Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista
La LOMCE s’està aplicant ja. Aquesta vegada a tota velocitat no sigui que governin aviat uns altres i l’aturin (?). Però entre les “curiositats” de l’acceleració està la implantació immediata de la Formació Professional Bàsica. Com si el més urgent fos tornar a la classificació accelerada de l’alumnat i permetre que els “bons” estudiïn el més aviat possible sense distorsions.
La nova FPB significa fonamentalment tres canvis: començar vies escolars diferents i sense comunicació entre elles als 15 anys; anar de manera quasi obligatòria per aquest camí si ets repetidor, no aproves i no sembles disposat a posar-te a estudiar; obtenir al final un títol que tant sols té la sortida d’anar a buscar-se la vida o fer més FP. Ben bé es com tornar a una realitat que només els grans hem conegut amb l’última llei educativa del franquisme. Els nois i noies havien d’acabar l’escola obligatòria i, en funció de si aprovaven o no, anar-se a estudiar la FP o el Batxillerat. Quaranta anys intentant suprimir els absurds del sistema escolar per tornar a la casella de sortida!
En el meu cas, com en el de molts lectors i lectores, la meva oposició a aquesta “nova” formació professional és ideològica (lluito per una escola que construeix oportunitats no per la que reprodueix i aguditza les desigualtats socials), però ara em preocupen molt més els problemes concrets i quotidians que crearà la seva aplicació, els danys irreversibles en un ampli grup dels nostres adolescents. Hem de tenir present que a prop d’un de cada tres adolescents de 15 anys ha repetit algun curs de l’ESO, no va amb la seva promoció. La xifra dels que no tenen el títol final és si fa o no fa similar. Això significa que el curs vinent haurem de situar en la nova via, si més no, a un de cada quatre dels estudiants que ara estan fent 3er o s’han quedat en cursos anteriors (això voldria dir uns 20.000 adolescents de tot Catalunya, amb grans diferències de distribució per “barris”).
Aquesta FP classificatòria és, a sobre, més del mateix. La mateixa ràtio d’alumnes per profe, una organització curricular acadèmica pura i dura, impartida pels mateixos profes que ja no els suportaven fent ESO, etc. Això si, amb alguns aprenentatges suposadament professionalitzadors que, per mor d’una certa manipulació, generaran automàticament un desig d’aprendre en els adolescents que odien l’escola.
A on es posaran en marxa totes aquestes places de FPB? A la pública, a la concertada, a la privada? En els instituts que havien sigut escoles de FP o en els pota negra que segueixen anomenant-se de batxillerat? S’aprovarà o suspendrà a 3er en funció del nombre places que cada institut vol tenir de secundaria post obligatòria i de les “necessitats” de la seva plantilla?
El dany més important, però, el patiran directament els itineraris vitals de molts nois i noies. Ni a Madrid ni aquí volen parar-se una estona a descobrir qui són el nois i noies que veuen alterat el seu itinerari escolar, o alteren l’itinerari previst pel sistema escolar i ara hauran d’anar a la FPB. Entre ells i elles hi ha molts danyats per la vida i ferits per l’escola. Moltes adolescències que, provisionalment, es torcen i moltes adolescències tortes en vides tortes. En molts casos la seva deriva escolar té a veure amb “accidents” de la vida i amb “incidents” escolars.
Les autoritats acadèmiques simplifiquen el món de les relacions entre els adolescents i l’escola. Per elles només existeixen dues categories: els que volen estudiar i els que volen treballar, però com que com són molt joves cal que aprenguin algun “ofici”. No miren la realitat, no es paren a escoltar les vides acadèmiques, no pensen en el que passa fora de l’escola. Obliden com és va crear la desafecció.
Bona part d’ells són nois i noies en escoles que ja han arribar a la mútua exclusió. Els i elles passen d’escola o la “lien” permanentment. Les seves escoles consideren que ja no tenen res a fer, creuen que ja no poden fer res més, senten que és millor per a les dues parts que estiguin fora de les seves aules. O, simplement, són nois i noies adolescents als que la didàctica i la metodologia academicistes van situant poc a poc fora del desig d’aprendre i de la vivència de que poden aprendre. Només caldrà una repetició o un conflicte fora de lloc més per a que pensin que l’escola no és el seu lloc. Etc, etc.
El desastre de l’aplicació de la FPB és perfectament conegut: l’abandó de tota connexió positiva amb els aprenentatges i amb la preparació per formar part d’una societat complexa es dispararà. El malestar de molts adolescents és multiplicarà. Clar que, com que ja no estaran en el sistema obligatori, la nota PISA millorarà. A més, la classificació social seguirà en el seu lloc.
Sorprèn que el Departament d’Ensenyament (potser perquè no és d’Educació) estigui submisament disposat a posar-la en marxa. Ha objectat (amb tota la raó i la justícia) el menyspreu del català i la invasió de competències, però no posa ni una trava a l’aplicació d’articles que menyspreen a una part significativa de catalans i que torna a fonamentar les basses d’una societat dividida des de la infància. Poden fer moltes coses, però no volen. Una molt simple: podrien oposar-se si més no donant instruccions per que cap consell orientador dels equips educatius de les escoles digui que a un alumne li convé fer FPB. El problema és que l’escola que volen és en gran mesura la que dibuixa la LOMCE.
