A sobre els pupitres, unes quantes caixes amb piles de documents col·locats prèviament per la mestra. Circulars, fotografies en blanc i negre, cartes al director, retalls de premsa, quaderns descolorits… Els nens i nenes se les miren encuriosits. L’estat de conservació d’aquesta important paperassa és bo però divers, i les dates que en alguns casos s’hi observen es remonten fins gairebé 100 anys enrere. L’Àlex es posa a repartir guants entre els seus companys. Tots se’ls enfunden entre rialles. Comença la classe d’història a cinquè de primària de l’Escola Àngel Baixeras de Barcelona.
Els alumnes es capbussen entre la documentació que alberga el que va ser un dels primers centres del Patronat Escolar de Barcelona, creats tots dos l’any 1922, mentre la mestra, la Mercè Garcés, es passeja entre les taules per ressaltar les troballes. “En aquesta carta hi posa URGENTE!”, s’exclama una nena, que branda triomfal un sobre groguenc. Llàstima, és buit. Però un jou i cinc fletxes estampats al revers del sobre la tornen a inquietar ràpidament.
“Algú sap què significa aquest escut?”, pregunta la Mercè a la resta del grup, ensenyant el sobre a la resta. Cap resposta. “És l’escut de la Falange Española, que era el partit polític que feia servir Franco”. I qui era Franco? Els nens i nenes s’hi llancen: “Un dictador!”, “el que va prohibir el català”, “que separava els nens i nenes a l’escola”, “que va expulsar els mestres que hi havia abans en aquesta escola”. No sabran mai quin missatge transportava el sobre on hi posava URGENTE, però ara ja comencen a saber què va ser la Falange.
Més endavant, una altra nena trobarà un retall d’El Noticiero Universal amb data 11-11-1917, el dia que es va col·locar la primera pedra d’aquesta escola, per ordre de l’Ajuntament, “esmerçant-s’hi la deixa que ordenà Àngel Baixeras”. Ara ja sabem que l’escola porta aquest nom perquè es va construir amb els diners del senyor Baixeras, i sobretot perquè aquest urbanista va ser qui va reformar la popular avinguda Via Laietana, on s’ubica aquest centre educatiu.
Aquests són dos exemples de com construeixen conjuntament la història en aquest centre -també a l’escola La Farigola, com veurem més endavant-, en comptes de dedicar l’hora de classe a repassar el llibre de text. “Així els despertem la curiositat per aprendre; estan més que motivats perquè és la seva escola, pel factor de proximitat“, explica la Mercè, que a la vegada destaca que això també serveix per crear “sentiment de pertinença” entre els alumnes d’origens diversos.
Tant l’escola Baixeras com la Farigola -del barri de Vallcarca, també de l’any 1922-, dediquen unes hores a la setmana amb els més grans a fer recerca de la propia història. Totes dues formen part de la Xarxa d’Escoles Històriques, que coordina l’ICE de la Universitat Autònoma, un paraigua que els ha servit a les docents, entre altres coses, per posar en comú la seva feina i assessorar-se per com abordar una tasca de recerca històrica de manera didàctica, o de classificació dels documents que han rescatat.
“És important treballar amb el mètode científic: a partir de les fonts diverses anar construint el discurs”, explica Clara Masriera, arqueòloga i una de les coordinadores de la xarxa. Aquesta metodologia, sempre adaptada a les seves edats, els permet fixar-se objectius i complir-los. De fonts n’utilitzen principalment de dos tipus: d’una banda, el propi patrimoni històric dels dos centres -tenen molta documentació en els dos casos; i pel que fa al Baixeras, a més, material escolar antic de tota mena-. De l’altra, entrevisten antics alumnes i mestres de diferents èpoques -república, franquisme, transició fins a la democràcia-, que els ajuden a solucionar alguns enigmes de la seva pròpia escola i del context històric de cada etapa.
Qui era Maria Baldó?
L’escola La Farigola, que juntament amb el Baixeras va ser el primer edifici aixecat pel Patronat Escolar de Barcelona, l’any 1922, té al costat un parc amb vistes a tota la ciutat que porta per nom Maria Baldó. Qui era Maria Baldó? Per què al parc no n’hi ha cap referència? L’any passat, el grup de sisè de l’escola La Farigola va iniciar una recerca sobre la seva figura, però el final de curs se’ls va tirar a sobre i han decidit passar el relleu a l’actual curs de sisè.
Ara mateix, aquest grup d’alumnes, sota la docència de la Montse Batallé, mestra de medi, es troba en el primer esglaó del procés de recerca. Fan pluja de propostes per a escollir quins seran els objectes d’estudi en els propers mesos. La Montse confia que optaran per seguir amb la investigació dels seus predecessors sobre Baldó, però durant la classe la inquietud dels alumnes és diversa: quines assignatures es feien abans, com anaven vestits els alumnes o quina era la distribució de l’escola són alguns dels enigmes que els alumnes de La Farigola també volen esclarir.
