Bona part dels recursos educatius per a adolescents ferits per l’escola i danyats per la vida s’han de bellugar en els espais fronterers de la salut mental, posada al servei o en contra d’entendre què els passa a alguns adolescents especialment complicats o complicadors de la seva existència i de la dels adults. Però també podem destacar que accepten venir a alguns d’aquests recursos (quan funcionen de manera mitjanament sensata) perquè poden suportar ser identificats com a “dolents”, mentre que fugen de les institucions terapèutiques perquè comporta assumir que estan “bojos”.
Malgrat l’escola o la salut mental oficials els nois i noies complicats, que ja no poden més, rebotats, trastornats, existeixen, van i vénen d’un recurs a d’altre. Nois i noies que necessiten una explicació integradora per entendre què viuen i com ho viuen. Però l’explicació no pot recórrer a les etiquetes, no pot basar-se en l’assignació d’una categoria de trastorn mental. Aquests nois i noies, que han trobat al seu camí “pedres” que no han pogut vorejar, que no han sabut o no han pogut ubicar adequadament tot allò que han viscut, necessiten explicacions útils per entendre què els està passant, i el nostre retorn adult no pot ser una etiqueta diagnòstica.
Alguns nois i noies expressen símptomes que poden ser perfectament definits com a clínics, com a simptomàtics de patiments i malestars importants, significatius. Però a l’espai educatiu no s’observa des de cap clínica de la classificació, es treballa sempre amb una clínica de la comprensió. No té cap sentit convertir en patologia les seves conductes quan del que es tracta és d’acollir-les i de mirar d’entendre-les.
Alguns d’aquests recursos educativament acollidors representen una resistència activa a la tendència dominant de patologitzar les conductes, especialment les dels adolescents. Si tot sofriment humà té un origen biopsicosocial, no tenim més remei que contextualitzar els seus malestars, la seva conducta. Adjudicar una patologia és gairebé afirmar que pateixen una determinada malaltia i que queda poc a fer.
També des de la perspectiva de la salut mental, la mirada que escolta hauria d’atribuir valor a allò que els passa en lloc de cercar com classificar-ho. La practica educativa de cada dia els hauria de retornar el missatge que ens interessa tot allò que els passa com a adolescents i que no tenim interès a classificar-lo com a posseïdors d’un trastorn. No es nega que les seves conductes siguin trastornades, però, en no classificar-los, es traspassa el missatge que poden recuperar un altre estat, una altra manera adolescent, humana, de ser i de viure. El seu malestar i el malestar que creen no és un trastorn.
Quan el recurs d’atenció funciona així, la primera cosa que descobriria un observador, del món educatiu o de la salut mental, que assisteixi a una de les sessions de “construcció de casos” és que, per parlar dels nois i noies, cap dels professionals recorre a cap paraula de la psicopatologia, tot i que sempre es tracta de vides especialment complicades, que compliquen força la vida escolar i fan sentir impotència a l’educador que n’és responsable. Ni calen, ni ajuden a entendre, ni permeten pensar què val la pena fer. Es pretén descobrir quins són els seus obstacles vitals i quina és la manera personal, singular, de viure’ls. És pretén que una millor comprensió faciliti una adequada relació per influir educativament i per reduir els patiments que generen els seus malestars.
No podem oblidar que molts d’ells i elles són el producte del “no puc més”. No han pogut els pares, no han pogut els mestres, no han pogut altres professionals. No han pogut en molts cassos des que eren ben petits. En les seves conductes i en les seves vivències del que són estan incorporades moltes reaccions al seu comportament. Són personatges que pertorbaven, molestaven, distorsionaven i fa temps que han estat mirats des de la patologia. És possible descobrir com han après a fer de psicòlegs o de tutors, com es riuen preguntant a un altre: “I tu, quin problema tens?”. Poden descobrir que han arribat a una escola en la que, d’entrada, la seva vida ni s’interpreta ni es classifica.
Les ratlles anteriors provenen en gran part d’un text que veurà la llum aquesta setmana, es tracta de “El relat educatiu d’una escola singular”, de la Fundació El Llindar. Un relat escrit a partir de moltes reflexions i pràctiques d’equip, al voltant d’una convicció: la mirada pot escoltar o pot classificar i les vides adolescents necessiten persones que facin possible un recorregut vital diferent. M’ha semblat que fer un tastet a El Diari de l’Educació podia servir per barrejar sensatament adolescència, escola i salut mental.
