Ens maseguen contínuament amb tot tipus de notícies truculentes i esgarrifoses. La informació de masses gairebé esdevé sinònim de violència global. En teoria ningú no l’abona, la violència. Amb sordina, els mitjans de comunicació domesticats ens la brinden cada dia amb compta gotes i encara amb una clara intenció ideològica. Els media ens presenten, fins a la més absoluta banalització, violències i més violències en un totum revolutum: violència racista, violència domèstica, violència policial, violència política…
Implícitament qualifiquen i estableixen graus i jerarquies: hi ha violències molt més violentes que d’altres. Sobre la tortura institucionalitzada s’hi passa de puntetes, tret que l’escàndol sigui major, amb la policia municipal de Barcelona o a la tanca de Melilla.
De la violència sistèmica els mitjans de comunicació no en parlen o quasi, únicament algun freelance ironitza sobre el fet que el sistema, corrupte i despòtic, és l’autèntic anti-sistema, i que de Rato a rata només hi ha la diferència d’una vocal. Us recomano l’article sarcàstic de Jordi Évole del dia 30 de març al Periódico, arran d’una decisió judicial ordenant pena d’arrest domiciliari a un sense-sostre. Penso al respecte que això que en diem revolució podria ser com l’estat d’ànim general -no d’un, sinó de molts, la majoria- quan idees i sentiments de rebuig indignat, com els que expressa Évole amb punyent sarcasme a l’article esmentat, triomfessin i els de dalt se n’haguessin d’anar per molt de temps, avergonyits, amb la cua entre les cames.
Darrerament tot es focalitza en la gihad terrorista. Tot i això, avui dia domina un discurs políticament correcte totalment contrari a la violència. Un dels santuaris d’aquesta correcció política és, naturalment, el sistema educatiu. La paraula sistema ja és prou explícita. Per definició sistema és ordre.
El dilema és sempre el de les pel·lícules de l’Oest americà: hi ha una altra alternativa, en un món de violència, que no sigui la violència? D’entrada se m’acut una revolta pacífica, massiva, general i articulada contra la violència estructural, en la línia dels espasmes dels indignats de fa uns anys. No és fàcil ni gratuït, voler canviar el sistema. Ja ho deia Albert Camus fa seixanta anys: tothom voldria enfundar-se el guants de la revolució sense haver-ne de pagar el preu, dur la pròpia revolta enfundada en una “écharpe, alors que la vraie révolte est nue” . L’humanista francès, d’orígen matern menorquí, estava contra el nihilisme destructiu en nom de qualsevol idea, per bona que fos. És bo pensar-hi per neutralitzar la temptació cesarista de “tirar pel dret”, sense miraments pels drets humans. Un sistema revolucionari sense persones revoltades no duu enlloc: “la revolució sense el control incessant de l’esperit de revolta porta a un nihilisme de l’eficàcia i desemboca directament en el terror”, deia Camus, que també ens prevenia del “nihilisme del solitari”, el terrorisme kamikaze dels nostres dies.
