan estès que ja és suggeridor per si mateix i, sense la necessitat de concretar-lo en un fenomen particular, porta a col·lació sensacions d’intranquil·litat i angoixa. Aquest fet és ja una pista important per a entendre el propòsit dels estudiants en plantejar aquest tema. La sobrecàrrega informativa i l’exposició a cadascun dels recolzes del món, a la qual els joves som particularment vulnerables, converteix problemes aliens en els d’un mateix, fent-nos sentir indefensos davant el compendi de dificultats que governen el món.
L’ús del plural és també reflex d’aquesta intenció. Quan ens parlen de crisi, no fa falta que ens diguin “crisi financera”, “crisi de la salut mental”, “crisi de l’aigua”, “crisi dels recursos naturals” i “crisi de l’espiritualitat”. La nostra ment fa sola les associacions. És tan estès el terme, que lluny de designar fenòmens globals, cada cop s’apropa més a vivències personals i subjectives. Les “crisis de l’edat”, en són un exemple, però també ho són les “crisis lectores”, les “crisis de creativitat” i, fins i tot, les “crisis de l’estrès postvacances”. “Crea la teva pròpia crisi!”, dirien alguns.
Així doncs, tenim bones raons per pensar que vivim en un temps de crisis i que tots nosaltres hem experimentat, fins a cert punt, la crisi. Tant és així, que gairebé podem afirmar que les crisis són una experiència compartida, i la globalització, un exercici d’empatia. Veure el món com una comunitat compartida té l’efecte de percebre com a pròpies vivències que no són nostres i, així i tot, sentim la nostra petitesa davant els seus reptes. Tot el que afecta la comunitat ens afecta, per defecte, a nosaltres, però la nostra capacitat d’acció es veu limitada pel seu abast. Els seus efectes tenen forma: ansietat (o variants, l’eco-ansietat o l’ansietat de les guerres). La solució? La reclusió social, l’aïllament i l’apatia. Així ho explica Manel Ollé, que participa a la taula del dimarts 16 de “Desordre mundial”: la “saturació informativa de dades irrellevants” a la Xina dificulta el desenvolupament d’una “intel·lectualitat crítica amb iniciativa pròpia”, i relega a l’individu a “l’aïllament i la precarietat”. La qüestió de la desafecció política a Occident, causada per la globalització, és tan central que motiva l’última de les taules del Cicle: “La crisi dels sistemes representatius”, amb Jaume Ventura, Franc Cortada i Elisenda Paluzie.
Ara bé, pot semblar paradoxal que els mateixos joves que ens queixem del sobreús de l’expressió per ser un enfastidit abús del sensacionalisme mediàtic organitzem sis taules rodones amb les crisis com a principal objecte de debat. Tanmateix, “repensant” és el terme clau que acompanya l’expressió de “les crisis” en el nom oficial d’aquest IV Cicle de diàlegs: “Repensant les crisis”. I és que tantes són les varietats i la versatilitat de l’expressió, que podríem arribar a pensar, com algun cop s’ha suggerit, que la crisi és només un debat semàntic.” I certament ho és, en els detalls més tècnics, però d’aquí no se’n pot deduir que darrere el seu ús no hi puguem trobar sempre una intencionalitat comuna amb certa utilitat. Per què li volem dir crisi a alguna cosa? D’on ve la força de l’expressió?
A grans trets, les crisis són períodes d’inflexió que determinen el futur d’alguna cosa. Com a tals, ens plantegen un repte, però la seva dimensió temporal també ens planteja que aquest té principi i final. I després del final, se’ns presenta un futur d’incertesa, amb diversos escenaris de possibilitat marcats per les decisions preses durant aquest període. En un món global, compartim els reptes, però també compartim el futur. La rapidesa de la informació i l’amplificació dels espais de transmissió ens comuniquen els reptes, i amb aquests, el seu futur d’incertesa, però no ens deixen espai per albirar les alternatives, qüestionar els mètodes i traçar els camins de ruta que volem seguir. D’aquí, la sentida impotència. Ara més que mai, és indispensable frenar aquesta paràlisi amb espais de reflexió i processament de la informació. Cal parlar de crisis, sí, però com a fronteres de possibilitats i oportunitats de transformació.
Aquest IV Cicle de diàlegs 2024 és una oportunitat per reprendre aquesta tasca. En oposició a la tendència a la reclusió que ens provoca l’angoixa de no saber lidiar amb qüestions que ens sobrepassen, els diàlegs ens faciliten l’espai per connectar amb els altres i buscar-hi solucions activament. Si compartim preocupacions, també hem de compartir il·lusions, visions de futur i esperances. Això ho farem a les tardes dels dies 15, 16 i 17 d’abril a l’Ateneu Barcelonès. Per veure la informació sobre les taules (títols, descripcions, ponents i horaris) entreu aquí o trobeu-nos a totes les xarxes socials amb el nom de @ciclededialegs.
