Entrevista

César Bona: “Els llibres de text no són una guia de vida”

Aquest és un article publicat a eldiario.es

César Bona (Ainzón, Saragossa, 1972) arriba a la cita amb el casc de moto sota el braç. És conscient que atrapa l’atenció dels que l’escolten, somriu tota l’estona i contagia optimisme. No dóna importància al fet que la seva protectora d’animals tingui abast internacional o al premi del Ministeri d’Educació pel seu curt de cinema mut; el que l’enorgulleix és que els nens d’aquests projectes estan lluitant contra el maltractament animal i han aconseguit que les seves famílies deixin d’estar enfrontades.

Encara que de vegades es pren uns segons per pensar les seves respostes, parla molt de pressa, saltant d’un argument a un altre i recordant alguna cosa per afegir al que ha apuntat abans. Fa la impressió que les idees se li s’amunteguen, que se li ocorren contínuament projectes per als seus alumnes. De fet, durant la breu sessió de fotos, aprofita per demanar-li un telèfon a algú que podria participar-hi. Ja està tramant alguna cosa.

Molta gent haurà sentit parlar d’un saragossà nominat al “premi Nobel dels professors”, però potser no tothom sap per què, com ho explicaries?

Estic segur que hi haurà molta gent que no ho sabrà. Jo no tinc res d’especial, només em diverteixo a classe. Per a mi, estar a classe diàriament és passar-ho molt bé, em sento afortunat estant amb nens. Una professora que va estar amb mi fent les seves pràctiques em deia que quan entrava a classe, em veia a mi i als nens somrient. Ella, des de fora, veia la màgia de coses que, per a mi, són quotidianes a classe.

Sí que m’agrada educar els nens perquè siguin éssers compromesos amb el medi, amb la societat, amb el que els envolta… Que intentin canviar el món. Tots els meus projectes han anat en aquesta línia i han buscat estimular la seva essència, que és la curiositat i la creativitat.

Això hauria de ser l’habitual en totes les classes?

Sí. Si jo tingués una vareta màgica, canviaria algunes assignatures a la Facultat d’Educació. Falta educació emocional. I també cal fomentar que els futurs mestres tinguin fusta de líders davant la societat, que no es limitin a ficar-se en la bombolla de les matemàtiques o l’anglès; aquest model està obsolet. Si els mestres són líders i mostren als nens quantes coses poden fer, els nens seran líders també i tindran un pensament crític. Cal ensenyar-los que ells poden fer un pas per canviar les coses. No són els adults de del futur, ara mateix poden actuar, poden contagiar amb les seves accions i poden ser exemple per a milers de nens i per a les persones que tenen al voltant.

Fa temps que veus amb molt prestigi com José Antonio Marina o Claudio Naranjo reclamen més interès per l’educació emocional. Per què costa tant introduir-la a les aules?

Suposo que per la inèrcia dels qui s’encarreguen de dissenyar els plans d’estudis. O perquè cal una mentalitat disposada a arriscar una mica més. Sembla obvi que som emocions i, per descomptat, no som més coneixement que emocions. Quan qualsevol arriba a casa, el que vol és estar a gust amb les persones amb les que viu.

A més de l’educació emocional, està molt interessat en què els alumnes puguin expressar-se en públic …

Sí, per a mi l’expressió oral és molt important. Serveix no només per donar xerrades davant de 400 persones, també per expressar les emocions, els sentiments, els pensaments, les emocions, defensar els arguments… A tots ens ha passat que en algun moment, no ens hem atrevit a parlar o actuar davant d’una injustícia. No entenc com l’expressió oral no s’estimula més a les aules. També és necessària a la Facultat d’Educació.

Davant d’aquests continguts que falten, en sobren d’altres?

Sí. Per exemple, sintaxi. A mi m’encanta la Llengua espanyola i la sintaxi se’m dóna molt bé. Però cal educar per a la vida. Si he de triar entre sintaxi o que les persones sàpiguen expressar-se, jo m’oblido de la sintaxi. Amb la mirada posada només en la selectivitat, es fixen els continguts que els alumnes han d’aprendre a Secundària, a Primària… I, entre aquestes exigències, mai apareix que han de ser éssers empàtics o saber expressar-se en públic, que és el que realment serveix per a la vida.

Com convenç a altres professors reticents?

Amb fets. Resulta que se sorprenen quan un nen que abans era tímid està damunt d’una cadira parlant durant dos minuts de Mary Wollstonecraft, de la Revolució Francesa, del respecte als animals o de la lluita contra el racisme.

Els pares també posen pegues?

Els pares tenen la seva funció, som un equip. A vegades costa convèncer-los que el llibre de text no és la guia de la vida. Per a mi, seguir la guia del llibre de text és perdre moltes coses que passen diàriament fora i dins dels nens.

Moltes vegades, un ha d’estar molt convençut del que vol. Quan feia el de “El Cuarto Hocico” (la protectora d’animals virtual premiada per Jane Goodall), els pares venien a dir-me que els nens havien d’estudiar sintaxi i ortografia. Jo els demanava paciència i els deia que els seus fills estaven aprenent alguna cosa que no estava en els llibres, però que acabarien aprenent també les matèries. Una noia tenia 19 faltes d’ortografia en els dictats i en va acabar tenint només dos perquè li interessava escriure bé per convidar a la gent a la participar a la protectora. L’objectiu no és que aprenguin ortografia, sinó que la facin servir per a alguna cosa.

A més, els professors podem educar en manada, la classe és una micro-societat. Els nens poden contagiar-se entre ells, comprovar com reacciona un company si alguna cosa li ha dolgut. Hi ha valors fonamentals com el respecte al medi ambient, a les persones, que són bàsics.

I viceversa? Si els professors han d’educar en valors, els pares també haurien d’intentar despertar la curiositat?

Sense cap dubte. No es pot generalitzar, de vegades només falta informació i no hi ha un llibre d’instruccions per a ser pare. Això va unit al problema dels deures i amb la manca de temps que tenen els nens. Per a mi, els nens necessiten temps. Molts passen tota la tarda fent els deures i després, a sopar i a dormir, com han de ser curiosos? O com han de tenir ganes de tornar a l’escola? Necessiten temps per gaudir de la infància.

Això també ho aplicaries a les activitats extraescolars?

Els pares reconeixen que és l’únic moment que tenen per fer altres coses. Si l’activitat realment agrada al nen, és fantàstic. Però no sé on vaig llegir que per poder crear, un ha d’arribar a avorrir-se. La imaginació dels nens és meravellosa. D’adults, ens tornem més rancis, més seriosos. Fa poc vaig rellegir “Els objectes ens criden”, de Juan José Millás, i és meravellós perquè Millás té obert el tub que l’uneix amb el nen que va ser. És una meravella escoltar persones amb imaginació.