Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona
Una de les marques de fàbrica de la reforma educativa que va culminar amb la (ja llunyana: parlem de 1990) LOGSE (recordem: Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu) va ser el currículum. Tot i ser un terme usual en l’àmbit anglosaxó i d’haver tret el nas també a casa nostra arran de la Llei General d’Educació de 1970 (a les acaballes del franquisme), la irrupció, l’abast i l’impacte de l’etiqueta curricular va ser espectacular. I, en termes bíblics, el currículum va habitar entre nosaltres, va arribar per quedar-se.
Es tracta, com passa sovint en les ciències humanes, d’un concepte amb significats diversos, que posa de relleu la importància d’allò que cal ensenyar o aprendre en les institucions educatives, al costat de com cal ensenyar i aprendre, que és la preocupació que havia focalitzat l’interès i els afanys dels mestres renovadors, sobretot en els països centralitzats, on la prescripció del que calia ensenyar o aprendre ja venia donada.
La definició més clàssica i persistent de currículum és la que s’ocupa de què han de saber els infants i joves, què se’ls ha d’ensenyar. Parteix de la idea que hi ha una cultura perenne, intemporal i indiscutible, que val la pena transmetre perquè tothom en sigui coneixedor; o bé, que cal difondre i infondre una cultura comuna entre tots els habitants d’un determinat territori per tal que puguin constituir una comunitat integrada i viva. Ja es veu que aquesta concepció es fixa de manera molt especial en els continguts, en els temes i que s’adreça prioritàriament als docents, que són els encarregats de mostrar-los. En una societat saturada d’informacions, és lògic qüestionar la funció transmissora de l’escola; en una societat pluralista i complexa com la nostra, té sentit posar en dubte l’existència d’un cànon curricular. Però continua tenint sentit preguntar-se per la necessitat de fer algun tipus de selecció entre tanta complexitat i abundor, té sentit debatre la conveniència d’un mínim comú per a tothom, no donar per fet que tothom té accés fàcil al coneixement.
Però la definició més pròpia i moderna de currículum és la que es pregunta què han d’aprendre els infants i joves, quines competències han de tenir per poder anar per la vida amb seguretat i criteri. És una concepció que parteix d’una evidència: no tot el que s’ensenya, no tot el que s’explica a classe, s’aprèn, passa a formar part del bagatge vital de les persones. Per això es fixa en els resultats de l’aprenentatge de l’alumnat, en el seu saber fer, en les seves habilitats i comportaments, en la dimensió més utilitària de l’educació, deixant en un segon terme el seu vessant més formatiu. Sembla evident que la funció de l’ensenyament escolar és que es produeixi aprenentatge, que el bon docent no és aquell que en sap molt del tema, sinó aquell que, sabent-ne, sap fer que els infants i joves s’hi interessin, facin seu el coneixement i el recreïn. Però té sentit preguntar-nos per la funció de l’educació més enllà dels aprenentatges específics, més enllà de la capacitació ocupacional…
Encara hi hauria una tercera definició de currículum que vindria a dir que és allò que els passa als alumnes com a conseqüència del seu pas per l’escola. Tot i ser una visió molt realista, només podria tenir una concreció a posteriori (acabada l’escolarització) i individual (perquè és evident que no hi ha dues vivències idèntiques) i no ens permetria fer adequadament les funcions de planificació i avaluació processual. Però es tracta d’una visió que ens obligaria a fixar-nos en els efectes d’allò que no ha estat planificat, però que efectivament passa (el currículum ocult), i en la dimensió formativa i en les funcions socials que acompleix l’educació escolar.
Tot això ve a tomb perquè el Ministeri d’Educació acaba de fer pública la seva proposta de currículum oficial per als ensenyament secundaris obligatoris i postobligatoris. A part de la confusió conceptual que traspua la seva concepció de currículum, feta amb l’ànim de no deixar res en mans de les administracions autonòmiques i del professorat, la seva exhaustivitat i minuciositat és als antípodes del que recomana tant la ciència pedagògica com el sentit comú. Segons el Ministeri, el currículum prescrit l’integren: els objectius, les competències, els continguts, la metodologia didàctica, els estàndards i els resultats d’aprenentatge i els criteris d’avaluació i, com és evident, posar-ho en paper requereix centenars de pàgines… Visca la prudència! Visca la llibertat! Visca l’autonomia professional!
