Entrevista

Roser Batlle: “Amb l’aprenentatge servei, els nois i les noies són conscients que es poden canviar les coses”

Roser Batlle és una dona enèrgica i propera, pura energia amb una memòria envejable que atresora centenars, si no milers, de pràctiques de centres educatius per tot el país relacionades amb l’aprenentatge servei (ApS). Parla amb passió d’aquesta pràctica que ha donat la possibilitat de conèixer docents, estudiants i entitats públiques, privades i socials no només d’Espanya, sinó de l’estranger.

Parlem amb ella de la primera dècada dels premis que van posar en marxa cap al 2015 i la convocatòria dels quals està oberta fins al setembre. El lliurament es farà al desembre, a Mèrida. Repassem aquests 10 anys, així com alguns dels èxits educatius i transformadors d’aquesta pràctica que demostra impacte acadèmic i social allà on es posa en marxa projectes que van des de la recuperació d’espècies autòctones fins a la inserció de presos, passant per la donació de sang.

Fa 10 anys dels premis i tu acompanyes el procés des del començament m’agradaria saber, com vius aquesta dècada?

Bé, aquests 10 anys són dels premis, perquè la Xarxa ja feia temps que funcionava. El 2008 vam començar a reunir-nos tres grups: el País Basc, Catalunya i Madrid; el 2014 vam aconseguir la legalització. Ja érem 17 grups territorials a l’Estat. I el 2015 va ser quan vam començar el camí dels premis, vinculat a la trobada estatal d’aprenentatge servei que organitzem cada any.

Crec que per a nosaltres va ser una data important perquè hi ha un abans i un després dels premis. Es tracta d’una iniciativa que té el focus posat en la difusió, en l’expansió de l’aprenentatge servei. És una estratègia per estendre’l al màxim i reconèixer la feina dels centres i les entitats socials que es comprometen en projectes de servei a la comunitat. Per tant, com més premis diferents puguem repartir, millor.

L’any 2015, vam tirar endavant la convocatòria de sis premis: dos de primària, dos de secundària, dos de FP. I no eren temàtics, sinó genèrics. Aquesta experiència ens va impulsar a cercar un gran ventall de premis, sostingut per un gran ventall de padrins. Ara, cada padrí, que pot ser una entitat privada, social o de l’administració pública, apadrina un premi o més. I això ha representat un canvi molt gran. I més quan comencem a vincular el lliurament de premis a un municipi, atraient els ajuntaments com un soci més en aquesta història. Actualment, podem oferir 21 premis temàtics.

La col·laboració amb diferents entitats, públiques, privades, socials, és senyal d’identitat de la xarxa i dels premis. M’agradaria que aprofundissis una mica en quin ha estat el paper d’aquesta col·laboració.

Als premis, una iniciativa que compartim amb l’ONG Educo, tenim com a col·laboradors entitats i institucions públiques com el Ministeri d’Educació, que és coorganitzador de la trobada juntament amb l’ajuntament del municipi de torn. També l’OEI, Organització d’Estats Iberoamericans, i el CENEAM, que és el Centre Nacional d’Educació Ambiental del Ministeri de la Transició Ecològica i el repte demogràfic.

Després tenim entitats del sector privat, com ara DKV, la Fundació La Caixa, la Fundació Princesa de Girona, la Fundació Mullor, la Fundació Edelvives.

I després tenim una pota del tercer sector, d’associacions i organitzacions socials, com ara la Fundació Ana Bella, la Plena Inclusió, l’Associació Andalusa de Centres de l’Economia Social, l’Associació Esplai La Florida… En conjunt, són 15 interlocutors socials, privats i públics per als premis.

Com ho feu per organitzar-vos amb tanta entitat? Pública, privada i social.

Aquesta és molt bona pregunta encara que en realitat la pregunta és com fem qualsevol cosa. Perquè no tenim estructura, som una associació de voluntaris. Ja d’entrada hi ha una premissa: promoure que els 17 grups autonòmics desenvolupin el programa d’activitats propi. Pensem que la xarxa el que ha de fer són poques coses. Potser sonades, perquè tenen àmbit estatal, però poques.

