Aquest és un article publicat a eldiario.es
Ignacio Morgado s’ha llançat a la ingent tasca de fer-nos aprendre sobre nosaltres mateixos, sobre el cervell. “Perquè, què som si no un cervell?”, es pregunta aquest catedràtic de Psicobiologia, professor i investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En el seu últim llibre, La Fàbrica de les Il·lusions (Planeta), Morgado trenca mites i aclareix dubtes sobre el cervell. Per exemple, que no ens podem enganyar a nosaltres mateixos, que raó i emoció no són contraris sinó complementaris o que el que percebem no existeix com a tal sinó que és una il·lusió. Preguntat pel seu origen, de si mateix diu: “Als no nacionalistes ens és igual d’on som. A la gent se la cataloga pels seus actes, no pel seu origen”.
Quant coneixem del cervell?
En coneixem molt, però ens queda molt també. El cervell és un òrgan molt complex, té 80.000 milions de neurones interconnectades de manera extraordinàriament complexa. I conèixer tots els secrets funcionals d’un òrgan d’aquestes característiques porta temps, molta feina i desenvolupar tècniques molt complexes. Ens queda molt per saber, però hem après moltíssim des que Ramón i Cajal va posar de manifest que el cervell està format per cèl·lules individuals (en aquest cas per neurones). Algunes coses potser no estiguem capacitats per entendre-les mai. Cal no oblidar que estem tractant d’entendre el cervell amb un cervell. No és un òrgan superior el que tracta de conèixer un òrgan inferior.
“Tinc els meus dubtes que el cervell pogués entendre el procés pel qual es crea el pensament”. És com la paradoxa definitiva?
Penso que podríem no estar capacitats per entendre com pensem perquè no som capaços d’elaborar una hipòtesi, si més no. Si un no sap si hi ha vida exterior almenys la pot imaginar com podria ser, encara que després no tingui res a veure. Però en el cas del cervell, com fa possible la subjectivitat, la imaginació, la consciència, el pensament, és que no tenim ni tan sols aquesta idea a priori. Aquesta incapacitat per imaginar ni tan sols el que podria ser em fa imaginar que el cervell no té capacitat d’entendre’s al 100%. Hi ha qui no està d’acord amb aquesta idea i pensa que n’és capaç amb temps o tècniques.
Diu que vivim en una il·lusió. No hi ha res fora del nostre cervell?
He titulat el llibre La Fàbrica de les Il·lusions en al·lusió al cervell. El cervell crea la ment humana, i en la ment humana no hi ha res que tingui fora d’ella una correspondència exacta, tal com ho vivim mentalment. La llum, el so, etc. només existeix en la nostra ment, fora d’ella no hi ha llum ni so. Fora hi ha energia electromagnètica, moviment de les partícules i els àtoms. Però el nostre cervell no capta aquestes energies o partícules directament, tal com són. En rep l’impacte i gràcies al seu treball neuronal converteix aquest impacte en il·lusions de llum, color, so, etc. Tu vas a una sala de concerts, una orquestra simfònica està interpretant una melodia i creus que la sala està plena de música, però no és veritat. No hi ha música a la sala, només està en la teva ment. Si no hi hagués cap cervell en aquesta habitació només hi hauria fluctuacions complexes de l’aire. El cervell té una forma particular, rica, bonica, de llegir el món en què viu. No és frustrant. És la diferència entre percebre el món en la seva tosquedat natural, percebre àtoms, energia, fotos, o percebre llum, color, sabors, sensacions, pensaments. No és més bonic?
Dubto que siguem lliures per prendre decisions…
És un tema ancestral que no està del tot resolt. Ningú ha arribat a una conclusió definitiva. La ciència s’inclina bastant pel fet que la nostra sensació de llibertat no és més que ignorància sobre el que passa al nostre cervell. Que si fóssim més conscients ens adonaríem que tot s’està coent aquí. En el que no cal caure és en l’error de pensar que un és alguna cosa diferent al seu cervell. El meu cervell pren decisions per mi abans que jo les prengui? Però qui ets tu si no el teu cervell? Què queda si et trec el cervell? La pell i els ossos? És un problema més gran, aquest. Un té la sensació que el pensament conscient és una mica diferent del cos, però no és veritat.