“L’objectiu d’aquest enfocament de l’assignatura és que vegin que la història que tenen als llibres de text existeix perquè algú l’ha hagut d’investigar”, explica la Montse, segura de que aquest procés de descoberta els ajudarà a ser “persones més critiques“. Com la Mercè, la Montse també constata com de “motivador” és que se sentin partícips d’aquest procés. “Et van fent preguntes, i les que tu ja saps les respons amb una altra pregunta, de manera que siguin ells els que vagin avançant i construint el coneixement“, exposa la Montse.
A més, tot i que l’objectiu de la matèria és fonamentalment pedagògic, a La Farigola consideren que també és important donar a conèixer les seves troballes. “Probablement no descobrirem res que no estigui estudiat, però almenys ho ajudem a difondre, en aquest cas a la Viquipèdia“, apunta la Montse, que amb els seus alumnes va omplint l’entrada de l’escola any rere any.
Depèn de en què desemboqui aquest curs la recerca, la Montse es planteja encetar una entrada a la Viquipèdia amb el nom de Maria Baldó, una figura de llarga i diversa trajectòria cultural, política i docent. Activista feminista -en la vessant relacionada amb l’educació de la dona- i escriptora en diverses publicacions, Baldó va dirigir l’escola La Farigola en la seva primera etapa, per després ocupar alguns càrrecs públics fins el final de la Guerra Civil. Amb l’entrada dels nacionals, Baldó va haver de marxar a l’exili -a Tolosa de Llenguadoc-, d’on ja no va tornar.
Ara, des de La Farigola han arribat a un principi d’acord amb l’Ajuntament de Barcelona perquè permeti als seus alumnes, un cop finalitzada la seva recerca, col·locar una placa al parc que porta el seu nom per donar a conèixer la seva figura.
Què eren les escoles del Patronat?
Edificis monumentals, amb grans espais per a circular i ajuntar-hi nens de diverses aules, i amb un “tarannà“, segons Cèlia Cañellas, professora i historiadora, que va permetre introduir a l’ensenyament elements tan innovadors llavors com l’escolarització per nivells, els grups de reforç, la major atenció al nen o els ensenyaments artístics. Corria l’any 1922. Catalunya -des de 1914- havia assolit una certa autonomia administrativa amb la Mancomunitat, sense competencies en ensenyament primari. Tot i així, l’Ajuntament de Barcelona va arribar a un acord amb el ministeri per aconseguir gestionar dues escoles monumentals els edificis de les quals ja estaven aixecats, obra de l’arquitecte Josep Goday. Eren ni més ni menys que els grups escolars Àngel Baixeras i La Farigola.
Aquell acord, impulsat pel tècnic de la comissió de cultura del consistori Manuel Ainaud, va suposar la creació del Patronat Escolar de Barcelona, que tanmateix no va durar gaire, perquè Primo de Rivera el va suspendre poc després d’arribar al poder, al setembre de 1923. La llavor, però, ja estava sembrada, segons Cañellas. Entre altres aspectes, s’havia donat forma a un dels pilars que van aconseguir dotar d’aquest tarannà les escoles del Patronat: l’Ajuntament podia seleccionar els mestres per als centres del Patronat i els pagava un suplement, amb l’objectiu d’aconseguir els millors.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, algunes associacions de pares i mares -Amics del Baixeras, per exemple- van assumir el cost d’aquest plus per als mestres, i amb l’obertura del règim -la dictablanda de Dámaso Berenguer-, a partir de 1930, es va començar a restablir la gestió municipal, perquè hi havia l’interès d’acabar d’enllestir els 11 grups escolars que estaven en construcció.
Amb l’arribada de la República, els valors de les escoles del Patronat, molt innovadors per la seva època, van quedar imbuïts dels del nou règim, també capdavanters. Coeducació, laïcisme, el mestre com a primer ciutadà, la introducció del català com a llengua vehicular a través del decret de bilingüisme -de la mà del ministre Marcel·lí Domingo-, entre altres elements, van marcar un període en què el Patronat va seguir obrint escoles -en aquest cas, adaptant edificis- i gestionant-les.
I després, la guerra civil. Durant el conflicte, el Patronat segueix el ritme de creació de grups escolars per la via de la incautament d’edificis. “I no morirà fins l’any 1939, que queda abolit”, sentencia Cañellas. Els grups escolars es van convertir en escoles nacionals, i una part important dels seus directors i mestres foren apartats de la docència o allunyats de Barcelona a partir de les depuracions.
“El que estan fent aquestes escoles i mestres és heroic“, opina Cañellas, que no vol cloure la seva explicació sobre el Patronat sense destacar la tasca de recuperació dels actuals docents. Empeses gairebé únicament per la voluntat de les seves mestres, aquestes escoles han recuperat i posat en valor un patrimoni al qual l’Administració no feia cas, segons Cañellas, ni per conservar-lo ni per divulgar-lo. Tant aquesta professora i historiadora com les mestres que hi treballen consideren que s’hauria de crear un espai on poder guardar i mostrar al públic tot aquesta material escolar d’indubtable valor històric i educatiu.
