Ja són 64 les escoles secundàries ocupades a l’Estat de São Paulo. El que va començar amb l’ocupació del col·legi Fernão Dias Paes, al barri de São Paulo de Pinheiros, s’ha convertit en una revolta estudiantil en tota regla que s’expandeix per diferents ciutats de l’Estat de São Paulo. Les mostres de solidaritat arriben ja des de tot el territori brasiler. A Caxias do Sul, al llunyà Rio Grande do Sul, alguns estudiants s’estan sumant també a l’#OcupaEscola.
L’espurna que va encendre la flama de les protestes estudiantils va ser el projecte de “reorganització” del governador Geraldo Alckmin, del conservador Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (PSDB), que preveu el tancament de 94 escoles. No obstant això, el Bloco de Lutas (una organització de diversos moviments socials), ha realitzat un estudi que xifra en 477 el nombre d’escoles secundàries que tancaran les portes a tot l’Estat de São Paulo.
Les manifestacions contra el pla van esclatar el mes d’octubre passat, sota el hashtag # NãoFecheMinhaEscola (no tanqui la meva escola). Però les protestes al carrer van adoptar un nou caire el 10 de novembre, quan els estudiants de l’escola Fernão Dias Paes van decidir en una assemblea ocupar l’escola. Un cartell gegant (“Ocupem el que ens pertany”), es va convertir en el hashtag #NãoFecheMinhaEscola, va evolucionar a #OcupaEscola a les xarxes socials. I va explotar en una peculiaríssima onada d’ocupacions que ha descol·locat tant als governants com a les organitzacions clàssiques que lluiten per l’educació pública. Estem davant un nou fenomen de defensa de l’educació pública que desborda els formats de lluita tradicionals? Alguna similitud amb els moviments estudiantils de Xile o amb la Marea Verda espanyola -groga, a Catalunya-, sorgida després de l’explosió inicial del 15M?
La radiografia ràpida d’#OcupaEscola sorprèn: l’assemblea és l’epicentre de les seves decisions; comuniquen la seva ideologia llibertària i antiautoritària en perfils digitals com O mal educado o el Grupo Autonomo Secundarista; s’organitzen amb eines col·laboratives com el google fusion table (aquí les necessitats de totes les escoles ocupades) o el Google Maps (aquí el mapa actualitzat d’escoles ocupades); defensen allò públic però es distancien d’organitzacions històriques d’estudiants, sindicats i partits d’esquerra.
I barregen amb espontaneïtat els imaginaris i crides sorgits en les revoltes que van sacsejar el Brasil al juny de 2013. El “Se a escola fechar, nós vamos ocupar” (Si l’escola tanca, l’ocuparem) té una nítida ressonància i la mateixa estructura gramatical del “Se a tarifa não cair, a cidade vai parar” (“si la tarifa no cau, la ciutat s’aturarà”), enarborat pel Movimento Passe Livre (MPL) de São Paulo, que va encendre les revoltes de juny de 2013 . No és casualitat que el respectat MPL, una referència en les organitzacions autònomes, divulgués una nota de suport a l’incipient moviment secundarista: “És el poble qui ha de decidir sobre l’educació pública, no el governador i els buròcrates, que menyspreen la educació pública”.
“Més educació, menys presons”
L’entrada del col·legi Fernão Dias, al carrer Pedroso de São Paulo, és l’epicentre simbòlic de la nova marea per l’educació pública en què està desembocant #OcupaEscola. La seva entrada està sembrada de cartells: “Sóc estudiant, no lladre”, “+ Escoles, – Presons”, “Junts en aquesta lluita”. Un cordó policial protegeix l’entrada, impedint el diàleg entre els estudiants que ocupen el col·legi i els manifestants que els donen suport des de la porta.
De tant en tant, algun estudiant treu el cap des del mur i “comunica algun informe”. Usen el mètode People’s voice, popularitzat per Occupy Wall Street (una persona parla, la resta repeteix en cor la frase). L’Artur (17 anys) i en Francisco (16) han vingut d’una altra escola propera per donar suport a l’#OcupaEscola de la Fernão Dias. “El pla de reorganització és un truc per retallar l’educació pública i per beneficiar la privada”, diu en Francisco. “Aquesta revolta és important. La nostra educació és molt autoritària”, matisa en Francisco. L’Alice (17 anys), germana de en Francisco, col·loca l’accent en el “caràcter opressor” del sistema educatiu: “Tenim una educació molt occidental, jeràrquica, que fabrica líders. Hem de canviar-la”.
Cap dels tres té vincles amb organitzacions polítiques tradicionals. Van sortir per primera vegada als carrers al juny de 2013, “encara que va ser molt confús”, en paraules de l’Alice. Tots participen en el Grupo Autonomo Secundarista (GAS). La seva gran referència són els grups autònoms, el Movimento Passe Livre (MPL) entre ells. Fins i tot parlen amb vehemència contra qualsevol tipus de cooptació política. “Van arribar joves del PSOL (Partit Socialisme i Liberdade), un partit que a mi m’agrada, però els deixem molt clar que aquesta lluita és autònoma, que aquí no hi ha partits”, matisa en Francisco. Ana Beatriz Miranda (15 anys), portaveu temporal i rotativa de l’ocupació, parla amb els mitjans amb desimboltura. Envoltada de focus i càmeres de televisió, Ana Beatriz destaca la degradació de la qualitat de l’ensenyament públic: “A cada classe tenim ja entre 40 i 60 alumnes, és simplement inacceptable. El pla de reorganització empitjorarà més encara la situació”.
