Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona
No fa massa anys, quan les famílies treballadores i menestrals volien que els seus fills “estudiessin”, equivocadament o no, els solien portar a un col·legi privat, a poder ser d'”hermanos” o “hermanas”. Aquesta situació es va començar a revertir a partir de la dècada dels 70 del segle passat, quan l’Estat va anar assumint les seves responsabilitats per donar compliment al dret a l’educació de tots els infants espanyols, i les famílies l’hi van fer confiança. Tothom havia de tenir a l’abast una plaça escolar pública de qualitat, es deia, mentre que l’oferta privada quedaria com una opció, legítima, de classe, ideològica, o bé com un recurs provisional per fer efectiu el dret a l’educació on encara no fos suficient l’oferta pública, o bé, en alguns casos, com un laboratori d’experimentació i innovació pedagògica.
A mitjan de la dècada dels 90 aquest plantejament va començar a canviar i la LOMCE ha acabat sancionant el que ja s’observava en la pràctica: que les Administracions públiques han deixat de sentir-se responsables de garantir una plaça escolar pública de qualitat per a tothom per passar a ser subsidiàries, si cal, de les iniciatives privades (individuals, familiars…), presentades com la via normal per satisfer la demanda educativa; que les escoles, públiques i privades, han de justificar la seva existència no per la funció social que acompleixen, sinó pels resultats que obtenen i per la demanda que són capaces d’atreure… És en aquest marc que, com es pot apreciar aquestes darreres setmanes, prèvies al període de preinscripció per al curs vinent, s’aboca tots els centres, públics i privats, al mercat, a l’aparador, a competir entre ells, a fer les millors ofertes, a publicitar-se… per conquerir un nombre suficient de clients i, ja posats, a poder ser, clients de prestigi que es puguin convertir ells mateixos en propagandistes addicionals de la “marca”.
Em sembla un exercici recomanable repassar els suplements especials que, aquestes darreres setmanes, han anat publicant els diaris catalans, curulls de publicitat de centres escolars. Quines són les idees més repetides? Quina és la imatge buscada? Quin és valor que prediquen?
Una és la personalització de l’ensenyament: El nostre professorat atén individualment cada alumne; fem una escola a mida acompanyant cada alumne en l’assoliment de la seva excel·lència; una educació centrada en l’alumne; atenció personalitzada…
Una segona idea fa referència a la relació amb les famílies: Potenciem la relació família-escola; mantenim una relació directa i continuada amb les famílies; la clau del nostre projecte recau en la implicació i col·laboració entre mestres, famílies i alumnes…
L’excel·lència (sigui el que sigui, aquí es tracta només de marcar territori): Una visió innovadora de l’educació, que cerca l’excel·lència acadèmica, personal i social de cada alumne; uns resultats acadèmics excel·lents en totes les etapes; promovem la qualitat, la innovació, la formació contínua, l’excel·lència i el talent…
Les emocions: Apliquem les intel·ligències múltiples; treballem les emocions i l’espiritualitat; gestió positiva de les emocions, gestió dialogada dels conflictes; l’equip docent del centre té especial cura de l’educació emocional del seu alumnat…
Les tecnologies digitals: Incorporem les noves tecnologies: pissarres i llibres digitals, ordinadors, netbooks i iPads; la plena incorporació de la tecnologia digital a l’aula; llibres digitals, ús de les TIC i eines telemàtiques a l’aula…
Els idiomes estrangers: Projectes internacionals i d’intercanvis lingüístics a París i Londres; aprenentatge progressiu d’idiomes. Auxiliars de conversa; potenciem l’anglès a l’escola; l’aprenentatge dinàmic de l’anglès, el francès i l’alemany amb professors nadius i grups reduïts; auxiliars de conversa i temes de ciències i matemàtiques en anglès a Primària; el projecte lingüístic fa especial èmfasi en la llengua anglesa…
Els valors (ja és ben curiós que, en un territori clarament orientat als resultats, l’apel·lació als valors tingui tanta requesta): Voluntariats a entitats socials d’ajuda a necessitats i Projectes solidaris; els valors que ensenyem: interioritat, reflexió, esperit crític, perdó, responsabilitat, solidaritat, acollida; la creativitat, la iniciativa, l’autoconfiança, el treball en equip, les habilitats emocionals i socials; educació en valors humans i cristians; avaluem les actituds de la mateixa manera que els continguts; formem persones perquè puguin millorar el món; fem especial èmfasi en educar els alumnes en valors com l’empatia, la solidaritat, el respecte i la col·laboració…
També hi apareixen alguns elements realment diferenciadors i singulars com els següents: Equip dinamitzador de l’espiritualitat. El nostre centre es gestiona segons un sistema de qualitat que es regeix per la Norma ISO 9001. Un servei d’orientació educativa, amb logopèdia inclosa. Un centre d’esports amb piscina, dins de les instal·lacions de l’escola. Una gran varietat de cors i una orquestra pròpia. Estimem el nostre país, les nostres tradicions i la nostra cultura. Comptem amb cuina ecològica i pròpia. Som un claustre estable i cohesionat. Les matemàtiques i les llengües es duen a terme en grups reduïts a partir del cicle mitjà de Primària…
A la vista de tot plegat, potser ens hauríem de preguntar: I si tots els centres educatius de la xarxa pública tinguessin una qualitat equivalent? Si tots comptessin amb projectes coherents i contrastats? Si tots atenguessin la ciutadania en general, en tota la seva diversitat (socioeconòmica, ideològica, religiosa, cultural…)? I si els centres privats amb vocació de classe es deixessin d’embuts i publicitessin que només escolaritzen alumnat de famílies amb poder adquisitiu elevat? Que a les seves aules no hi trobareu ni estrangers pobres ni gitanos? Que donen prioritat als fills i filles d’exalumnes? Que la seva única preocupació són els resultats?