Per què podem fer aquestes coses? Perquè ens donem suport en tres estratègies. La primera, i no cal menysprear-ho, és que hi ha moltíssima feina i dedicació voluntària. La Xarxa no se sostindria sense aquesta dedicació voluntària, en absolut.

D’altra banda, encara que la Xarxa no té estructura, sí que la tenen els seus membres. Per exemple, com a xarxa fem poques activitats de formació, però hi ha membres que són als CEP, CRP, CEFIRE, CEFORS, CRIF… Tot aquest tipus d’organismes de formació, i són ells els qui fan la formació. On no arribem nosaltres, arriben organitzacions membres de la Xarxa.

I, finalment, hi ha un altre element: podem fer aquests esdeveniments perquè no els fem sols. Els premis els podem fer perquè hi ha una xarxa de gent, empreses, institucions públiques… I cadascú fa el seu fort. I per impulsar els premis ens hem aliat a Educo, que té una estructura sòlida de gestió i que pot arribar molt més lluny.

Sembla precisament més meritòria aquesta coordinació de diferents entitats… Tot i que imagino que com a xarxa hi ha una certa coordinació per a tot això.

Sí, però també hem aplicat el sentit comú més absolut. Al principi les trobades eren molt més reduïdes. No comencem la casa per la teulada. Hem anat consolidant molt a poc a poc fent pluja fina. I una cosa important, compartim protagonisme i no ens creiem en cap moment “els amos del producte”. Cal repartir responsabilitat, visibilitat, cal fer visibles i fer comuns els objectius dels altres.

Per exemple, nosaltres tenim com un soci molt estimat a Plena Inclusió. El seu objectiu, que és donar veu, protagonisme i ciutadania a les persones amb discapacitat, el fem nostre. I llavors intentem que els premis que ells donen, però també tots els altres, incorporin com a valor afegit que les persones amb discapacitat no siguin les destinatàries sinó les protagonistes del servei.

Com aconseguiu casar tots aquests objectius que poden tenir punts en comú però també divergències?

Doncs, en part, no ho sé (riu). Cal tenir en compte una cosa. Tota aquesta xarxa de col·laboradors és una xarxa on tothom aporta una mica. Entre cometes. No hi ha ningú que faci un esforç desproporcionat per la seva col·laboració als premis. La responsabilitat està distribuïda. De manera que és més fàcil ser més generosos amb aquests paràmetres. No és dur i, no obstant, sí que és molt satisfactori. Intentem que aquests aspectes gratificants sempre pesin més que els que no ho poden ser tant. I equivocant-nos, perquè ens hem equivocat de vegades. I rectificant. També amb el temps es va creant una cultura de feina, una manera de fer.

Jo crec en la societat relacional en què, en alguns temes, poden coincidir sector públic, sector privat i sector social

La relació del que és públic amb el que és privat de vegades em sembla perillosa si el segon vol fer-se amb el primer. Des de l’ApS defenseu la necessitat, però, d’aquesta relació.

És clar, però fixa’t, amb el sector privat ens podem barallar en moltes coses, però si n’hi ha alguna en què no, per què no aprofitar-la?

Poso un exemple: la Fundació La Caixa té un programa que es diu Reincorpora per als presos que estan complint el darrer any de condemna. Els hi aporten una formació ocupacional. I en ella, que pot ser soldadura, rebosteria, jardineria, fusteria, fan una petita pràctica d’aprenentatge servei. I això els està anant molt bé. De manera que, quan nosaltres li plantegem la seva col·laboració als premis, ells ho veuen clar.

Jo crec en la societat relacional, en la societat on, almenys en alguns temes, poden coincidir sector públic, sector privat i sector social. Sabent, amb realisme, que tenim altres barricades on potser ens barallarem.

Reprenent una mica el que m’explicaves dels presos. Com és d’interessant l’aprenentatge servei? Des del punt de vista educatiu, curricular, si vols.

Els nois i noies, amb aquestes pràctiques, veuen sentit al que estan estudiant. Li veuen un sentit pràctic, veuen que fa feliços els altres. Transcendeix el melic. Jo crec que, educativament, és important per això.

