Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista
“Part important del fracàs escolar és per fumar cànnabis” va dir el Conseller de Salut al Parlament. No fa tant que la Consellera d’Ensenyament deia que els mals resultats a les proves PISA era per culpa dels immigrants. I de veritat que un dubta de qui estarà veritablement “fumat” ni que sigui amb les flaires del poder. Pot una persona intel·lectualment competent i amb responsabilitat de gestionar els serveis públics deixar de banda la complexitat? Reduir el fet educatiu a una etiqueta o les contradiccions de les relacions entre adolescència i porros a una correlació estadística?
Quan el conseller Ruiz es despatxava amb la seva simplificació, un servidor estava parlant amb nois i noies d’una classe de PQPI. Mentre trobàvem algunes raons per mirar d’estudiar i obtenir el títol de l’ESO vam xerrar sobre porros, alcohol, el pares, el cap de setmana, els nòvios… En veure després les declaracions, pensava com de fàcil hauria estat classificar els “fracassos escolars” que acabava de tenir davant. Però, sumant totes les “causes”, em passava del 100%.
Tenia alguns fracassats que podien ser-ho pels porros, tot i que no semblaven fumar de la mateixa manera (tenia la versió lúdica, la contestatària, la tranquil·litzadora, etc). En un altre grup es podia dir que la culpa la tenien el vodka, la ginebra o el rom. Revisant les magnituds proporcionals que no havien après a l’escola, ara descobrien que la seva alcoholèmia de dissabte havia estat significativament apassionant.
Uns altres descrivien com se sentien d’inútils després d’anys d’escola. Fins i tot algú estava cofoi de les seves aventures d’escapisme absentista. Tanmateix definien perfectament el bon profe que no van trobar (“algú que quan l’alumne no entén, busca un altre mètode per explicar… de tant en tant fa una pausa per riure“).
Em va resultar curiós veure les seves estratègies de joc “on line”, planificacions i enginys que havien posat en funcionament molts dies davant la pantalla però que mai van formar part del que havien de fer cada matí a l’escola. Alguna cara esllanguida semblava estar somniant amb el pare que acabava de sortir de la presó i en el dilema si hauria de viure amb ell o amb la mare. Per a discutir sobre nuvis la veu cantant la portava una noia de pares llatins separats. El futur desitjat per algú era continuar amb la deixalleria del pare…
Pensava en les declaracions i no entenia per què em complicava la vida rumiant. Havia oblidat que el problema de tot plegat era que les seves neurones encara tenien rastres del porro del dissabte. O que tot plegat es un problema de les barreges escolars impròpies entre estudiants bons i dolents.
No em molesta la seva visió de les drogues o la seva mirada sobre la Catalunya migrant. Tanmateix, quan la realitat en la que treballem és complexa i dura, un té el dret mínim de no haver d’escoltar a gent responsable que te l’explica amb ximpleries. Amb la descripció de les diferències d’èxit a l’escola caldria plantar-se i exigir sempre que quan parlen de reduir el que anomenen “fracàs escolar” tinguin la delicadesa d’explicar-nos primer com ho entenen.
Els que no creiem ni en explicacions causals ni en les lectures academicistes sempre hem considerat que el fracàs a l’escola l’hem d’entendre com una confrontació o incompatibilitat (entre un alumne i una escola) que es construeix al llarg del procés d’escolarització (no quan suspenen al final), o en algun moment crític específic de la infància i l’adolescència (per exemple en les transicions), que té costos per a la construcció personal (genera malestars i conflictes) o en els processos d’incorporació a la societat (va deixant exclosa a una part de la població). Pensar en els porros pot ser entretingut, però el problema és que no explica per què entre algunes escoles d’elit didàctica tenim un percentatge molt alt d’amants de la maria, ni considera que estar fumat un dilluns potser redueix la tensió que genera haver d’aprendre segons quines lliçons.