El pla de reorganització de Geraldo Alckmin, governador de São Paulo, està en el punt de mira de tothom. La versió oficial del govern afirma que volen reorganitzar els centres educatius, perquè no totes les escoles ofereixin tots els nivells d’educació. Al Brasil, el sistema d’educació primària i secundària està dividit en tres nivells. L’educació primària té dos nivells, de primer a cinquè grau i de sisè a novè. El tercer nivell és l’educació secundària, que dura tres anys. La reorganització trauria nivells a alguns col·legis, obligant-los a tancar. La reforma afectaria uns dos milions d’estudiants, segons el Bloco de Lutas.
A part del tancament de 477 escoles, el pla és un cop contra la perifèria de São Paulo, ja que impediria la convivència dels alumnes més pobres amb alumnes del centre de la ciutat. El major nombre d’escoles amenaçades de tancament, al seu torn, està a la perifèria. La primera manifestació contra el pla tenir lloc el passat 9 d’octubre, quan uns 5.000 estudiants van ocupar l’avinguda Paulista. Després de la repressió policial amb què va acabar la manifestació aquell dia, el moviment va començar a rebre solidaritat de molts sectors de la societat. Fins i tot dels professors de l’ensenyament públic.
Transversalitat
Natalia (nom fictici), una professora del col·legi ocupat Fernão Dias, assegura sentir-se sorpresa pel comportament dels seus alumnes. Es solidaritza totalment amb ells: “Realment és fascinant com s’han organitzat i com estan seduïnt bona part de la població. Ja som molts els professors que ens hi hem unit”. #OcupaEscola s’ha transformat en pocs dies en una marea transversal que dialoga amb múltiples actors.
A més del Movimento Passe Livre, que va visitar l’escola Fernão Dias per explicar els seus mètodes assemblearis i d’expansió territorial, #OcupaEscola està tenint contacte amb altres moviments i col·lectius. El Moviment 2 Trabalhadores Sem Teto (MTST), un dels pocs moviments d’esquerra que manté certa autonomia respecte al degradat Partit dos Trabalhadores (PT), ha arribat fins i tot a ocupar algunes escoles en solidaritat.
Território Livre, que treballen al voltant del “dret a la ciutat”, s’hi ha sumat activament, incentivant fins i tot una trobada nacional d'”escoles en lluita”. Els partits i organitzacions d’esquerra intenten sumar-se al fenomen com poden. La mateixa Luciana Genro, candidata a president del PSOL en les eleccions de 2014, acaba de llançar un text incentivant que les ocupacions s’expandeixin per tot Brasil. No obstant això, el fort caràcter independent d’#OcupaEscola no beu de referències i influències de l’esquerra tradicional brasilera.
Les jornades de juny de 2013, durant les quals es va viralitzar el format “ocupació”, són citades per molts dels involucrats a #OcupaEscola. “Juny va ser molt important”, afirma Ana Beatriz Miranda, la portaveu temporal de l’ocupació al Fernão Dias, perquè en “aquests carrers” es van polititzar molts dels que estan ocupant col·legis. Durant juny de 2013, hi va haver fins i tot una seqüència d’Aules Públiques en diferents espais oberts, que desdibuixaven les estructures educatives: aules inspirades col·lateralment pel 15M espanyol i l’onada d’Occupy. I a l’octubre de 2013, Rio de Janeiro va viure la major mutació del moviment de juny: una vaga de professors que va desbordar totes les estructures organitzacionals.
Després de la violència policial contra els professors en vaga, va sorgir el peculiar moviment Black Prof, configurat per membres dels Black Bloc i professors. Una fotografia de nens amb escuts amb el lema Tropa de Prof, que ridiculitzava la Tropa de Xoc de la Policia Militar, va produir un important impacte en les xarxes socials i els mitjans. El Sindicato Estadual dos Profissionais de Educação do Rio (Sepe) va arribar a agrair públicament el suport als Black Bloc.
D’altra banda, la marea #OcupaEscola té clares influències internacionals, especialment d’Amèrica Llatina. Durant els primers dies de les ocupacions, va circular un document titulat Com ocupar un col·legi?, un manual escrit per estudiants de secundària de Xile i l’Argentina. El document elogia especialment la disruptiva Revolta dels Pingüins de Xile, que entre 2006 i 2011 “exigia una educació pública gratuïta i de qualitat”. Alguns col·lectius citen també el #15M o fins i tot a la #primaveravalenciana.
De moment, la puixant marea #OcupaEscola ha aconseguit frenar el tancament d’alguns col·legis. Ha sensibilitzat la societat. I ha trencat el clima de pessimisme imperant en els moviments socials durant la crisi política que viu el Brasil. El Hub Livre de Sao Paulo està organitzant un document per realitzar Aules Públiques en els diferents col·legis. I el Bloco de Lutas, nascut a la perifèria Sud de Sao Paulo, il·lumina #OcupaEscola amb el seu format obert, la seva transversalitat i la seva vocació viral: “El Bloco està obert a qualsevol estudiant, professors/es, mares, pares, col·lectius culturals i polítics, en fi, a tota la comunitat que s’indigna”. El final del seu manifest Per què ocupem no en deixa cap dubte: Hi haurà més ocupacions!