Per exemple, són espectaculars els resultats en projectes de donació de sang. Els nois aprenen continguts sobre la sang, la circulació, etc., per convèncer els adults, que són els que poden donar. Se n’adonen fins a quin punt és important el tema que estan estudiant. D’una banda, hi ha això i, de l’altra, educativament és interessant perquè, no ens oblidem, estem en un món tremendament narcisista i egocèntric. I qualsevol cosa que ajudi els nens, nenes i joves a aixecar els ulls del melic ja és revolucionari.

I després hi ha un altre element educatiu, el desenvolupament de l’altruisme. I, en tercer lloc, fer-se conscients que es poden canviar les coses. Encara que siguin petites.

Aquesta escola que passa de no tenir hort, a tenir-ho. Aquest carrer, de no tenir nom, a tenir-ne un de dona. Aquest banc de sang, de recollir 200 donacions a 500. Hi ha petits canvis que permeten fer la reflexió que realment és possible canviar les coses.

Deixa’m que et posi un exemple. L’any passat, si no recordo malament, va merèixer un premi un projecte que es deia “Junts per la gallina del Maestrat”. Això va passar a Nules, un poble de Castelló. Nois de FP d’Agrojardineria, de l’Institut Gelabert de Centelles, estaven intentant conservar una espècie autòctona, la gallina del Maestrat, i necessitaven qui els covés els ous. I què van fer? Van anar a l’escola bressol del poble, a nens de 5 anys. I el professor de jardineria va parlar amb la mestra d’infantil: “Escolta, ens podeu covar els pollets i quan els tingueu covats i hagin nascut, ens els porteu a la granja? Aleshores ja nosaltres ens encarreguem”. Bé, la revolució dels pollets! Et pots imaginar. I la quantitat de coses que van aprendre els nens i nenes, com va ser emocionant.

I s’ha creat Pollets en Xarxa (Pollitos en Red), amb la gallina del mestre, la gallina camerana de la Rioja, una altra gallega… Els nens petits estan covant pollets per recuperar espècies autòctones.

Penso en aquest equilibri entre el servei i l’aprenentatge. No sé si nenes i nens de 5 anys van aprendre molt, curricularment parlant, si m’ho permets…

Hauries de veure el vídeo d’aquest projecte perquè s’hi veuen coses molt interessants. I molt curriculars. Com per exemple, com els nens pesen els pollets, apunten el que pesen i el que van augmentant. I això té a veure amb els números i amb l’aritmètica on ja s’estan introduint els nens de 5 anys. Has de veure com els posen notes: “Pollet, t’estimo”. I estan aprenent a escriure. O veure com regulen la temperatura de la incubadora, com s’han après què han de dir per explicar el projecte. Tot això són continguts curriculars.

A banda que les competències transversals o bàsiques o claus, el treball en equip, les habilitats socials, les comunicatives… Totes són curriculars.

Hi ha una sèrie d’aprenentatges que han hagut de consolidar per fer el servei. I això cal posar-ho en valor

Però una cosa és certa. En l’aprenentatge servei, el que és singular és el servei. Hi ha altres metodologies actives que es recolzen en aprendre fent: l’aprenentatge basat en reptes, en problemes… Però el servei a la comunitat és clau, singular de l’aprenentatge servei. I per això és el que s’emporta la principal emoció dels nens. I aquí els docents, els educadors, hem de balancejar les coses. Perquè està molt bé que els nois i noies que hagin muntat un concert a la classe de Música per a la residència de gent gran valorin la seva resposta entusiasta. Però cal fer-los veure, abans de fer el concert i després tot allò que han consolidat: les cançons noves que han hagut d’aprendre, els estils de música que han conegut, la comunicació amb els avis… Hi ha una sèrie d’aprenentatges que han hagut de consolidar per fer el servei. I això cal posar-ho en valor.

Això com es fa? Sembla complicat que l’emoció del servei no es mengi els aprenentatges, trobar l’equilibri.

