Kristina Hauschildt és membre del grup coordinador d’Eurostudent i editora d’Eurostudent V, un estudi d’abast europeu que analitza sistemàticament les condicions de vida dels estudiants a través d’enquestes en 30 països. L’Estat espanyol va decidir no participar en la darrera edició, però Hauschildt va participar en un seminari amb la Fundació Jaume Bofill a Barcelona per intentar establir una comparativa de les condicions socioeconòmiques dels estudiants catalans amb els de la resta d’Europa.
Com influeixen les condicions de vida dels estudiants en els seus resultats?
No tenim notes perquè és molt difícil comparar-les arreu d’Europa, i tenim una mostra d’estudiants, que no sabem si acaben, ni tampoc tenim graduats, així que no ho podem veure d’aquesta forma. El que sí que veiem és que per exemple els estudiants que treballen poden dedicar menys temps als estudis. No podem dir com influencia això els resultats però ens en podem fer una idea. També veiem que els estudiant que interrompen els seus estudis en algun moment sovint són els que no tenen pares amb estudis superiors, estudiants més grans, estudiants que no poden dedicar tot el seu temps a l’estudi, que estudien amb una menor intensitat i han de treballar per viure. Prendre’s una pausa pot ser completament voluntari, però també pot ser dolent pels teus resultats.
I hi ha diferències en l’accés a l’educació superior entre estudiants de diferents procedències socials?
Aquest és un dels resultats que és molt clar. Els estudiants els pares dels quals no tenen estudis superiors estan infrarepresentats en gairebé tots els països. És un patró trobat també en l’anterior Eurostudent i és quelcom del que la gent té consciència, però és important seguir-ho remarcant. Només Àustria, Irlanda, Italia, Malta i Noruega són relativament bones en representar aquests sector.
A què creus que es deuen aquestes diferències?
Hem de tenir en compte que les raons no es troben necessàriament en l’accés a l’educació superior. A Alemanya per exemple es posen els estudiants en diferents tipus d’escoles relativament aviat, i m’expliquen que a Espanya també sovint a la secundària posen els estudiants més bons i els que tenen més dificultats en classes diferents. El que no hem estudiat és quants estudiants sense pares amb estudis superiors estan qualificats per accedir a l’educació superior. Podria ser que el problema es trobi a la primària o una mica abans. El que mostra l’estudi és que els estudiants sense aquest bagatge tendeixen a tenir diferents expectatives quan es graduen de l’educació secundària. Els estudiants amb pares titulats són més familiars amb l’educació superior i ni tan sols es pregunten on anar; tothom a la teva família hi va, i això és el que fa. En canvi per als estudiants els pares dels quals són treballadors i no hi han anat és realment una decisió fer-ho o no, i això és un pas més.
I com és l’accés d’aquests estudiants?
Veiem a Eurostudent que quan accedeixen a l’educació superior tendeixen a entrar més tard, així que per molts el procés és entrar no directament després de la secundària sinó uns anys més tard, i són més grans, clar. I també tendeixen –no a tots els països, però en molts– a anar a institucions no-universitàries, universitats de ciències aplicades, amb un enfocament més pràctic. En general hi ha una certa preferència per estudis d’enginyeries que per humanitats. Pots pensar que representa quelcom molt concret, que si estudies enginyeria, seràs un enginyer i construiràs ponts, i cobraràs bé. En canvi si optes per Estudis de l’Àsia Oriental, sense un bagatge acadèmic potser és més difícil imaginar què seràs, què estaràs fent i quant cobraràs.
Creu que és una qüestió purament de capital cultural o també hi ha un factor econòmic?
Amb Eurostudent no tenim dades sobre l’accés, però sí que veiem en la mobilitat estudiantil que tant les inscripcions com els plans per estudiar a l’estranger són inferior en el estudiants que no provenen d’un entorn amb estudis superiors, així que la selecció social també està present un cop els estudiants han accedit a l’educació superior. Preguntem per la raó per la qual no van a l’estranger i el principal obstacle en molts països són els recursos econòmics. Els estudiants temen els costos addicionals de marxar fora.
Una de les conclusions de l’estudi és que les persones segueixen camins diversos per arribar a la universitat. Quines conseqüències té?
Veiem que un 70% d’estudiants de mitjana arreu d’Europa entren a través de la via normal de qualificació post-secundària. Encara és la majoria dels estudiants, però altres vies també estan sent utilitzades i en alguns països hi ha una proporció important d’estudiants que la fan servir, per exemple als països del nord. En general és positiu si permet accedir a l’educació superior a estudiants que estan qualificats i volen aprendre. El que s’ha de veure, i que no podem veure, és a quina mena d’educació superior accedeixen. Hi ha indicis que els estudiants amb pares amb estudis superiors acaben en els graus llargs, on es formen doctors i advocats, i els altres prefereixen programes de cicle curt, com enginyeria o programes no universitaris. I no hi ha prou amb l’accés, també ha de conduir a l’èxit. Calen serveis als estudiants per permetre’ls continuar i no abandonar. No hi ha prou amb dir que poden entrar tots i que al primer semestre tinguin un examen molt difícil i acabin tots fora.
Hi ha algun model sobre com s’apliquen els preus i taxes arreu d’Europa?
El que veiem amb Eurostudent és quin percentatge dels ingressos dels estudiants es dediquen a taxes, i no hi ha gaire països on les taxes tinguin un gran impacte. En la majoria de casos dediquen menys del 15% dels seus ingressos ea les taxes. En tot cas no podem veure si això deixa gent fora de la universitat perquè la gent a qui li preguntem està dins.
L’Estat espanyol ha decidit no participar en aquesta edició d’Eurostudent.
Estem preparant la següent volta d’Eurostudent i Espanya està convidada i estaríem molt contents si el govern decidís participar-hi. A la Fundació Bofill s’ha intentat buscar dades de Catalunya per comparar amb Eurostudent, i s’ha hagut de buscar en diferents fonts. Em sembla que hi ha hagut consens en que aquestes dades són molt necessàries. Per ajudar els estudiants hem de saber quins són els seus problemes i condicions de vida. Les universitats i les administració poden desenvolupar mesures per ajudar els estudiants a accedir i tenir èxit en l’educació superior.
Quina aportació fa aquesta mena d’estudis?
Crec que és important fer estudis que abastin molts països. Per fer-los trobem dos tipus de països. En alguns els serveis socials, que són la base per Eurostudent, tenen molta tradició de fer estudis. A Alemanya per exemple un estudi com aquest es feia abans d’Eurostudent, que va ser un afegit per aportar la perspectiva internacional. Veure com funciona en altres països o quines diferències hi ha t’ajuda a tenir una perspectiva fresca en el context nacional. També veiem un segon tipus de països en què Eurostudent aporta la iniciativa perquè comencin aquests estudis. En aquests casos les dades estan disponibles per primer cop i obren tota mena de debats, perquè tothom té idees sobre com són els estudiants o què fan, però tenir dades mostrant això proporciona molta base per a la discussió.