Un clàssic. Hi ha diferències entre homes i dones?
Sí, som diferents. S’han detectat importants diferències estructurals i funcionals. Sabem que el cervell de l’home, de mitjana, pesa uns cent grams més que el femení. D’altra banda, el cervell femení té millor connectades entre si les dues meitats del cervell. A nivell funcional les connexions que té l’amígdala (un òrgan associat a les emocions) amb la resta del cervell, en la dona és diferent que l’home. Hi ha diferències en comportament també. L’home generalment és més violent, té més capacitat de percepció espacial. La dona té més capacitat de veure el detall, més capacitat de càlcul matemàtic, l’home més capacitat de raonament matemàtic. El que no hem pogut establir és la relació entre ambdós tipus de diferència. És a dir, el cervell de l’home és més gran, però no s’ha pogut demostrar que l’home sigui més intel·ligent que la dona. No coneixem avui per avui, encara que constatem diferències, com aquestes diferències fan que ens comportem de manera diferent.
La tecnologia, que tant influeix en el nostre dia a dia, ens està atrofiant el cervell?
No és que l’atrofiï, el recondueix. Un dels avantatges moderns del procés evolutiu és que ara podem condicionar el desenvolupament evolutiu del nostre cervell. El que fem condicionarà molt com serà el cervell del futur, quina capacitat tindrà, quines hauran millorat, quines disminuït, quines capacitats noves hauran sorgit. Anteriorment al desenvolupament tecnològic industrial no influïem tant en el nostre propi desenvolupament cerebral. Ara, segons com desenvolupem la intel·ligència, la tecnologia, el coneixement, cada vegada podem posar més mitjans que condicionin per on evolucionarà el cervell en el futur. Si desenvolupem molt la visió en els ordinadors la visió serà un sentit en evolució permanent. Si certs tipus de memòria no els desenvolupem tant perquè ho tenim tot al mòbil o ordinador perdrem certa capacitat de memòria que teníem, però guanyarem un altre tipus de capacitats.
Veient els precedents dels humans prenent decisions, no sé si això és una bona notícia…
Jo diria que no és bona ni dolenta. És com la ciència, que sempre té una doble aplicació. L’energia atòmica es pot utilitzar per escalfar-se o per a matar persones. Dels condicionants que posem al procés evolutiu ens en poden beneficiar o perjudicar. De totes maneres els processos evolutius són tremendament lents, per notar un canvi han de passar milions d’anys.
A l’hora de prendre decisions se sol parlar de la raó contra l’emoció. És una disjuntiva real?
El més equivocat és creure que raó i emoció funcionen de manera independent. Només cal conèixer el cervell per dins per veure que els circuits implicats en els sentiments estan molt relacionats amb els circuits de la raó. A la pràctica vol dir que els nostres sentiments estan influïts per la nostra manera de pensar i raonar i a l’inrevés. El que la gent ha d’admetre és que no hi ha emoció pura ni raonament pur. Encara que no ens n’adonem, de vegades el que diem que és producte exclusiu de la raó està influenciat pels sentiments.
És possible oblidar alguna cosa a propòsit?
No. Sabem que es poden fer esforços per no pensar en alguna cosa concret durant uns minuts. Però et vindrà una altra vegada. Oblidar definitivament és gairebé impossible, sobretot si són records lligats a emocions.
En el llibre descriu un experiment que es va realitzar sobre la inactivitat del cervell, en el qual els voluntaris passaven una estona realment dolenta per estar menys de deu minuts sense fer res. És possible que cinc minuts sense activitat ens sembli insofrible?
Prova-ho, veuràs la sorpresa. ¿No t’ha passat mai que se’n va la llum i et quedes sense ordinador? Imagina que si, a més de perdre l’ordinador, no tens diari o un llibre a mà. Es passa malament. No ens adonem que som addictes a la informació. Vivim en un món en què contínuament ens arriba informació. El cervell s’acostuma a treballar amb aquest flux d’informació, el mateix que amb la nicotina.