Els docents tenen moltes ocasions en què buscar aquests equilibris entre antinòmies. Per exemple. Si tu ets un docent i t’emportes la teva classe a veure una obra de teatre perquè estàs estudiant el teatre clàssic, el fet de sortir, anar al teatre, veure els actors… Tot això els pesa tant que per consolidar certs aprenentatges has d’insistir el doble. O quan te’ls emportes a veure l’impacte de l’ecosistema fluvial. Per ells el que és meravellós és sortir de l’aula i trepitjar el camp. Això pesa moltíssim i tu t’has d’esforçar més per transmetre la informació sobre l’ecosistema fluvial.

Aquest equilibri que tu dius és present en tota la tasca de l’educador perquè també, com a educador, has de trobar un equilibri entre allò que és particular de cada nen i allò que ha de ser necessàriament grupal. L’educació està plena d’antinòmies com aquestes.

Cal posar-hi molta atenció. I és que rarament, i això és important, els projectes treuen matrícula d’honor a ulls d’un profe. Perquè aquest sempre pensa: “Ui, aquí em vaig oblidar de reforçar això quan s’acabava. Aquí se’ns en va anar el cap, o això va quedar molt fluix. O hem dedicat tant de temps a la investigació del problema que després el servei és inapreciable”.

En els projectes que he supervisat, dic a la gent que no cal treure’n un 10 d’entrada. Tu et llences i si t’equivoques, t’aixeques i la propera vegada ho faràs millor. Si no ho fas així, no aprens de l’error i corres el risc de no fer res per por de no resultar excel·lent.

I parlant de l’exigència del professorat, com és de difícil la relació entre el col·lectiu i les entitats que promouen el servei?

Si voleu dur a terme un projecte d’aprenentatge servei necessàriament heu de tenir “parella”; pot ser una residència de gent gran, un grup ecologista, un banc de sang, una associació social o cultural, una escola d’educació especial… El cas és començar aquesta relació fent projectes petits, senzills, clars, amb èxit immediat per començar.

Una estratègia molt bona és transformar un projecte que ja tens i que no és exactament aprenentatge servei però sembla. Imagina’t en una escola que cada any, amb la parròquia del barri, feu una recollida de joguines per Nadal. La part de gestió del projecte gairebé ja la teniu, aleshores per què no el transformeu en un projecte d’ApS en el qual hi ha aprenentatges potents sobre el joc, la joguina, el malbaratament…? O l’escola que històricament deixa que una vegada a l’any l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí passi per les classes a explicar que aquest dia farà una recollida de material humanitari i deixa un espai per acumular les donacions, però no fa res més. Per una miqueta més es transforma en aprenentatge servei. És l’estratègia més fàcil.

La mateixa comunitat del centre educatiu pot facilitar el contacte amb una entitat o amb una causa

És molt difícil que ningú de la teva comunitat educativa no estigui ficat en alguna cosa. La conserge és de l’associació de famílies amb espina bífida; el professor de socials és al grup ecologista; la mare de Fàtima resulta que és al grup de dones magribines… La mateixa comunitat del centre educatiu pot facilitar el contacte amb una entitat o amb una causa.

Com veuen les famílies l’ApS?

En general, en la mesura que el professorat incorpora l’ApS al projecte educatiu del centre i es consolida una tradició, per a les famílies és el més normal del món. Hi juga un paper molt important que les entitats socials amb què s’ha col·laborat agraeixin a l’escola davant de les famílies.

Hi juga un paper la col·laboració que poden fer les famílies i que li demanem sense problemes, sense por. Contribueix també a tenir projectes que sabem que són d’ampli consens social. Per exemple, els relacionats amb la salut tenen un amplíssim consens social. Els de medi ambient diria que també. Els que tenen a veure amb la gent gran o ajudar persones amb discapacitat, també. No trobaràs cap família que s’hi oposi, o molt poques.

Ara bé, hi ha moments en què trobes resistències? Sí. Segons quina tendència política en el sentit ampli tinguin certes famílies, un tema controvertit pot ser el suport a la inclusió de la població immigrada. Cert, algú es pot queixar. Però això serà una família, en seran dues.

