Ens havíem acostumat a una Europa que era com la temporada d’huracans o les rebaixes. Només se’n parlava en un període determinat, just abans d’unes eleccions que d’altra banda no importaven gaire a ningú. Ben bé com un fenomen meteorològic inevitable que no demanés la nostra intervenció, que es produïa de forma cíclica cada cinc anys i després desapareixia del nostre horitzó. Les inversions en infraestructures, la bombolla fictícia de crèdit en què vivíem, les experiències de joventut enllà de les fronteres… tot venia com caigut del cel, com si no depengués de cap planificació concreta, com si fos el resultat d’una força natural que exercia els seus designis al marge de la nostra voluntat. Aquesta és, caricaturitzant, l’Europa que hem apreciat durant molt de temps des d’una perspectiva més pròpia del pensament màgic que de l’anàlisi i el raonament polític.
La crisi ha vingut a trencar aquest miratge. Ens ha interpel·lat directament com a individus i com a societat, i ens ha mostrat també una altra imatge d’Europa, que havíem fet esforços per no veure: la d’un continent dividit i fornit d’enveges i tensions macroeconòmiques, en què els poderosos veïns del nord sempre s’han arrogat la capacitat de decidir i d’imposar el seu criteri a les nacions mediterrànies. Pitjor encara: hem descobert massa tard que existeix un malson tecnocràtic en què els organismes presumptament independents –al capdavall, clarament regits per l’interès particular del món financer– imposen als governs democràtics i a milions de ciutadans mesures duríssimes d’una austeritat prussiana que no ha ajudat a repuntar les deprimides economies meridionals, però de forma transitòria ha evitat que el seu estat ruïnós es contagiés a altres latituds de la (des)Unió. I sobretot ha garantit que aquelles entitats bancàries, que sovint van incórrer en riscos del tot innecessaris i van guanyar enormes beneficis a costa d’oferir productes tòxics als petits estalviadors, no hagin de pagar per la seva irresponsabilitat. Entre tots, hem rescatat els culpables sense demanar-los res a canvi; ni tan sols que deixin fluir el crèdit. Aquesta és l’Europa que ens hem trobat quan hem despertat del nostre son plàcid, i a la majoria no els ha agradat gaire.
Una mica d’història: les arrels del model social europeu
Davant d’aquest escenari, si la ciutadania tenim algun marge d’actuació és justament recuperant el discurs i la noció política del projecte europeu, tornant a mobilitzar la ciutadania per redreçar el rumb d’un edifici comunitari que durant massa temps ha tingut uns inquilins que no controlava ningú. Fa pocs dies es commemorava, com cada any, l’aniversari de la Declaració de Schuman –dita així pel Ministre d’Afers Exteriors francès, Robert Schuman– del 9 de maig de 1950 com una fita fundacional de la Unió Europea. Sens dubte aquesta declaració és important, tot i parlar principalment de política aranzelària, però sobta comprovar que poques veus varen rememorar amb el mateix entusiasme l’efemèride del dia anterior, és a dir la Victòria del poble europeu sobre el nazi-feixisme, rubricada el 8–9 de maig de 1945 amb la rendició incondicional del Tercer Reich davant les forces aliades. La rellevància històrica d’una i altra no és ni remotament comparable: va ser en el context de la immediatesa amb el conflicte bèl·lic més violent i sagnant que recorda la humanitat, que va forjar-se amb força l’ideal d’una Europa unida, pròspera i democràtica que fes impossible la reaparició de fenòmens reaccionaris com els que havien dut el planeta sencer a la guerra.
En efecte, fou en aquelles hores obscures que el Consell Nacional de la Resistència francesa va elaborar el programa que hauria de servir de guia per a la reconstrucció l’endemà de l’alliberament, i que és considerat un dels textos inspiradors del futur Estat del Benestar. El títol, Els dies feliços, no podia ser més esclaridor tenint en compte que va ser adoptat el 15 de març de 1944 en plena lluita clandestina contra l’ocupació nazi. Aquest document (recentment reeditat en català per Edicions Els Llums per celebrar-ne el 70è aniversari) va ser reivindicat per Stéphane Hessel al seu opuscle Indigneu-vos! com una peça fundacional indispensable per entendre el règim social establert a Europa a la segona meitat del segle XX.
És el mateix optimisme que el reconegut cineasta Ken Loach retrata al seu recent documental, L’esperit del 45, dedicat a rememorar i reconstruir la societat britànica de la postguerra, que amb el lideratge de Clement Attlee va viure una profunda transformació social. Al país que havia vist néixer el capitalisme industrial, i que havia seguit la veu conservadora de Winston Churchill durant els anys tenebrosos de la Segona Guerra Mundial, el primer govern laborista de la història va impulsar un ambiciós programa de reformes d’inspiració keynesiana que va culminar amb la nacionalització de molts sectors estratègics de l’economia i la creació del Servei Nacional de Salut del Regne Unit. Més encara, quan els tories van recuperar la majoria a la Cambra dels Comuns no van alterar en essència molts dels plantejaments de l’anomenat consens de postguerra, mantenint-se com a guia rector de la política britànica fins l’arribada al poder de Margaret Thatcher l’any 1979, que tindria terribles conseqüències per a les classes populars de la Gran Bretanya i de retruc la resta del món occidental.
Val a dir que tot aquest entusiasme quedava en entredit en apropar-se a molts països sud-europeus, alguns dels quals van patir règims dictatorials durant tot aquest període. Més enllà dels factors interns, també recau sobre l’Europa democràtica la responsabilitat per haver tolerat, sovint amb massa indiferència, la presència a les seves fronteres del franquisme espanyol, el salazarisme portuguès o el govern militar de la Junta dels Coronels a Grècia. Tanmateix, és innegable que els processos de transició a la democràcia que es van produir en aquests Estats, fins i tot la triomfant Revolució dels Clavells de 1974 a Portugal, tenien vocació europeista i una gran confiança que la integració dins les estructures polítiques i econòmiques comunitàries aportarien el benestar i l’estabilitat que necessitaven les seves joves democràcies per a consolidar-se. Així va començar un idil·li que durant tres dècades va reportar grans avenços i prosperitat per als més endarrerits de la classe, inundant les economies meridionals amb fons estructurals cohesionadors i homologant els seus ordenaments jurídics amb els estàndards europeus a marxes forçades. Tot semblava un conte de fades fins que l’any 2008 el sector financer va col·lapsar, arrossegant la resta d’àmbits de l’economia a una crisi de dimensions planetàries, i trencant el miratge de l’harmoniosa convivència que havia estat el discurs justificador de la Unió Europea ençà de la seva creació.
Les polítiques de joventut europees i el que ens hi juguem avui
Fins ara no hem parlat de les qüestions relacionades amb la joventut, per bé que aquesta ha estat sens dubte un dels segments demogràfics que més ha experimentat la realització del projecte europeu durant els darrers anys, sobretot a partir de programes com les beques mobilitat Erasmus, de les quals s’han beneficiat milions d’estudiants des de la seva creació l’any 1987. De fet, durant molt de temps aquest ha estat l’aspecte més tangible de la integració europea des del punt de vista dels i les joves, juntament amb l’InterRail i alguna altra política de promoció cultural o turística. Com la resta de la població, però, percebien –i avui encara perceben– la política europea com una realitat distant i complexa, influïda sobretot pels governs estatals i amb molt poca o nul·la capacitat d’intervenció des de la pròpia ciutadania. S’ha repetit en innombrables ocasions la importància d’escollir correctament la representació al Parlament Europeu, atès que actualment la gran majoria de la legislació que ens afecta prové de les instàncies comunitàries. Tanmateix, les institucions i les forces polítiques nacionals s’han preocupat ben poc d’explicar i fer valdre la seva activitat en aquell organisme, d’altra banda mancat de capacitat real per imposar-se al criteri dels consells de ministres o d’organismes “neutrals” com el Banc Central Europeu. El poc que ens arriba des d’Europa són només reunions de traje i corbata, acords amb frases grandiloqüents que després tenen un dubtós impacte en la vida quotidiana de la població. Les polítiques aplicades per combatre la crisi, a més, no han ajudat gaire a consolidar la legitimitat i la credibilitat d’una Unió massa controlada per les elits econòmiques, que ha posat la preservació del benefici financer per davant del benestar social dels seus ciutadans i ciutadanes.
Però tanmateix hi ha nombroses qüestions, directament relacionades amb les condicions de vida de la joventut, que avui depenen de les decisions que es prenguin en l’àmbit comunitari. Començant per l’atur juvenil, un dels principals problemes que assolen el Vell Continent, que afecta un total de 5 milions i mig de persones amb una mitjana del 25% i que es duplica en països intervinguts com Espanya o Grècia. La lluita per l’ocupació és una de les màximes prioritats de les institucions europees, i dins d’aquesta el combat per reduir el nombre de joves inactives està considerat un dels elements clau per garantir la continuïtat de la cohesió social i la viabilitat econòmica de la UE. De fet, l’agència Eurofund (Fundació Europea per a la Millora de les Condicions de Vida i de Treball) va calcular que el cost de l’atur juvenil i l’exclusió social havia estat de 100.000 milions d’euros l’any 2009. Així, el 2011 es va posar en marxa la Youth Opportunities Iniciative combinada amb la posada en funcionament del programa EURES de mobilitat laboral internacional. L’any següent aquests programes es reforçarien amb el Youth Employment Package, que incorporava la recomanació per implementar la Garantia Juvenil a tots els estats membres i provava de regular un marc de qualitat per als períodes de pràctiques i d’aprenentatge en altres països. El 2013, la Youth Employment Iniciative volia accelerar l’aplicació d’aquest paquet de mesures, especialment en aquelles regions amb més d’un 25% de joves a l’atur: actualment, hi ha gairebé 1.900 milions d’euros destinats a implementar la Garantia Juvenil a l’Estat espanyol, esperant que el govern del PP faci una proposta rigorosa de com utilitzar-los, però fins ara ha parlat sobretot de bonificacions a la contractació per a empreses, una estratègia que ha estat molt discutida pels seus efectes limitats.