Quants projectes heu vist aquests deu anys de premis?

S’han presentat fins ara 2.664 projectes, que han involucrat 410.823 nens i nenes i que han estat impulsats per 5.515 centres educatius i entitats socials.

Em donaries un exemple que t’hagi cridat molt l’atenció?

Hi ha un projecte, anomenat Patrulles Solidàries, de l’Escola d’Educació Infantil Julio César, en col·laboració amb la Plataforma del Voluntariat Social de Sevilla. Té la grandesa de la senzillesa. I això és molt important. Quan ho expliques, no hi ha escola que digui “jo això no ho puc fer”.

El projecte consisteix que voluntaris de la Plataforma els expliquen als nens de 5 anys el que és un voluntari, una voluntària i el tipus d’activitats que fan. Aleshores conviden aquests nens a fer patrulles solidàries. Les criatures, per parelles, apadrinen un nen que acaba d’entrar a l’escola amb 3 anys. Com si fossin els seus germans grans, els de cinc anys, li ensenyen coses. A cordar-se les sabates, a posar-se la bata, al pati si el nen cau o s’enfada, aquests dos van corrents a veure què li passa. D’alguna manera, aquest projecte inocula als nens de 5 anys la idea que són capaços d’ajudar aquells que ho necessiten. I en aquest cas són els més petits.

T’explico un altre projecte. A mi em semblen extraordinaris aquells que es mantenen en el temps, que no busquen l’espectacularitat, ni els focs artificials, sinó l’impacte. Un impacte progressiu al territori. I és el cas de l’Institut Miguel Català de Coslada i el de l’Institut Cardenal Cisneros d’Alcalá de Henares amb les campanyes de donació de sang, que han anat creixent des que van començar. Cada cop les munten més grans i aconsegueixen més donants. Tenen aquest aspecte de compromís profund dels nois i noies amb la comunitat.

De fet, aquest any tenim un premi per a aquests projectes, que no cal que siguin superoriginals, o espectaculars, però sí compromesos i constants. Només amb la persistència es pot crear impacte.

En aquests 10 anys us ha passat de tot, inclosa una pandèmia global. Com vau sobreviure a tot allò?

Teníem la por que hi haguessin aturades pel virus de la covid, però costa molt de treure el virus de l’aprenentatge servei. El grup de la Comunitat de Madrid va fer recollida de 70 pràctiques que van mantenir un servei a la comunitat, bé en línia o bé fabricant elements de seguretat i després portant-los als hospitals. Està tot a la nostra web. Va ser realment impressionant. Però això no va passar només a Espanya.

Això va passar, per exemple, molt notablement a Argentina i altres països d’Amèrica Llatina. La gent no es va aturar, sinó que va afinar la imaginació i la creativitat. Per exemple, amb la gent gran. Van muntar una pantalla a la residència i els nois es comunicaven en línia amb elles.

Això potser no és una pregunta que tu puguis respondre, però fins a quin punt has estat mare de tota aquesta pel·lícula a Espanya?

No, no. Jo soc cofundadora amb molta altra gent. El que passa és que soc la vella del tema (riu).
Parlarem clar. Quan ets el vell d’alguna cosa, la gent s’imagina qualsevol cosa però no, la Xarxa és molt horitzontal. Hi ha una junta directiva de deu persones i aquest any a mi em toca sortir de la junta. Hi ha en Javier, que és el president de la Comunitat Valenciana i també li toca sortir-se’n ara. La vicepresidenta és la Mar, de Madrid, que treballa a l’Ajuntament de Coslada. Hi ha l’Hèctor i la , són asturians. Aitzíber, del País Basc, Cloty, de La Rioja. Marisa, d’Extremadura. José Mari, de Pamplona. Joan Carles, d’Andalusia.

La xarxa té una estructura federal, de grups territorials, però no tenen la mateixa identitat jurídica o directament no en tenen cap. La Xarxa sí que està legalitzada com a associació de més de 200 persones. No tenim una ambició de creixement exponencial. El que ens interessa és que creixi l’aprenentatge servei.