Ens trobem davant de bones intencions superficials que pugnen contra una realitat que és estructural i tossuda. El temps corre i res no fa pensar que aquestes mesures estiguin tenint efecte a curt termini, perquè el problema de fons és el model productiu que impera a bona part d’Europa, basat en la minimització de despeses laborals i la desregularització dels mercats de treball amb modalitats de contractació temporals i precàries. Fins i tot els països que més es vanten de tenir bones xifres d’atur, com Alemanya, amaguen rere les estadístiques les sòrdides conseqüències de la seva política econòmica: milions de joves i també de pensionistes obligats a acceptar minijobs mal pagats per sobreviure en condicions de pobresa abans impensables per a qui tenia una feina. No cal dir que són molts els agents socials i experts que s’han pronunciat en contra d’aquestes tendències, com el Fòrum Europeu de la Joventut o la Confederació Europea de Sindicats (CES), i que hi ha diverses propostes per capgirar la situació econòmica actual, des del full de ruta Un Pla Marshall per a Europa dels sindicats alemanys fins a la iniciativa ciutadana New Deal 4 Europe, passant per la Modesta proposició dels reputats economistes Yanis Varoufakis, Stuart Holland i James K. Galbraith. D’idees no en falten, però l’ortodòxia econòmica de l’actual Comissió Europea, que juntament amb el BCE i el Fons Monetari Internacional conforma la Troika, no contempla cap altra sortida que la de l’austeritat a qualsevol preu.
La joventut europea i la construcció d’una democràcia social i econòmica
No hi ha dubte que som en un punt d’inflexió. Avui vivim una nova batalla per Europa, no contra l’ocupació hitleriana sinó contra la dictadura internacional dels mercats, que ha segrestat la sobirania política dels pobles i les institucions comunitàries. Durant les dècades de bonança fal·laç vam descuidar massa la responsabilitat ciutadana de mantenir la vigilància sobre els nostres representants i sobre els recursos comuns, i avui ens trobem un continent devastat per l’acció ferotge de l’economia i la política financiaritzades. Davant d’aquesta realitat, l’opció de donar l’esquena i abandonar a la seva sort els instruments democràtics europeus, malgrat que molt insuficients, és poc menys que un suïcidi col·lectiu que només contribuirà a agreujar la situació de desgovern i desigualtat creixents. El model social europeu de l’Estat del Benestar s’inspirava, com ens recorden Els dies feliços o l’Esperit del 45, en una profunda convicció moral i política que es podia construir un nou esquema socioeconòmic humanista basat en la redistribució i la justícia social, capaç de proveir de serveis i recursos el conjunt de la població, i amb la participació activa de les organitzacions pròpies de la classe treballadora. En comptes de continuar fidels a aquesta filosofia, una Europa cada cop més tecnòcrata i mercantilista ha preferit importar la precarietat i convertir-la en l’element central del dret laboral, corrompent bona part dels discursos i els programes socials europeus.
Front l’afirmació que “no hi ha alternativa”, una nova generació d’europeus i europees haurem de reaccionar i recuperar el somni europeu del naufragi on l’han dut els timoners neoliberals actuals de la Unió. Capgirant les polítiques econòmiques, regenerant les institucions polítiques comunitàries, pacificant i humanitzant la relació d’Europa amb els països veïns i exigint una major participació de la joventut i del conjunt de la ciutadania. Actualment ja hi ha algunes iniciatives, com la campanya pel vot als 16 anys que va impulsar fa anys el Fòrum Europeu de la Joventut i que ara ha pres força a la Gran Bretanya, que van en la línia de reclamar un eixamplament de la base democràtica del projecte d’integració europea. Les protestes contra les retallades o contra la política criminal a les fronteres també han comptat amb una gran participació de joves. Però són encara uns moviments molt inicials i embrionaris, previs a un esclat d’indignació i d’esperança que és l’única alternativa viable a l’Europa insolidària i dividida que coneixem. Les eleccions al Parlament Europeu del 25 de maig marquen el punt de partida d’un període crític per a la història europea, en què hauran d’irrompre sobre l’escena política les organitzacions i moviments juvenils, però també sindicals, culturals i ciutadanes, per modificar col·lectivament el rumb de la Unió Europea i per extensió el futur de les nostres vides.
En el moment d’escriure aquest article Albert Claret era el president del Consell de la Joventut de Barcelona
